Mònica Gibanel Martínez

El context de pandèmia social i sanitària ha trasbalsat la nostra societat, posant en evidència i en crisis tot el nostre sistema social i forma de vida, i en certa forma traslladant el concepte de vulnerabilitat a totes les estructures socials i classes més acomodades. Una situació d’incertesa, de col·lapse del nostre sistema de benestar a nivell global que ha requerit d’una adaptació constant per part de tota la població.

L’aïllament forçat al que la població a nivell global ens vam veure abocats per la pandèmia va posar a prova les nostres habilitats emocionals, cognoscitives i socioafectives. De forma sobtada, el nostre estil de vida va canviar. Per exemple  el sistema escolar va haver d'adaptar-se de forma abrupta, incorporant mesures i estratègies educatives extraordinàries i, alhora, també va succeir en els sectors laborals, on el mon del treball va haver de resituar-se a la llar o, en moltes ocasions, generant situacions d’atur sobrevingudes, reducció d’ingressos, impossibilitat d'aconseguir ingressos en l’economia submergida, etc.,  i finalment, el trencament de les relacions socials, la por a l’altre, etc.

Tanmateix, aquest sentiment de fragilitat i vulnerabilitat que durant aquests anys hem pogut sentir com a societat, ha posat en evidència la manca d'habilitats d'afrontament i d’adaptació per part de la societat als canvis constants, a la superació de la por i en moltes ocasions a la paralització que això ha suposat, un defalliment d’aquelles habilitats que ens permeten poder ser resilients.  Un concepte de la física que defineix les capacitats d’un material per poder recuperar la seva forma original després d’un cop o, tal volta, la seva resistència a una sacsejada. L'àmbit social ha encunyat aquest concepte per parlar de la resistència al patiment i la capacitat de sortir enfortit d’aquestes experiències. No obstant això, una gran part de la nostra societat ja vivia en situació de vulnerabilitat social.

Ha estat en aquestes situacions extremes on hem hagut de poder posar en valor les nostres competències i capacitats d’afrontament, però hi ha una resiliència present en la vida diària d’una gran part de persones, on en la seva vida quotidiana, té lloc un procés constant d’adaptació per a la supervivència, per continuar endavant davant les dificultats.

Hem d’aprendre de la capacitat demostrada per les persones que dia a dia, abans i durant aquest context, que continuen aixecant-se i fent front a situacions que la societat acomodada ha viscut en un moment més puntual, una capacitat per poder fer front a la incertesa constant, al sentiment de fragilitat i de finitud com a éssers humans, en una recerca constant de solucions a les adversitats.

Així doncs, la pandèmia va agreujar la vida de moltes persones, famílies, adolescents, joves i infants que van posar en evidència les mancances i les dificultats que han de viure cada dia. No més lluny d’això ha estat adaptar-se a les estratègies que el sistema escolar va donar per continuar “l’educació formal” a partir del seguiment online de les classes , creient que tothom tenia els mitjans per fer-ho; però què passava amb aquells infants i adolescents que no tenien connectivitats ni dispositius per fer-ho, ni les competències informàtiques suficients? O que vivien en situacions d'amuntegament habitacionista o en llars sense els subministraments bàsics coberts?. Més enllà del defalliment i l'estrès afegit que suposava el context van continuar cercant les solucions ( “impensables per una societat de benestar del S.XXI”) per poder continuar endavant.

Un exemple d’aquesta resiliència és l’Isetou, una jove que estava estudiant un grau d’auxiliar infermeria, i que em deia: “estic fent els treballs amb el mòbil, perquè no vull perdre el curs”; o els infants que feien torns, amb l’únic dispositiu que havia a casa, amb els seus 6 germans en una habitació plena de persones, per poder fer les classes online; o uns pares que intentaven entendre com podien fer les connexions online quan no sabien llegir ni escriure.

