Rosa Ramos

Canviar la mirada i l'indret des d’on es mira permet un canvi d’hermenèutica i d’accions. El mateix locus o els ulls fixos en un punt condueixen a simplificacions errònies, repeticions, claudicacions i paràlisis nefastes.

                Ens pot passar amb la realitat, com en els textos bíblics quan els veiem com ja arxiconeguts, que perdem la novetat que contenen i la creativitat pels canvis. Veure els pobres com a mancats, com a objectes de plans d’ajuda, o veure’ls idealitzats quan no els hem permès desenvolupar-se com a subjectes-actors, són postures «ideològiques» que no respecten la complexa realitat. Necessitem col·liris per aclarir la mirada i brúixoles per reorientar l’acció.

                Si transcendim les històries oficials i la desinformació dels mitjans, ens surt pels porus el dolor del món, el sotsobrar dels pobles a mercè dels qui mal governen i negocien covardament amb la vida. La pandèmia, lluny de canviar el rumb de la història cap al bé comú, ha conduït a més egoismes i més riquesa d’alguns sobre la mort i misèria de tants. Estem davant d’un fracàs de la humanitat -perduda l’oportunitat de donar un salt en humanització-, que provoca vergonya, pena, ràbia i fred de mort per manca de solidaritat col·lectiva. No obstant, cal mirar des d’altres perspectives que il·luminin rumbs humils i valents.

                Veiem un text bíblic, el capítol 14 de Mateu. Explica la presó i mort de Joan Baptista, l’atenció de Jesús als malalts, la «multiplicació» i el compartir els aliments asseguts a l’herba i altres relats. És un llarg capítol. El versicle 13 pot passar desapercebut entre els fets narrats: informat Jesús de la mort de Joan, «se n'anà d'allí en una barca tot sol cap a un lloc despoblat». Espantat i confús davant del perill? O a plorar sol el gran dolor? El versicle permet entreveure els sentiments de Jesús: dolor i compassió, que canvien la seva mirada i orienten el seus moviments. Estem més acostumats a les seves entranyes commogudes de compassió; aquí convido a contemplar el seu dolor, a mirar el rostre de Jesús, captar les nuvolades dels seus ulls, les seves llàgrimes, les seves dents serrades, el seu moure incrèdul el cap, baixant-lo un instant fins al pit per després pujar a la barca i allunyar-se.  

                Jesús va sentir i va voler fer dol per Joan, rumiar la injustícia i arbitrarietat de la seva mort, plorar-la. Podem intuir la seva impotència i fragilitat, l’experiència de la vulnerabilitat, pròpia de la seva humanitat. És poc probable que s’allunyés sol, els devien acompanyar els deixebles, també les dones que el seguien. Una retirada en silenci dens, tan trista com solidària entorn del Mestre. Jesús ha de travessar el dolor, no el refusa, necessita retirar-se per exposar-se petit davant del misteri, qüestionar-se la seva missió, en conclusió: escoltar Déu en aquestes circumstàncies. Va voler beure en el seu propi pou per acabar sadollant la seva set de sentit i claredat a la font del Pare.

                Podem interpretar que el seu Abba se li fa visible, alhora que li reflecteix la seva identitat i missió. On? A la soledat i en els altres. Quant de temps va estar Jesús en aquest dol? El mateix versicle 13 diu: «Així que la gent ho va saber, el seguiren a peu des de les seves poblacions». A continuació el versicle 14: «Quan desembarcà, veié una gran gentada, se'n compadí i va curar els seus malalts». Òbviament la seqüència i la velocitat no són versemblants, però ens permeten «sentipensar» amb Jesús, treure el cap als seus moviments interiors expressats en els gestos d’allunyar-se primer, després desembarcar -«baixar»-, atendre, curar i alimentar la gent. Jesús és capaç de sortir de si i de les seves afliccions: “más allá de mis penas personales, me ensancho, me ensancho”, ens diu Celaya. I Goytisolo a les seves “Palabras para Julia”, diu a la seva filla: “Otros esperan que resistas, que les ayude tu canción entre sus canciones”.

