Arraconats per la desigualtat: és hora de despertar

Pere Casaldàliga I José María Vigil

“Les tendències de la renda i la riquesa deixen quelcom molt clar: la distància entre rics i pobres és avui més gran que no ho ha estat mai abans, i continua augmentat, mentre que el poder està, cada vegada més, en mans d’una petita elit” (Oxfam-Intermón, Iguals, p. 33). Caldria bufetejar-se la cara o pessigar-se el braç per comprovar que no hem perdut la sensibilitat, o la vergonya pròpia i aliena, si ho llegim o escoltem sense reaccionar enèrgicament al moment.

El creixement de la desigualtat ve de lluny, des d’aquelles fatídiques dècades dels anys setanta i vuitanta del segle passat, quan les potències mundials van imposar la revolució conservadora de la Tatcher i en Reagan, escanyant les economies dels països en vies de desenvolupament amb l’alça dels tipus d’interès sobre el seu deute extern, exigint-los la reducció de les despeses socials de sanitat i educació, la reducció de l’estat, el desmantellament de l’estat del benestar a Europa, la precarització de la feina i la marginació de la lluita obrera arreu del món, l’ofegament de les revolucions populars a Amèrica Llatina... fins i tot amb la benedicció de la central vaticana de torn en aquelles dècades, i la desqualificació de la teologia de l’alliberament, dels seus teòlegs, dels seus bisbes, de l’Església dels pobres.

Quatre dècades més tard tenim aquest resultat: una humanitat submisa en la major desigualtat de la seva història. 85 persones tenen una riquesa equivalent al patrimoni de la meitat pobre de la humanitat. I l’1% més ric de la població, aquest any 2016, superarà el seu propi rècord patrimonial traspassant la barrera psicològica del 50% de la riquesa del món: ha aconseguit la meitat dels béns del món (i continua creixent); l’altra meitat queda a repartir per a tota la resta dels humans, el 99% de la població mundial. Viure per veure.

Ha estat tot una revolució, sense armes, des del poder polític, des d’unes estructures posades al servei del mercat –el suposat lliurecomerç, per tal que ovelles i llops comerciïn en llibertat– i amb un sistema financer concebut i sotmès al servei mateix de l’acumulació de diner.

I hem arribat aquí en temps de règims que en diuen democràtics... Això evidenciaria el “segrest democràtic” d’una societat en la qual el poble escull i confia el poder als plutòcrates, i els pobres voten els partits dels rics... És l’”hegemonia” del capital: la manca de consciència dels pobres, la inhibició de la majoria, el triomf de l’individualisme, l’anestèsia del consumisme... No es mantindria un sistema tan injust, si no fos per la inhibició d’una gran part de la població que té la seva consciència captiva sota l’hegemonia que el sistema exerceix sobre les ments i els cors.

Aquí també, com en el tema de la crisi climàtica, ens estem apropant a l’abisme. La història assegura que aquests índexs d’”extrema riquesa”, de desigualtat, d’injustícia, no són sostenibles per molt temps. Els teòrics es pregunten com no s’ha produït encara una explosió social en unes societats tan escandalosament desiguals i injustes.

¿Què és el que ens manté adormits, veient passivament com la riquesa extrema (1%) continua augmentant cada any la part que s’endú del pastís mundial, arraconant tota la resta (el 99%) a una porció de pastís cada cop més petita? ¿A quin percentatge del pastís haurà de reduir-nos la riquesa extrema, per tal que ens desvetllem i decidim acabar amb aquesta situació indigna de la humanitat? Quan prendrem consciència efectiva que som majoria aclaparadora, el 99%!?

És hora de despertar. Perquè és urgent canviar les regles. Malgrat que estem en una hora històrica de reflux social, els esperits més desperts estan veient que és l’hora urgent de reaccionar, d’obrir els ulls, de conscienciar, i d’elaborar una nova hegemonia, l’hegemonia de la humanitat humana, la de la crítica al fonamentalisme de mercat, la de la recuperació d’aquesta democràcia segrestada. És hora de canviar de rumb: el de les tres darreres dècades ja està demostrat que és insostenible i ens està duent a l’explosió social i a la crisi planetària.

Es tracta doncs de la urgència d’una tasca de conscienciació, de pensament crític, de resistència. És urgent que trenquem l’encanteri d’aquesta hegemonia, conculcar-la amb pràctiques ciutadanes alternatives, i ser coherents amb una participació política democràtica responsable. “Quan el pobre cregui en el pobre, ja podrem cantar, Llibertat!”, deia un cant de la missa salvadorenya. El que avui significa: quan deixem de col·locar en els congressos i parlaments, amb el nostre vot, l’elit més rica i els seus representants, quan creiem en els pobres i en l’opció pels pobres i votem en conseqüència, la nostra segrestada democràcia quedarà alliberada, i estarem caminant vers la societat igualitària i justa que tant la humanitat com el planeta ens mereixem, Utopia per la qual val la pena lluitar i somiar.