O tal volta, en una societat de benestar i de « confort» , on la majoria de les persones vivim amb aigua corrent, llum, calefacció, etc durant la pandèmia vam obrir als ulls i vam ser conscients que no tothom vivia i viu així. No és fàcil, seguir un ritme frenètic i exigent que com a societat imposem sense equitat en les mateixes condicions de vida, les famílies que es troben en aquesta situació, dia a dia, cerquen solucions per poder continuar vivint amb certa dignitat en una situació desbordant i, complexa, acceptant la seva realitat incerta i adaptant-se a aquesta. Cercar aigua a les fonts i administrar-la de forma que puguis rentar la roba, cuinar el menjar, rentar-te les mans constantment ( en un context de pandèmia on la higiene era quelcom que es demanava com a mesura de protecció per la malaltia) , rentar-te el cos, etc... demostra que aquestes persones davant una situació (que no hauríem de poder permetre com a societat i que ens hauria d’indignar) difícil i incerta continuen endavant.

Així doncs, aquests infants, joves i famílies van demostrar i continuen demostrant la seva capacitat per poder generar opcions i seguir vivint, experimentant les adversitats com un desenvolupament personal (Román et al., 2020, p. 78); demostrant que en la seva realitat agreujada són persones amb fites, amb capacitats de solució de problemes, que accepten el canvi i que mantenen un sentit i un propòsit de vida (Frankl, 2003). Una qualitat de resiliència, que en una societat o context VICA, volàtils, incerts, canviants i ambigus (Gassull, A), és necessaria i imprescindible.

El futur ja no és previsible, sinó que és canviant, modificat en cada moment, en cada segon, i les persones resilients, amb la capacitat per adaptar-se, per desaprendre,   per tornar a aprendre i veure possibilitats en allò que semblaria impensable, per acceptar el canvi, entenent que l’acceptació ens permet transformar-nos i allò al qual ens resistim persisteix, és el que ens dona l’opció per poder viure i aixecar-nos de les situacions més complexes i difícils. Hem de posar en valor i reconèixer aquesta condició en les famílies, infants i joves en situació de vulnerabilitat que en un context de pandèmia molt més agreujat per elles han pogut sostenir-se i continuar endavant. Aprendre d’aquestes persones cada dia i durant aquest context social i sanitari crític, m’ha enriquit com a professional i persona. No obstant, tot i poder posar en valor aquesta qualitat hem de poder continuar lluitant per poder garantir uns drets socials i educatius per a tota la població, ja que tot té un límit. 

Per altra banda, els professionals de l’àmbit sanitari, educatiu i social que hem estat al servei durant tot aquest context hem hagut d’exercitar aquesta resiliència, adaptar-nos al canvi que ha suposat aquesta situació en la nostra forma d’acompanyar els altres, acceptar els canvis constants (les consignes canviants), desaprendre el que creiem que sabíem per aprendre noves formes de fer, viure en la incertesa, acceptant les nostres pròpies pors i limitacions, demanant ajuda a altres companys per poder arribar més lluny i a més persones, perquè sols ja no és possible, estar presents i posar atenció des de la generositat i l’amabilitat constant.

Tanmateix, és important poder incrementar la inversió en política social estructural, ja que el dèficit en la mateixa ha fet que els professionals haguessin d’assumir responsabilitats i una sobrecarrega en les seves tasques d’acompanyament als altres i en la recerca de solucions a situacions d’emergència social.

La pandèmia ha fet evident el que ja intuïm: el futur no és previsible. Necessitem com a societat aprendre que aquesta qualitat que d’altres exerceixen en el seu dia a dia i que hem posat en pràctica durant aquest context, és una qualitat i forma de fer que hem d'exercir a la nostra vida, exercitant-la a partir d’adquirir competències i capacitats que donen forma a aquesta resiliència (capacitat adaptació, flexibilitat, presa de decisions, mirada positiva, suport mutu, creativitat),  acceptant un principi de realitat però tenint present un principi d’esperança constant.