Leonardo Boff

Des del principi del seu pontificat fa nou anys, el Papa Francesc ve rebent furiosos atacs de cristians tradicionalistes i supremacistes blancs gairebé tots del Nord del món, d’Estats Units i d’Europa. Fins i tot van organitzar un complot, invertint-hi milions de dòlars, per deposar-lo, com si l’Església fos una empresa i el Papa el seu CEO. Tot en va. Ell continua el seu camí en l’esperit de les benaurances evangèliques dels perseguits.

            Les raons d’aquesta persecució són vàries: raons geopolítiques, disputa de poder, una altra visió de l’Església i la cura de la Casa Comuna.

            Alço la meva veu en defensa del Papa Francesc des de la perifèria del món, del Gran Sud. Comparem els números: a Europa només hi viuen el 21,5% dels catòlics, el 82% en viu fora, el 48% a Amèrica. Som, per tant, àmplia majoria. Fins a mitjans del segle passat l’Església Catòlica era del primer món. Ara és una Església del tercer i quart món, que, un dia, va tenir origen en el primer món. Aquí sorgeix una qüestió geopolítica. Els conservadors europeus, amb excepció de notables organitzacions catòliques de cooperació solidària, alimenten un sobirà desdeny pel Sud, especialment per Amèrica Llatina.

            L’Església-gran-institució va ser aliada de la colonització, còmplice del genocidi indígena i partícip en l’esclavitud. Aquí va ser implantada una Església colonial, mirall de l’Església europea. Però al llarg de més de 500 anys, no obstant la persistència de l’Església mirall, hi hagut una eclesiogènesi, la gènesi de l’altra manera de ser església, una església, ja no pas mirall sinó font: va encarnar-se en la cultura local indígena-negra-mestissa i d’immigrants de pobles vinguts de 60 països diferents. D’aquesta amalgama, se’n va gestar el seu estil d’adorar Déu i de celebrar, d’organitzar la seva pastoral social al costat dels oprimits que lluiten pel seu alliberament. Va projectar una teologia adequada a la seva pràctica alliberadora i popular. Té els seus profetes, confessors, teòlegs i teòlogues, sants i santes, i molts de màrtirs, entre ells l’arquebisbe de San Salvador, Óscar Arnulfo Romero. Aquesta mena d’Església està formada fonamentalment per comunitats eclesials de base, on es viu la dimensió de comunió d’iguals, tots germans i germanes, amb els seus coordinadors laics, homes i dones, amb sacerdots inserits enmig del poble i bisbes, mai d’esquenes al poble com a autoritats eclesiàstiques, sinó al seu costat com a pastors, amb «ferum de xais», amb la missió de ser els «defensores et advocati pauperum» com es deia en l’Església primitiva. Papes i autoritats doctrinàries del Vaticà van intentar eliminar i fins i tot condemnar aquesta forma d’Església, no pas poques vegades amb l’argument que no són Església pel fet de no veure-hi el caràcter jeràrquic i l’estil romà. Aquesta amenaça va perdurar molts anys fins que, per fi, va irrompre la figura del Papa Francesc. Ell venia del caldo d’aquesta nova cultura eclesial, ben expressada per l’opció preferencial, no pas excloent, pels pobres i per les diferents vessants de la teologia de l’alliberament que l’acompanya. Ell va donar legitimitat a aquesta forma de viure la fe cristiana, especialment en situacions de gran opressió.

            Però el que està escandalitzant més els cristians tradicionalistes és el seu estil d’exercir el ministeri d’unitat de l’Església. Ja no es presenta com el pontífex clàssic, vestit amb els símbols pagans, agafats dels emperadors romans, especialment la famosa «mozzeta», aquella capeta blanca plena de símbols del poder absolut de l’emperador i del papa. Francesc se’n va lliurar ràpidament i va vestir una «mozzeta» blanca senzilla, com la del gran profeta del Brasil, don Helder Câmara, i la seva creu de ferro sense cap joia. Va negar-se a viure en un palau pontifici, la qual cosa hauria fet a san Francesc aixecar-se de la seva tomba per dur-lo on ell va escollir: una simple casa d’hostes, Santa Marta. Hi entra en fila per servir-se i menja amb la resta de gent. Amb humor podem dir que així és més difícil d’emmetzinar-lo. No calça Prada, sinó els seus sabatots vells i gastats. A l’anuari pontifici en el que s’ocupava una pàgina sencera amb els títols honorífics dels Papes, ell simplement va renunciar a tots i escriu només Franciscus, pontifex. En un dels seus primers pronunciaments va dir clarament que no presidiria l’Església amb el dret canònic sinó amb l’amor i tendresa. Ha repetit un munt de vegades que volia una Església pobre i de pobres.

