Joan Morera Perich

Se m’acudeixen moltes coses a desobeir: la part d’impost per a despesa militar, el consum de carn o peix, la banca armada en lloc de banca ètica, els productes d’empreses sense mínima ètica laboral o ecològica, l’explotació dels treballadors en una plantilla, el lleure basat en violències i deshumanització —en pel·lícules, videojocs...—, la col·laboració amb un capellà que no vol escoltar la seva comunitat, les tradicions eclesials que fan mal a la gent —com no acceptar el col·lectiu LGTBIQ+, o discriminar les dones...—, la doctrina de la «guerra justa»...
Totes aquestes desobediències tenen unes conseqüències que ens compliquen la vida. Haurem de valorar si som capaços de sostenirles, i calibrar en quina mesura afecten a terceres persones: potser desobeir el director em deixarà al carrer i sense salari per a la família, o simplement voldria practicar totes aquestes desobediències
alhora però només tinc forces per fer-ho en una d’elles. Malgrat això, sempre tindrem la nostra part de responsabilitat en allò que fem o deixem de fer, bé sigui obeint lleis injustes o la pròpia consciència. Un soldat no pot dir: no era culpa meva, m’havien manat matar.
La consciència és prioritària i cal educar-la. Ira Chaleff ho anomena desobediència intel·ligent, no per simple rebequeria sinó assenyada i ètica: busca el bé comú de tots els éssers, fins i tot de la part opressora. Tal desobediència es torna imperativa en el món d’avui: hem d’ensenyar-la als infants. Si volem viure en una societat sense abusos d’autoritat, de consciència, o sexuals, cal educar a desobeir. Mai s’hauria d’ensenyar els infants a
obeir una autoritat pel simple fet de ser superior, sinó a obeir-la només quan té bons arguments —allò que mana no és incorrecte— o almenys quan no fa mal, i a desobeir-la en cas contrari. La gran metàfora d’això són els gossos entrenats per a guiar persones cegues: encara que rebin l’ordre de creuar un carrer, han d’estar capacitats per desobeir, per més que l’amo insisteixi, si el gos comprèn que creuar pot posar-lo en perill. Si els gossos en són capaços, com és que tants militars a qui se’ls ordena matar segueixen obeint? O personal que produeix i transporta armament segueixen obeint? Els mals polítics d’avui venen del nostre hàbit d’obeir lleis injustes: no els hem elevat el llindar ètic mínim.
El bisbe Pere Casaldàliga, testimoni sublim de la desobediència a opressors, com latifundistes que treien la vida dels posseiros a Brasil, va dir en rebre el Premi Internacional Catalunya (2006) tot resumint les seves causes: «Humanitzar la humanitat és la missió de tots, de totes, de cadascú i cadascuna de nosaltres.» Humanitzar és el criteri per a desobeir. Si l’ordre o la llei deshumanitzen, és essencial desobeir-la per millorar el món. Hi podrà haver guerres sense persones disposades a col·laborar-hi?
Per no ser ingenus cal afegir que el problema sempre és el mateix: escollir això per amor a Déu pot portar a perdre molts béns i persones, fins i tot la pròpia vida. És el que va passar-li a Alexséi Navalny en defensar la justícia, fent oposició al govern autocràtic de Rússia: ell mateix davant del tribunal confessava la fe cristiana amb la cita de l’Evangeli «Benaurats els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran saciats»: la benaurança l’havia guiat per aquesta vida de desobediència a lleis injustes de Vladímir Putin. El van matar, però la seva vida inspirarà eternament els qui com ell continuen fent el món millor. «Ressuscitaré en el poble salvadoreny», va dir també sant
Òscar Romero. Si volem societats on els infants sàpiguen dir NO quan alguna cosa és incorrecta o fa mal, sàpiguen resistir la pressió de companys/es amb drogues, sàpiguen fins i tot desobeirnos a nosaltres si raonadament senten que allò que els demanem no està bé... cal començar a casa, a donar-los l’oportunitat d’argumentar desobediències cada dia.
