CANVIAR DE MIL•LENI DE VERITAT

ANÀLISI I CONJUNTURA DE L’ESGLÈSIA CATÓLICA ENFRONT DEL CANVI DE MIL•LENI

Clodovis Boff

---

Més enllà de les conjuntures amb les quals ens les havem, a vegades hi ha estructures de fons, que vénen d’abans, de tot el segon mil•leni, que han estat, a la vegada, molt diferent del primer. Convé mirar al fons, mirar lluny, més enllà de la superfície de les conjuntures. L’oportunitat passatgera del canvi de mil•leni en el calendari (1999-2000) l’hem d’aprofitar per forçar d’una vegada el llast d’aquestes estructures mil•lenàries inadequades, sense angoixar-nos massa per la inèrcia tant de les estructures com de les conjuntures.

Dos projectes en tensió

Mirant el caminar actual de l’Església, descobrim dos projectes en curs que travessen la institució:

el projecte centralitzador, tirat endanvat pel centre: el Vaticà, amb el papa i la cúria romana. És un projecte que té un doble front: conservador per dins i llibertari per fora. Es tracta d’un projecte d’una Església centralitzada (per dins) i que busca una presència social forta, compacta (per fora). L’eix, aquí, és l’autoritat jeràrquica, amb el seu poder de comandament per exigir obediència a les bases. Aquí la restauració interna de l’autoritat és vista com a condició de la “reconquesta” cristiana de la societat. Però tant cap enfora com cap endins es tracta d’una església “autoritària” o de “poder”. És la imatge d’una Església “mestra”. Avui dia aquest projecte és clarament l’hegemònic.

El projecte de participació. Aquí és la pròpia comunitat dels fidels en la seva vida i la seva missió. Es tracta, cap endins, d’una Església de diàleg, i, cap enfora, d’una Església socialment fermentadora i profètica. És la imatge d’una Església “germana”, “companya”.

Aquests dos projectes, amb les seves respectives dinàmiques, estan en tensió dialèctica l’un amb l’altre. Componen orgànicament la mateixa Església: no la trenquen. No són projectes frontalment antagònics, perquè arrelen ambdós en la mateixa estructura dogmàtica de l’Església: la mateixa fe, els mateixos sagraments i els mateixos pastors. Per això, hi ha entre ells contraposicions i al mateix temps composicions. Per exemple, l’opció pels pobres pertany a ambdues tendències, encara que sigui entesa i viscuda de maneres diferents.

Un canvi de projecte en els 80

Podríem dividir el període posterior al Vaticà II en dues parts: la primera, d’aproximadament 20 anys (1965-1985), en la qual predominar el projecte “participatiu”; la segona, els quasi quinze anys següents (1986 s), marcada per l’ascens creixent del projecte “centralitzador”, que avui aconsegueix una hegemonia tranquil•la. Per què, aquest gir?

El Vaticà II va desfermar una “revolució cultural”, però una revolució que no va arribar a institucionalitzar-se. I on es va institucionalitzar (les CEB, diverses instàncies assembleàries) no va ser canonitzada. Per això, no va quedar garantida en el temps. Aquesta va ser la seva debilitat. El vi nou va ser posat en bótes velles.

El que és centralitzador és l’estructura

En realitat, el projecte/dinàmica/model “autoritari” de l’Església no és merament conjuntural. Representa una estructura històrica que compleix un mil•leni de vida. Ve des de Gregori VII, a començaments del segon mil•leni, quan es va donar el que Yves Congar va nomenar el “gir eclesiològic”. Conjuntural només és el fet que hagi estat represa després del Concili, i vigorosament. Es tracta d’una “marea alta” en l’oceà de la romanització que s’ha donat en tot el segon mil•leni. Això mostra la gravetat del que està en qüestió: l’estructura històrica de l’Església, i no només una conjuntura transitòria. Això no s’oposa al fet que puguin sorgir conjuntures orgàniques, favorables al canvi de línia en un model de participació. Però, en la majoria dels casos, les conjuntures obertes són:

conjuntures molt localitzades (comunitats, parròquies, diòcesis...): illes de participació en un mar d’autoritarisme;

i conjuntures globals precàries perquè no estan garantides. Són conjuntures controlades i, per això, transitòries. Doncs les alternatives que proposen són possibles només perquè són consentides per l’autoritat i perquè no toquen les estructures institucionals de fons de l’Església, aquelles relatives al poder central (papa i cúria) i al poder efectiu dels òrgans conciliars i col•legials en els seus diversos plans: concilis, sínodes, conferències, assemblees i consells. El projecte centralitzador tendeix a reabsorbir els nous impulsos i a neutralitzar el seu caràcter transformador.

