Apunts sobre la memòria i sobre el foc
Apunts sobre la memòria i sobre el foc
Eduardo Galeano
La sorpresa d’un angelet
Un dia d’aquests, Déu assenyala les nostres terres amb el dit i encarrega a un àngel del cel que li prepari un informa sobre Amèrica Llatina. No ho fa per curiositat, ni per avorriment. Déu està preocupat; li han dit que aquí la gent mor a milers, per gana o bala, i que se li atribueix l’ordre a Ell. Li han dit que es diu que Ell ho vol així.
L’angelet, funcionari del Més Enllà, comença per consultar el mapa del Més Aquí. Al mapa, Amèrica Llatina ocupa menys espai que Europa, i molt menys que els Estats Units i Canadà. Llavors l’alat funcionari descobreix que el mapa no coincideix gens ni mica amb allò que ell veia a l’espai. I quan consulta la història oficial, descobreix que no coincideix gens amb el que ell està veient en el temps.
Amèrica Llatina està empetitida a la història, igual que en el mapa.
La sorpresa d’un escriptor
Aquesta és una regió del món greument malalta de bajanada i ganes de copiar. Des de fa cinc segles, està entrenada per a escopir al mirall: per a ignorar i menysprear el millor de si mateixa.
La història real d’Amèrica Llatina i de tota Amèrica, és una ombrosa font de dignitat i de bellesa; però la dignitat i la bellesa, germanes bessones de la humiliació i l’horror, poques vegades es deixen veure en la història oficial. Els vencedors, que justifiquen els seus privilegis pel dret d’herència, imposen la seva mateixa memòria com a memòria única i obligatòria. La història oficial, vitrina on el sistema exhibeix les velles disfresses, menteix pel que diu i encara més pel que calla. Aquesta desfilada d’herois emmascarats redueix la nostra enlluernadora realitat al minúscul espectacle de la victòria dels rics, els blancs, els mascles i els militars.
L’elefant
Quan era un nen, la meva àvia amb va explicar la faula dels cecs i l’elefant.
Estaven els tres cecs davant l’elefant. Un li va palpar la cua i va dir:
–És una corda.
Un altre cec va acaronar una pota de l’elefant i va opinar:
–És una columna.
I el tercer cec va recolçar la mà al cos de l’elefant i va endevinar:
–És una paret.
Així estem: cecs de nosaltres, cecs del món. Des que naixem ens entrenen per a no veure res més que trossets. La cultura dominant, cultura del desvinculament, trenca la història passada tal com trenca la realitat present; i prohibeix muntar el trencaclosques.
Veus o ressons?
El rescat del passat forma part d’aquesta urgent necessitat de revelació. I on ressonen, obstinadament vives, les veus que ens ajuden a ser? Dalt i enfora, o baix i cap endins? A la “civilització” o a la “barbàrie”?
Cap el 1867, Equador va enviar una selecció de quadres dels seus millors pintors a l’Exposició Universal de París. Aquells quadres eren còpies exactes d’algunes obres mestres de la pintura europea. El catàleg oficial exaltava el talent dels artistes equatorians en l’art de la reproducció.
La coral
Els de dalt, copiadors dels de fora, menyspreen els de baix i de dins: el poble és la coral de l’heroi. Els “ignorants” no fan la història: la reben feta.
Als textos que ensenyen el passat americà, hi ocupen poc o cap espai les rebel.lions indígenes, que van ser contínues des de 1493, i les rebel.lions negres, també contínues des que Europa va fer la gesta d’establir l’esclavitud hereditària a Amèrica.
Per als usurpadors de la memòria, per als lladres de la paraula, aquesta llarga història de la dignitat no és res més que una successió d’actes de mala conducta. La lluita per la llibertat va començar el dia que van alçar l’espasa els eminents de la independència; i aquella lluita va concloure quan els doctors van redactar, a cada país acabat de néixer, una bella constitució que negava tots els drets al poble que havia posat els morts al camp de batalla.
El pietós i el boig
Quan jo era un nen d’escola, vaig aprendre a venerar Francisco Antonio Maciel, “el pare dels pobres”, fundador de l’Hospital de Caritat de Montevideo. Al cap dels anys vaig descobrir que aquell pietós senyor es guanyava la vida venent carn humana: era traficant d’esclaus.
Les estàtues que sobren són gairebé tantes com les estàtuen que manquen. Vaig descobrir molta infàmia treballant per a Memòrias del fuego. Però vaig descobrir més meravelles que no coneixia, o coneixia malament.