Hi ha vegades, però, que no n’hi ha prou amb desobeir. Com més grans són les violències, més grans les noviolències necessàries per desarmar-les. Per dir prou al malvat caldrà insistir tossudament per mitjà d’accions creatives i pensades per a sacsejar consciències. Jesús de Natzaret va practicar-ho en una acció de caos al Temple de Jerusalem, tip de veure l’explotació i abús religiós de mercadejar amb l’amor de Déu oprimint els pobres amb sacrificis com a condició per a ser perdonats. Però també va donar tres exemples clau que trobem recopilats a Mt 5,38- 41, situacions de desobediència per excés per tal de pressionar la consciència de l’opressor cap a la humanització. Walter Wink en fa una genial interpretació:
«Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra» (Mt 5,39b). No es tracta d’una estupidesa submisa per continuar l’agressió: Jesús també havia viscut l’opressió romana! El text de Mateu —que reflecteix millor que Lluc l’original— ens diu que bufeteja la galta dreta. La mà esquerra era considerada impura, i bufetejar la galta dreta
havia de fer-se amb el revers de la mà dreta, un tipus de bufetada que pretenia humiliar. Si podia demostrar-se havia de ser compensat amb el salari de 400 dies! Només s’arriscarien a fer-ho si no hi avia testimonis i en condicions de superioritat. Què s’hi pot fer? Jesús proposa parar l’altra galta —l’esquerra—: aquest oferiment provocatiu només facilitaria un altre cop si l’agressor/a el fes amb l revers de la mà esquerra —impura, estaria
admetent que allò que fa és baix i pervers—, o bé amb el palmell o puny de la mà dreta —qualsevol dels dos assumia un combat entre iguals. L’acció noviolenta té una doble intenció: en primer lloc restar control a l’agressor, ja que la violència deixa de donar-li el poder, concedint uns instants de conversió per qüestionar-li si realment vol anar més enllà. En segon lloc, prendre la iniciativa reclama dignitat humana com a un igual, en paraules de
Casaldàliga, humanitza la humanitat. «[…] i al qui vulgui portar-te a judici i prendre’t la túnica, deixa-li també el mantell» (Mt 5,40). No es tractava d’un judici qualsevol, sinó d’evident extorsió. Els abusius impostos romans
provocaven l’asfíxia dels petits camperols. De nou sembla que la versió de Mateu és l’autèntica: l’extrem de la injustícia és prendre a la víctima la túnica —roba interior— en lloc del mantell —més car, tela exterior— perquè així burlaven les lleis d’Ex 22,25-26 i Dt 24,12-13 que impedeixen retenir el mantell després de la posta de sol. La resposta de Jesús és xocant: entregar també el mantell. No llençar-lo als magistrats, sinó entregar-lo amb
dignitat junt amb la túnica, quedant òbviament despullat. La nuesa era en la cultura semítica del s. I —i en moltes altres— una acusació a qui la mirava, un escàndol i un reclam de dignitat, ja que no se li podia ni reconèixer el rang social a través de la roba. El crit de dignitat per interpel·lar la injustícia del tribunal, i la capacitat de tenir
iniciativa —que afirma sense paraules: encara soc persona—, estan concentrats en aquesta acció.
«Si algú t’obliga a portar una càrrega durant una milla, fes-ne amb ell dues». (Mt 5,41). Portar una càrrega («fer angaria») era antigament una pràctica que feien els animals, humiliant, per fer de mitjà de transport ràpid rellevant-se en llargues distàncies. A banda de l’animalització, aquesta pràctica vexava la població. Jesús proposa aquí tornar a desobeir per excés: portar la càrrega una milla més. Això provoca que el romà perdi el control que aquest abús infligia, i porta aquesta llei depravada a l’extrem del ridícul: el romà podia ser castigat si el forçava més enllà d’una milla. A més, després d’això s’ho pensaria dues vegades abans de tornar a forçar algú i perdre el control.
En conclusió, la proposta de Jesús és clara: davant de lleis o ordres injustes i opressives cal respondre amb accions noviolentes creatives que, desobeint per excés, busquin interpel·lar la consciència cap a la dignitat humana, una erosió que tard o d’hora és capaç d’aconseguir el seu propòsit. L’objectiu no és venjar-se ni vèncer-lo, sinó insistir fins a recuperar la persona victimària actualment «malalta» de crueltat, cega i sorda al Regne de Déu.