                Jesús necessita silenci, temps, distància, trobar-se amb el seu Abba cercant enteniment, llum, consol. Continuem canviant la mirada i «contemplant l’escena, aplicant sentits» i imaginació: la multitud que corre rere l’allunyament de Jesús l’espera a la riba i estén vers ell les seves mans, cercant alleujament a les seves xacres, salvació per a les seves vides miserables i amenaçades. Que, potser, no està també salvant-lo de la seva pena i dels seus dubtes? Per què no «sentipensar» que aquest Jesús en dol també se salva en lliurar-se?

                No sabem si va tenir aquest temps personal (va a cercar-lo altre cop més tard, versicle 23) ni si va rebre resposta del Pare, se’ns diu que davant d’aquells rostres angoixats, aquells peus plens de pols, aquelles robes esquinçades, aquelles mans esteses, Jesús en dol i, profundament interpel·lat per la mort de Joan, redescobreix la seva identitat profunda i la seva missió: ser amb i per als altres a imatge del Pare ric en misericòrdia.

                Sístole i diàstole són els moviments del cor, de la vida, contracció i expansió. Així Jesús contínuament entra en intimitat amb el Pare i s’obre als altres. El dolor i el consol són part d’ambdós moviments que s'abracen i es confonen en un únic dolor:  el propi i el dels pobres. El consol i confirmació de l’amor del Pare també, Jesús els viu, transmet amb els seus gestos i com llum encesa col·loca en alt per alt perquè il·lumini a tothom.

                Veiem l’escena següent, Mt. 14, 15-21. El text diu que es va fer tard; els deixebles sempre tan realistes i proactius li diuen a Jesús que acomiadi la gent i li digui que se’n vagi als pobles a cercar menjar. Coneixem la resposta de Jesús i el relat -amb variants- dels cincs pans i dos peixos disponibles.

                Arrisquem una altra mirada contemplant l’escena des del dol de Jesús per la mort de Joan: no podria haver passat que, esgotat per l’extensa jornada i les seves emocions, s’assegués una mica apartat? I que la multitud escoltada, tocada, curada per ell, es quedés en silenci en grups? En aquest assajar altres perspectives, imaginem-nos un jove, o una jove, apropar-se i asseure’s al costat de Jesús, fent-li silent companyia, contemplant el seu rostre. «Com reparar les forces i consolar el Mestre?». Rebuscant en el seu fato i oferint-li quelcom de menjar, de la mica que en té. Jesús el/la mira tendrament i menja. Mengen junts, somriuen. La resta ho veu i fa el mateix, un moviment en cascada de complicitat solidària recorre el prat.

                Ara veiem Jesús reanimat aixecant-se i caminant entre els grups, escampant la benedicció sobre aquest menjar compartit que transcendeix les afliccions personals i crea comunitat de germans i germanes sadollant les seves fams. El dol de Jesús per la mort de Joan s’atenua en veure que és veritat allò que li havia manat dir: els cecs hi veuen (...) i els pobres reben l'anunci de la Bona Nova (Mt. 11, 5). La Bona Nova es realitza en aquell àpat i en aquells somriures compartits en primavera atès que, si hi havia pastura per seure, era primavera. Feia olor de nards i renaixia l’esperança. El temps s’ha complert, el Regne de Déu és a prop (Mc. 1, 15). Jesús acomiada els deixebles i la gent i puja a la muntanya a pregar en intimitat amb el Pare (Mt. 14, 23). 

                Què ens aporta aquest canvi de mirada del text? Com il·lumina aquesta Paraula des de la nova perspectiva la nostra realitat? Algunes pistes; mireu:

- Més enllà del deteriorament del malalt, la dignitat sencera, que fins i tot creix.

- Més enllà de l’agressor, sense consentir ni claudicar, la cultura de mort i els seus límits personals.

- Rere els límits i discapacitats, les possibilitats diferents de cadascú.

- Més enllà de l’aspecte físic, «lepra, pecats i dimonis», la bellesa única de cada persona.

- Més enllà dels egoismes i misèries, el desig profund de compartir i fer-nos comunitat.

- Rere les omissions i, fins i tot els errors d’un moviment, aquell elevat mòbil originari que encara pot convocar i animar noves conquestes per als més vulnerables.

- Més enllà de fracassos personals i col·lectius, el resistir parint i alimentant vida.