Simón Rodríguez va ser una de les revelacions enlluernadores. A Veneçuela, on va néixer, hi ha poca gent que el conegui bé; i gairebé ningú als altres països llatinoamericans. En tot cas, el recorden vagament per haver estat el mestre d’infantesa de Simón Bolívar. Però ell va ser el pensador més audaç del seu temps a les nostres terres, i un segle i mig més tard les seves paraules i els seus actes semblen de la setmana passada. En Simón anava muntant una mula pels camins, predicant al desert. El tenien per boig, l’anomenaven “el boig”. Ell increpava els amos del poder, incapaços de res creatiu, només capaços d’importar idees i mercaderies d’Europa i de EUA: “¡Imiteu l’originalitat ja que ho voleu imitar tot!”. I aquest va ser un dels seus dos pecats imperdonables: ésser original. L’altre: no ésser militar.
El món com un plat
L’amnèsia no és el trist privilegi dels països pobres. Els països rics també aprenen a ignorar. La història oficial no els explica, entre moltes altres coses que no els explica, l’origen de la seva riquesa. Aquesta riquesa, que no és innocent, prové en gran mesura de la pobresa aliena, i d’ella se n’alimenta més i més. Impunement, sense que li faci mal la consciència ni li cremi la memòria, Europa pot confirmar, cada dia, que la terra no és rodona. Els avantpassats tenien raó: el món és un plat, i més enllà s’obre l’abisme. Al fons d’aquest abisme, hi jau Amèrica Llatina, i tota la resta del tercer món.
Herba seca, herba humida
Un proverbi africà obre Memoria del Fuego, i explica el títol. Els esclaus van portar a les Amèriques aquestes paraules que anuncien: “L’herba seca incendiarà l’herba humida”.
Els esclaus també van dur, des d’Àfrica, l’antiga certesa que tots tenim dos memòries. Una memòria, la memòria individual, vulnerable al temps i a la passió, condemnada, igual que nosaltres, a morir; i l’altra memòria, la memòria col.lectiva, destinada, com nosaltres, a sobreviure.
D’esquenes a la vida
Els amos del poder es refugien en el passat, pensant-lo quiet, pensant-lo mort, per tal de negar el present, que es mou, que canvia; i també per conjurar el futur. La història oficial ens invita a visitar un museu de mòmies. Així, no hi ha perill: es poden estudiar els indis que van morir fa segles i alhora es pot menysprear o ignorar els indis que viuen actualment. Es poden admirar les ruïnes portentoses dels temples de l’antiguitat, mentre es contempla de braços plegats l’enverinament dels rius i l’arrassament dels boscos on els indis tenen estada actualment.
La conquesta continua, a tota Amèrica, de nord a sud, i contra els indis vius continuen els desallotjaments, els saquejos i les matances. I continua el menyspreu: els mitjans moderns de comunicació, que difonen el menyspreu, ensenyen l’automenyspreu als vençuts en plena època de la televisió, els nens indis juguen als cow-boys, i és estrany trobar algú que vulgui fer el paper d’indi.
Veus d’ahir i de demà
Les antigues cultures índies són les més futures de totes. Al cap i a la fi, han estat capaces, miraculosament capaces, de perpetuar la identitat de l’home amb la naturalesa, mentre el món sencer persisteix a suïcidar-se. Aquestes cultures, que la cultura dominant considera incultures, es neguen a violar la terra: no la redueixen a mercaderia, no la converteixen en objecte d’ús i abús: la terra, sagrada, no és una cosa.
Al cap i a la fi, també, la comunitat, la manera comunitària de producció i de vida, és la veu que més porfidiosament anuncia una altra Amèrica possible. Aquesta veu sona des dels temps més remots; i sona encara. Fa cinc segles que els amos del poder volen emmudir-la a sang i foc; però encara sona.
La comunitat és la més americana de les tradicions, la més antiga i obstinada tradició de les Amèriques.
Encara que els pesi als que diuen que el socialisme és una idea forània, la nostra arrel més fonda ve de la comunitat, la propietat comunitària, el treball comunitari, la vida compartida, i té la solidaritat com a centre. La propietat privada, en canvi, vida i treball centrats en la cobdícia i l’egoisme, va ser un producte d’importació, que els conqueridors europeus van imposar a les Amèriques a partir de 1492.