            Tot el gran problema de l’Església-gran-institució resideix, des dels emperadors Constantí i Teodosi, en l’assumpció del poder polític, transformat en poder sagrat (sacra potestas). Aquest procés va arribar a la seva culminació amb el Papa Gregori VII (1075) amb la seva butlla Dictatus Papae, que ben traduïda significa la «Dictadura del Papa». Com diu el gran eclesiòleg Jean-Yves Congar, amb aquest Papa s’ha consolidat el canvi més decisiu de l’Església que tants problemes va crear i del qual ja mai s’ha alliberat: l’exercici centralitzat, autoritari i fins i tot despòtic del poder.  En les 27 proposicions de butlla, el Papa és considerat el senyor absolut de l’Església, el senyor únic i suprem del món, esdevenint l’autoritat suprema en el camp espiritual i temporal. Això mai s’ha desfet.

            N’hi ha prou amb llegir el Cànon 331 en el qual es diu que «el Pastor de l’Església universal té el poder ordinari, suprem, ple, immediat i universal». Cosa inaudita: si tatxem el terme Pastor de l’Església universal i posem Déu, funciona perfectament. Qui dels humans sinó Déu, pot atribuir-se aital concentració de poder? No deixa de ser significatiu que en la història dels Papes hi hagi hagut un crescendo en el faraonisme del poder: de successor de Pere, els Papes van passar a considerar-se representants de Crist. I per si no n’hi hagués prou, representants de Déu, essent fins i tot anomenats deus minor in terra. Aquí es realitza la hybris grega i allò que Thomas Hobbes constata en el seu Leviatan: «Assenyalo, com a tendència general de tots els homes, un perpetu i inquiet desig de poder i més poder, que només s’acaba amb la mort. La raó d’això radica en el fet que no es pot garantir el poder si no és buscant encara més poder». Aquesta ha sigut, doncs, la trajectòria de l’Església Catòlica en relació amb el poder, que persisteix fins al dia d’avui, font de polèmiques amb la resta d’Esglésies cristianes i d’extrema dificultat per assumir els valors humanístics de la modernitat. Dista anys llum de la visió de Jesús que volia un poder-servei (hierodulia) i no pas un poder-jeràrquic (hierarquia).

            De tot això se n’allunya el Papa Francesc, la qual cosa causa indignació als conservadors i reaccionaris, clarament expressat en el llibre de 45 autors d’octubre de 2021: De la pau de Benet a la guerra de Francesc (From Benedict’s Peace to Francis’s War) organitzat per Peter A. Kwasniewski. Nosaltres ho capgiraríem així: De la pau dels pedòfils de Benet (encoberts per ell) a la guerra als pedòfils de Francesc (condemnats per ell). És sabut que un tribunal de Munic va trobar indicis per incriminar el Papa Benet XVI per la seva lenitat amb capellans pedòfils.

            Existeix un problema de geopolítica eclesiàstica: els tradicionalistes rebutgen un Papa que ve «de la fi del món», que porta al centre de poder del Vaticà un altre estil, més proper a la cova de Betlem que no pas als palaus dels emperadors. Si Jesús s’aparegués al Papa en el seu passeig pels jardins del Vaticà, segurament li diria: «Pere, sobre aquestes pedres de palau mai hi construiria la meva Església». Aquesta contradicció és viscuda pel Papa Francesc, ja que va renunciar a l’estil palatí i imperial.

            Hi ha, en efecte, un xoc de geopolítica religiosa, entre el Centre, que va perdre l’hegemonia en número i en irradiació però que conserva els hàbits d’exercici autoritari del poder, i la Perifèria, numèricament majoritària de catòlics, amb esglésies noves, amb nous estils de viure la fe i en permanent diàleg amb el món, especialment amb els condemnats de la Terra, que té sempre una paraula a dir sobre les llagues que sagnen en el cos del Crucificat, present en els empobrits i oprimits.

            Potser el que molesta més els cristians ancorats en el passat és la visió d’Església viscuda pel Papa. No pas una Església-castell, tancada en ella mateixa, en els seus valors i doctrines, sinó una Església «hospital de campanya» sempre «en sortida rumb a les perifèries existencials». Acull a tothom sense preguntar el seu credo o la seva situació moral. N’hi ha prou que siguin éssers humans a la recerca del sentit de la vida i patidors de les adversitats d’aquest món globalitzat, injust, cruel i sense pietat. Condemna de forma directa el sistema que dona centralitat al diner a costa de vides humanes i a costa de la natura. Ha realitzat diverses trobades mundials amb moviments populars. En el darrer, el quart, va dir explícitament: «Aquest sistema (capitalista), amb la seva lògica implacable, escapa al domini humà; cal treballar per més justícia i cancel·lar aquest sistema de mort». A la Fratelli tutti el condemna de forma contundent.

