Capital oreneta
CAPITAL ORENETA
CAPITAL “EN ÈXODE”
Noam Chomsky
En acabar la Segona Guerra Mundial, els Estats Units estaven en una posició d’enorme poder. No fou cap sorpresa que organitzadors de la seva política internacional tractessin d’imposar la seva pròpia visió de l’ordre mundial. Aquest tenia molts components. Un era l’ordre econòmic internacional ( el sistema de Bretton Woods) ideat pels Estats Units i la Gran Bretanya. El seu objectiu era el de liberalitzar el comerç, però no el flux de capital, perquè aquest necessitava ser regulat. Va haver-hi bàsicament dues raons que els portaren a prendre aquesta decisió. La primera fou el reconeixement que el lliure moviment de capital acabaria per enderrocar l’estat del benestar, que tenia un immens suport popular. Sense controls davant del capital, els governs serien incapaços d’organitzar els seus sistemes fiscals i les seves polítiques socials per por que el capital fugís per evitar els excessius costos que aquestes polítiques li imposarien. No solament els avenços socials que van ser guanyats gràcies a difícils lluites, sinó també una real democràcia requereix controlar els moviments de capital.
El sistema de Bretton Woods va estar en funcionament fins que fou desmantellat per l’administració Clinton. Aquesta fou la causa principal de l’enorme creixement del moviment de capitals en els anys següents. Durant els anys 90 s’arribà a la xifra d’un trilló de dòlars d’Estats Units actualitzats, o el que és el mateix 40 vegades el valor del comerç internacional. Si l’any 1970 el 90% de la transaccions internacionals tenien relació amb l’economia real (comerç o inversions a llarg termini), al 1995 el 95% eren especulatives, la major part a molt curt termini. Al mateix temps, els països rics (OCDE) eliminaren els controls de capital encara existents.
Els resultats confirmaren en línies generals les expectatives creades per Bretton Woods. S’ha produït un seriós atac a les institucions nascudes de les polítiques socials al mateix temps que ha crescut l’intervencionisme i altres tipus d’interferència en el mercat. Tot això liderat per l’administració Reagan. Els mercats s’han fet molt més volàtils, agreujant els problemes en temps de crisi, S’havia predit que la liberalització del món financer perjudicaria tant el creixement com els ingressos de les economies dels països de l’OCDE. Així succeí. Els índexs de creixement caigueren ràpidament. Als Estats Units, sous i beneficis s’han estabilitzat o han baixat per a la majoria de la població. Mentre, el 5% més ric de l’escala social ha acumulat enormes beneficis. La desigualtat ha tornat als nivells de fa 70 anys, juntament amb un creixement de la fam, una persistent pobresa i altres malalties. Anglaterra ha seguit el mateix camí. Similars conseqüències, encara que menys extremes, s’han produït en la resta dels països de l’OCDE.
Els efectes s’han fet notar més en el Sud. La comparació entre l’Esta asiàtic i Llatinoamèrica és il•lustrativa. Llatinoamèrica posseeix el rècord mundial de desigualtat social. L’Est asiàtic es situa en l’extrem oposat. El mateix es pot dir respecte de l’educació, salut i benestar social. L’economia llatinoamericana ha estat fortament dirigida cap al consum pels més rics. A l’Esta asiàtic cap a inversions productives. La suma del capital que ha fugit de Llatinoamèrica s’apropa al total de l’ofegant deute extern. En els països de l’Est asiàtic aquest moviment s’ha controlat. A Llatinoamèrica la riquesa ha estat generalment exempta d’obligacions socials. L’economista brasiler Bresser Pereira assenyala que el problema d’allà és de “subjecció de l’estat als rics”. L’Est asiàtic difereix clarament.
L’únic país de Llatinoamèrica considerat com un possible candidat a unir-se amb els “Tigres d’Àsia” és Xile. L’experiment del mercat lliure que es portà a terme durant la dictadura de Pinochet provocà el desastre a començaments dels 80.
L’economia es recuperà amb una mescla d’intervenció estatal (incloent les nacionalitzades empreses de coure) i controls sobre els moviments de capital a curt termini. Més recentment, la liberalització en el camp de les finances ha arribat a Àsia. El més important del “Tigres”, Corea del Sud, ha eliminat els controls sobre el capital amb la finalitat d’acomplir els requisits per al seu ingrés en l’OCDE. Això s’ha considerat com un significatiu factor en la recent crisi de Corea del Sud així com en la regió juntament amb una sèrie de problemes en els mercats, corrupció i problemes estructurals.
La fugida de capitals no ha estat un problema exclusiu del Tercer Món. Després de la Segona guerra Mundial, es produí un massiu moviment de capital d’Europa cap als Estats Units. Adequats controls haurien pogut contribuir a mantenir aquests fons a la regió per a ser utilitzats en la reconstrucció d’Europa, però la política estadounidenca preferí que els rics europeus dipositessin el seus diners en els bancs de Nova York i que els costos de la reconstrucció fossin pagats pels ciutadans americans a través del pagament dels seus impostos. El Pla Marshall cobrí aproximadament els “moviments d’aquest capital nerviós” que els més importants economistes havien certament previst.
Per als països del Tercer Món que no tenen cap tipus de control sobre les seves classes més poderoses, el deute, creixent ràpidament malgrat el pagament d’enormes interessos, produí l’estrangulació del seu desenvolupament i de les seves polítiques socials. La cancel•lació del deute ha estat considerada. Això no estaria mancat de precedents. Quan, fa 100 anys, Estat Units es va apoderar de Cuba, va cancel•lar el deute d’aquest país amb Espanya en considerar que era un “deute odiós”, que no devia ser mantingut perquè s’havia imposat per la força sobre el poble cubà. El mateix tipus d’argument es pot aplicar a l’actual deute del Tercer Món. Una altra opció és la d’aplicar el principi capitalista que la responsabilitat ha de recaure sobre els que presten i els que reben els diners. El diner no va ser demanat pels camperols, els treballadors o els que viuen en condicions de misèria. Ells se’n beneficiaren molt poc. A més a més, sovint han sofert penosament les seves conseqüències. A més a més, a ells se’ls ha fet responsables del seu pagament, juntament amb els ciutadans occidentals a través del pagament dels seus impostos. Però ni als bancs que prestaren els diners arriscant més del que fora raonable ni a les elits econòmiques o militars que s’han enriquit mentre que transferien la seva riquesa a Nova York i Londres se’ls ha fet responsables.
El deute és una construcció ideològica, no un simple fet econòmic. I, com ja fa molt que es sap, la llibertat en els moviments de capital és una poderosa arma contra la justícia social i la democràcia. No hi ha res que no sigui evitable quant a les seves conseqüències. Sistemes tècnics per a evitar-les foren proposades ja fa anys, però han estat eliminats pels poderosos interessos dels que buscaven el seu benefici. Dit d’una manera més general, aquests efectes negatius són els resultat de decisions fetes en el si d’institucions humanes, subjectes per la mateixa raó a la voluntat humana. Aquestes decisions poden ser perfectament canviades per d’altres més d’acord amb la llibertat i la justícia, com sovint ha succeït en el passat.
Noam Chomsky
Massachussetts, EUA