Carlos Bresciani

Un machi  (autoritat espiritual maputxe) davant les malalties que avui ens colpeixen va dir: “Si vols curar-te has d’aprendre a deixar que el teu esperit arribi al teu cos, perquè aquest acostuma a anar més ràpid que l’esperit”. Actualment convivim amb malalties no només en els nostres cossos individuals, també en el cos comunitari o social i en el cos de la Mare Terra. Sembla que les grans crisis en les que ens trobem i que ens fan emmalaltir tenen relació amb una manera o estil de vida, que allunya l’esperit dels nostres cossos. Ho vàrem viure durant la pandèmia, ho vivim amb les depressions, en les crisis polítiques de les nostres democràcies, en la terra sobreexplotada.

En el territori indígena maputxe, al sud de Xile, el camí que hem fet ens ha portat a descobrir que una vida sana té a veure amb totes les dimensions de la vida. Res no està separat. Ment, esperit, cos, terra, relacions, tot està profundament interrelacionat. Un desequilibri en una dimensió fa que, persones, comunitats i Mare Terra emmalalteixin. Aquesta certesa l’hem anat entenent a partir d’una profunda conversió que se’ns ha presentat al viure en territori maputxe. Hem anat desaprenent per aprendre a reconèixer les infinites manifestacions de Déu, en un territori on és present l’epifania de l’Esperit. Epifania que ens ha revelat una nova forma d’entendre la realitat, l’espiritualitat, la nostra pròpia identitat i fe. Una nova manera d’entendre’ns com a éssers humans en relació amb tota la creació. Una conversió de la mirada des de la saviesa d’aquesta terra que es pot resumir en el Bon Viure o, encara millor, el Bon Conviure. Un horitzó i camí amb sentit que els pobles originaris han elaborat a partir de la seva cosmovisió, religió i història de resistència.

Aquest camí ens ha comportat quedar-nos sense paraules, sense respostes, sense solucions preelaborades. Potser, el primer pas per tornar a relacionar-nos més sanament sigui fer silenci per escoltar la “paraula de la gent de la terra” i de la mateixa terra. Escoltar el nostre propi cos, la nostra història personal i col·lectiva. Paraula que ens parla, que ens ensenya, que ens manifesta la vida que estem convidats a viure i “Viure Bé” (Küme Mongen), en tota la seva diversitat, les seves tensions, llums i ombres.

És tot un aprenentatge per persones criades a la ciutat i amb una formació racional-instrumental-tecnològica que busca esbrinar la mecànica de les coses, dividint per entendre  i enfrontant el món en una relació subjecte-objectiu, que ho valora tot segons la utilitat o el profit. Amb aquesta lògica, no és fàcil entendre’ns o compartir profundament la vida amb tot allò que és viu i menys encara, entendre que els “cossos” malalts expressen la manera com vivim i ens relacionem entre tots i totes i amb la Mare Terra. Necessitem fer silenci d’aquestes lògiques malaltisses per escoltar la saviesa de la terra, la saviesa del Bon Conviure. Aquesta saviesa, que es situa al centre de la espiritualitat de tots els pobles originaris d’Abya Yala i també del poble maputxe, amb el que vàrem conviure, és una invitació a descobrir un nou paradigma de vida, basat en l’harmonia de relacions justes i reconciliades amb Déu i les forces espirituals, amb la Mare Terra, amb els altres i amb un mateix. Paradigma que s’allunya de consumismes i avarícies. Un model que recupera aquelles realitats i demandes essencials per una vida sana i plena. En paraules d’un savi maputxe: “Si tallo l’arbre, jo menjaré en abundànci, però no hi haurà menjar pels meus nets”. Es tracta d’una proposta de vida que implica experimentar-nos profundament, interrelacionats els uns amb els altres.  Aquests altres són els homes i dones, però també el vent, l’arbre, la muntanya, el riu, la roca, les estrelles, allò transcendent… tots els éssers vius, tota la creació. És el que els kimnche (persona sàvia) anomenen l’itrovill mongen, que descriu quelcom semblant al que entenem per diversitat de vides, biodiversitat o tot allò que viu, inclòs el transcendent. Tots són els meus germans i germanes. Tal i com s’afirma al Sínode de l’Amazonia:

“Es tracta de viure en harmonia amb un mateix, amb la natura, amb els éssers humans i el ser suprem, ja que hi ha una intercomunicació entre tot el cosmos, sense excloents ni exclosos, on puguem forjar un projecte de vida plena per a tots. Tal comprensió de la vida es caracteritza per la connectivitat i harmonia de relacions entre l’aigua, el territori i la natura, la vida comunitària i la cultura, Déu i les diverses forces  espirituals” (Document Final del Sínode de l’Amazònia, número 9).

L’arrel de les injustícies actuals rau en no viure en harmonia. Com va dir un germà indígena: “Bon Viure és el concepte de l’equilibri  cosmològic com a projecte de vida. Un equilibri interior i exterior, en relació amb tot allò creat. Només des d’aquesta perspectiva s’entén la gravetat del conflicte social”. Des d’aquest aprenentatge del silenci i l’escolta,  hem anat obrint la mirada a l’experiència que tot i tots estem profundament units. Que tot té vida. Que tot té un esperit que anima. El Bon Conviure parla d’aquesta realitat, on res ni ningú està sol. Com diu un savi maputxe, quan parla dels esperits que animen i donen vida a tot: “A la terra existeixen els Ngen (esperits protectors que animen cada element de la natura), hi ha la cascada, les aigües que corren, el mar, els cims sagrats, els volcans, les estrelles al mig del cel, el sol, la lluna, cap està sol, res existeix en soledat, tots tenen un Ngen.”

És el món del tangible i de l’espiritual que estan profundament units. El territori no és només un lloc amb éssers físics, sinó també espirituals. Un lloc especial ocupen els kuivikeche (avantpassats), els kumeke pulonko i wedake pulonko (esperits bons i esperits dolents), juntament amb els ngen. Les relacions són travessades per aquesta transcendència i presència d’allò espiritual, per això tot cobra vida, significat i interpel·lació. Així doncs, una malaltia no és només una disfunció o dany d’un òrgan en particular, sinó que també incorpora un sentit segons les relacions que s’han tingut amb el territori, i exigeix ensems, certes accions per trobar consol. La malaltia no és un problema individual, desconnectat de les relacions i context en el que es troba la persona. Tampoc el remei està desvinculat de qui l’ofereix.

En una societat que ens presenta la felicitat a la góndola d’un supermercat, se’ns fa difícil discernir, al bell mig d’un cúmul de béns innecessaris, què és el que necessitem per viure bé. Per viure de manera sana. Són molts els homes i dones indígenes savis que afirmen que com a país estem malalts. Des de la ciència occidental es diu que moltes malalties són psicosomàtiques. El maputxe diria que es tracta de desequilibris amb l’entorn, provocats pel poc respecte cap a les forces espirituals que regeixen la natura i que ens regeixen a nosaltres mateixos. Patim mal de cap, d’esquena, crisis de pànic, angoixes, estrés i depressions que no són sinó simptomes de quelcom que està malament en la nostra manera de viure. Per a millorar necessitem aprendre a viure bé, aprendre a viure en relació i no en possessió.