Per això, per analitzar correctament les conjuntures de l’Església, s’han de tenir en compte tres nivells: a) la conjuntura pròpiament dita, avui recentralitzadora; b)l’estructura històrica de l0Església, que des de fa tot un mil•leni – el que ara acaba- és centralista; c) la seva naturalesa dogmàtica (biblio-teològica), segons la qual l’Església és constitucionalment comunió/comunitat de fidels.

És sobre la base d’aquesta font última de legitimitat que són possibles processos recurrents de reforma en l’Església. Si el primer mil•leni va ser “de comunió”, i el segon va ser “de poder”, qui sap si el tercer podrà ser “del poder de la comunió”, en termes de corresponsabilitat i de servei recíproc.

La proposta dominant actualment és d’una Església d’autoritat/obediència i no el d’una Església comunió/participació. Aquesta és una proposta subalterna, que sofreix l’hegemonia baldera de la primera. La conjuntura regressiva d’avui, diguem-ho una altra vegada, no fa més que reprendre un dinamisme major que va emmotllar l’estructura històrica (no dogmàtica) de la institució eclesiàstica en el present mil•leni que acaba.

Aquesta conjuntura durarà com a mínim mentre duri l’actual pontificat. Podrà canviar segons qui sigui el nou papa. En realitat, és tal el poder que manté el papa en l’Església catòlica que aquesta és, en certa manera, “a la seva imatge i semblança”. Així, el punt més fort del projecte centralitzador es mostra també, paradoxalment, com el seu punt més dèbil.

Què cal fer

Insistir en la idea d’una Església participativa. És un ideal que té múltiple legitimació teològica i espiritual: a) té base neotestamentària: representa el somni de Jesús; b) segueix la pràctica eclesial dels primers cristians; c) va ser la pràctica normativa i normal de l’Església antigua ; d) és també el model més adequat per als temps moderns, sensibles als anhels de llibertat i participació (democràcia).Estem davant una veritable “gigantomàquia”, ja que es tracta de desverticalitzar tot un sistema d’organització eclesiàstica que ja dura un mil•leni, a fi de crear-ne un altre de nou. Pel que fa al paper de la necessària jerarquia, cal repensar-lo dintre d’un altre esquema organitzatiu: en un context de sinodilitat i col•legialitat. Ara l’estratègia concreta d’aquest embat haurà de donar-se entre la comunió amb l’Església i el coratge de la profecia. Encara que es tracti d’una obra secular, de segles (de tot un mil•lenni), importa saber que la història pot en qualsevol moment presentar conjuntures favorables a canvis estructurals. Els gran camins comencen amb un primer pas. Per que fa a la resta, el projecte d’una “Església participació” no és només un “projecte”; és un procés real: les pràctiques actuals eclesials en les comunitats de base, en assemblees pastorals... caminen cap aquí. Fins i tot sembla un procés irreversible, almenys en termes de “temps llarg”. Així, el punt més dèbil del procés participatiu es mostra veritablement com el més fort.

Prosseguir en la missió de profetisme social de l’Església, prenent sempre com a destinatari tant el pobre com el modern, com a subjecte i no com a objecte. I buscar la transformació profunda de l’actual sistema, el capitalisme de mercat. És una convicció irreversible d’aquest final de mil•lenni que el compromís alliberador en pro de la justícia pels més pobres és un integrant constitutiu – si no essencial- de la fe cristiana.

Avançar en la construcció d’una Església inculturada en la seva litúrgia, llenguatge i organització. És una condició per a una Església renovada assentar arrels en el cor del poble, establir-se i fructificar.

Recuperar les arrels espirituals i místiques del cristianisme, de manera que reposi la reserva de sentit per la vida i l’acció dels cristians en el món. Només així la fe podrà continuar qualificant l’ ésser dels cristians en el seu compromís social i en el seu propòsit de reforma eclesial. Això és una exigència de la constitució íntima del cristianisme, a més de ser un imperatiu d’aquests temps de transició d’època.