            S’orienta per allò que és una de les grans aportacions de la teologia llatinoamericana: la centralitat del Jesús històric, pobre, ple de tendresa amb els que pateixen, sempre al costat dels pobres i marginats. El Papa respecta els dogmes i les doctrines, però no és pas per elles per on s’arriba al cor de la gent. Per a ell, Jesús va venir a ensenyar a viure: la confiança tota en Déu-Abba, a viure l’amor incondicional, la solidaritat, la compassió amb els caiguts en els camins, la cura envers allò Creat, béns que constitueixen el contingut del missatge central de  Jesús: el Regne de Déu. Predica incansablement la misericòrdia il·limitada per la qual Déu salva els seus fills i filles, atès que Ell no pot perdre’n cap, fruits del seu amor, «Senyor que estimes la vida» (Sv, 11,26). Per això afirma que «per més que algú estigui ferit pel mal, mai està condemnat sobre aquesta terra a quedar per sempre separat de Déu». En altres paraules: la condemnació és només per aquest temps.

            Convoca tots els pastors a exercir la pastoral de la tendresa i de l’amor incondicional, formulada resumidament per un líder popular d’una comunitat de base: «l’ànima no té frontera, cap vida és estrangera». Com pocs al món, s’ha compromès amb els emigrants vinguts d’Àfrica i d’Orient Mitjà i ara d’Ucraïna. Lamenta que els moderns haguem perdut la capacitat de plorar, de sentir el dolor d’altri i, com a bon samarità, de socórrer-lo en el seu abandonament.

            La seva obra més important mostra la preocupació pel futur de la vida de la Mare Terra. La Laudato Sì expressa el seu veritable sentit en el subtítol: «sobre la cura de la Casa Comuna». Elabora no pas una ecologia verda, sinó una ecologia integral que abasta l’ambient, la societat, la política, la cultura, allò quotidià i el món de l’esperit. Assumeix les contribucions més segures de les ciències de la Terra i de la vida, especialment de la física quàntica i de la nova cosmologia el fet que «tot està relacionat amb tot i ens uneix amb afecte al germà Sol, a la germana Lluna, al germà Riu i a la Mare Terra» com diu poèticament a la Laudato Sì. La categoria cura i coresponsabilitat col·lectiva adquireixen completa centralitat fins al punt de dir a la Fratell tutti que «estem en el mateix vaixell: o ens salvem tots o no es salva ningú».

            Nosaltres llatinoamericans li estem profundament agraïts per haver convocat el Sínode Estimada Amazònia per defensar aquest immens bioma d’interès per a tota la Terra i com l’Església s’encarna en aquella àmplia regió que cobreix nou països.

            Grans noms de l’ecologia mundial van afirmar: amb aquesta contribució el Papa Francesc es posa al capdavant de la discussió ecològica contemporània.

            Gairebé desesperat, però tot i així ple d’esperança, proposa un camí de salvació: la fraternitat universal i l’amor social com els eixos estructuradors d’una biosocietat en funció de la qual hi ha la política, l’economia i tots els esforços humans. No tenim gaire temps ni prou saviesa acumulada, però aquest és el somni i l’alternativa real per evitar un camí sense retorn.

            El Papa caminant sol per la plaça de Sant Pere sota una pluja fina, en temps de pandèmia, quedarà com una imatge indeleble i un símbol de la seva missió de Pastor que es preocupa i resa pel destí de la humanitat.

            Tal vegada una de les frases finals de la Laudato Sì revela tot el seu optimisme i esperança contra tota esperança: «Caminem cantant. Que les nostres lluites i la nostra preocupació per aquest planeta no ens treguin l’alegria de l’esperança».

            Han de ser enemics de la seva pròpia humanitat els qui condemnen immisericordiosament les actituds tan humanitàries del Papa Francesc, en nom d’un cristianisme estèril, convertit en un fòssil del passat, en un recipient d’aigües mortes. Els atacs ferotges que li fan poden ser de tot menys cristians i evangèlics.

            Ells, especialment, els cardenals i bisbes que van participar de l’esmentat llibre són cismàtics i en el sentit antic, herètics, per lacerar el teixit de la comunitat eclesial. El Papa Francesc ho suporta imbuït de la humilitat de Sant Francesc d’Assís i dels valors del Jesús històric. Per això bé es mereix el títol de «just entre les nacions».