BRIGADES DELS COR A CENTRAMÈRICA: UNA EXPERIÈNCIA INESBORRABLE
 

Àngel Pons

---

N’havíem sentit a parlar i ara ja hi hem estat. La realitat profunda del Tercer Món és capaç de superar tots els límits de les idees que hom es podria anar fent a partir de les moltes explicacions, conferències i pel•lícules que s’hagin pogut presenciar. Els que hem passat l’estiu del 96 en la brigada dels comitès Oscar Romero a Nicaragua i El Salvador, ho podem subscriure. Abans d’anar-hi, ens varen oferir tot un seguit de xerrades informatives sobre la història i la situació actual d’aquells països, però va caldre ser allà per copsar realment i fer arribar el cor el sentit últim del que implica l’existència del Tercer Món.

La visió màgica d’aquella tarda tropical què baixarem de l’avió a l’aeroport de Managua i ens portaren fins a les cases on ens allotjaríem certament serà difícil d’esborrar mai més. Un conjunt d’imatges a dreta i esquerra de la carretera que porta de l’aeroport fins els centre de la ciutat: cases fetes de fustes i cartrons, nens a les cantonades venent de tot (malgrat que ben pocs comprin res), trànsit caòtic... Feia deu minuts que arribàvem a Nicaragua i les primeres impressions (que diuen que són les que comptem més ) ja ens portaven a un altre món, ben diferent d’aquella Europa que havíem deixat enrera. L’arribada a les cases, en els barris més pobres de Managua, també va ser impressionant. Tots ens preguntàvem: aquí hem d’estar-nos-hi quasi tot un mes?. Val a dir que, el dia de marxar, l’estada en aquelles cases de fusta, llauna i poca cosa més se’ns havia fet més aviat curta.

Això és el que vàrem viure l’estiu passat: una profunda i sincera vivència del Tercer Món; sense cap censura, amb tota cruesa. Va ser només un mes, però en vàrem tenir prou per començar a entendre una mica més com està muntat el món. En veure aquella gent que té tan poc i com nosaltres tenim tant (i ens en sobra), és fàcil que hom es comenci a fer preguntes. Per què, si es tracta de països amb molts recursos naturals, la gent viu en la misèria? La resposta és potser que no hem de dir països pobres sinó països empobrits. I és clar, empobrits per qui?

I és que la gent amb qui vàrem conviure aquest mes són persones que malgrat les penúries que passen (i que les fan estar en una situació de pura subsistència) poden ser alegres i esperançats, i aquesta mateixa esperança és la que els permet d’organitzar-se, encara que sigui al marge. En aquest sentit, hem pogut veure centres mèdics, escoles populars, centres comunals, tots ells construïts i desenvolupats independentment de l’organització estatal, que de fet és quasi inexistent o en tot cas ignora les majories pobres i s dedica només a construir edificis inútils i coses semblants!

El cert és que la convivència amb la gent d’allà, sobretot amb les famílies que ens acolliren a casa seva, ha possibilitat un grau de coneixement de Centramèrica que podríem qualificar d’òptim. Viure com ells, ni que sigui durant un curt mes de la pròpia vida, permet d’arriar a estimar-los i enganxar-nos-hi per tal, des d’aquí, de poder fer-hi alguna cosa, encara que en el conjunt de la pobresa mundial no sigui gaire.

És així com la Brigada dels COR de Catalunya s’ha portat de Centramèrica un projecte de solidaritat. Es tracta d’ajudar a fer un fons econòmic d’ajuda a mares solteres i prostitutes del barri de San Judas de Managua, fons que ha de servir perquè puguin sortir de la situació de marginalitat extrema en què es troben (pel fet de ser pobres i pel fet de ser dones) i puguin començar petits oficis o negocis que les condueixin cap a una millor situació social i personal. Aquest projecte, com podria ser qualsevol altre, és només un símbol del que hem viscut a Nicaragua, però potser és també la manera de començar tot un treball de solidaritat envers els empobrits de la Terra.

Hem exposat aquí algunes de les impressions que hem tingut durant l’estada a Centramèrica. Però evident que quedarien moltes coses a dir. La gran multitud d’experiències que hem tingut no es poden pas encabir en unes quantes ratlles de l’Agenda. Podríem també parlar de les bones xerrades que ens han ofert intel•lectuals de la UCA de Managua i de San Salvador (alguns d’ells col•laboradors de l’Agenda): María López Vigil, José Mª Vigil, Fernando Cardenal, Arnaldo Zenteno, Carmen Alvarez... També podríem parlar de l’experiència amb les comunitats de refugiats a El Salvador, concretament la comunitat de Cristo Redentor, als quals ajudàrem a construir “champas” (cases de llauna i cartró) en un nou emplaçament (el quart en deu anys) per culpa que els feien fora d’on estàvem abans. Es tractava d’anar a conèixer i Déu n’hi do, que n’hem conegut de coses del Tercer Món!

Cada any, els COR de Catalunya ofereixen aquest mitjà d’apropament entre el Primer i el Tercer Món i, certament, els que hi hem anat podem dir que val la pena aprofitar-ho. L’estiu d’aquest any 97 també se’n farà un altre, de viatge a Nicaragua i El Salvador, per tal que més gent interessada pugui copsar sobre el terreny i sense cap tipus d’anestèsic com és la gent d’allà i com viuen, encara que només sigui per un mes. És tota una experiència de vida solidària amb els empobrits de la Terra.