CARTA AVERGONYIDA A LA HUMANITAT EXCLOSA

Pere Casaldàliga

---

Hem hagut d’arribar a aquestes altures mortals del neoliberalisme imperant en tot el món, per assabentar-nos que hi ha una humanitat que sobra.

Per saber que és “la fi de la Història”, de veritat, per a la major part de la família humana.

Per aprendre, d’una vegada per totes, que Déu va calcular malament quan va decidir sembrar d’Humanitat un planeta del seu Univers i ara li sobren en aquesta bonica terra depredada el 80% dels seus fills i filles.

Per reconèixer, amb el més cínic fatalismes, que hi ha una Humanitat de primera classe –que té dret a viure en el malbaratament- i una humanitat de tercera classe –que té el deure de morir de gana.

Sense volta de full, perquè hem arribat al límit de la Història. Perquè així ho ha decretat el déu del mercat total; així ho executen els seus sacerdots –botxins per mitjà de l’FMI o del Banc Mundial o dels 7 grans o dels governs de torn, en tots els països del globus neoliberal mortalment.

Reajustament. Desocupant. Inflant el deute social. Privilegiant la majoria privilegiada i excloent la majoria exclosa.

Teòricament, per les declaracions i congressos, encara tothom és humà. En la pràctica, una minoria ja s’ha deshumanitzat i la majoria ha de deixar de creure’s humana.

Teòricament hi ha un sol món (i per al mercat així és). En la pràctica n’hi ha dos: el primer., que compta, el tercer, que sobra.

Àfrica ja és com un continental genocidi sistemàtic. En la Nostra Amèrica el 50% de la població malviu per sota del nivell de pobresa. Només a l’Àsia hi ha 375 milions de dones pobres. A l’Àsia, els tigres consentits es mengen les majories descartades. Segons les previsions del Banc Mundial –el mateix -, durant aquesta dècada que tancarà el mil•leni de les llums i les tècniques i les llibertats, la pobresa del món augmentarà en un 17%. A Europa, als EUA, al Japó, el poder del lucre i la febre del consumisme ja han establert la divisió neta entre el màrqueting i la vida, entre l’ésser i el patir, el sentir i el sentit...

I ara resulta que jo, bisbe, estic escrivint estúpidament aquesta carta a aquesta majoria sobrant, nascuda en mala hora, a aquesta Humanitat exclosa sistemàticament. A vosaltres que, en principi, serieu també germanes i germans nostres, fang del nostre fang, sang de la nostra sang, esperit del nostre esperit, imatges vivents del Déu Vivent, en qui encara tenim el coratge de creure, blasfemant-lo.

El cert és que us escric des de l’ira, des de la vergonya, des de la impotència.

No m’hauria d’atrevir a anomenar-me germà vostre, perquè no comparteixo la vostra exclusió. Perquè jo encara compto. Perquè jo no passo gana. Perquè tinc un lloc i un nom i una certa pau social. Perquè no crido, ni em revolto, perquè fins i tot potser justifico amb estadístiques i previsions, l’homicida i suïcida marxa d’aquesta humanitat neoliberal elegantment embrutida, tècnicament sense ànima.

Podria parlar-vos de déu, del Déu de la Vida, del Pare de Jesús. Però, com parlar-vos de Déu en ple neoliberalisme assassí, sota aquest neó de tenebres apocalíptiques, mentre se us nega – a vosaltres, la majoria de la família humana de Déu- l’aigua i la sal, el pa i l’aire, un nom en el llibre de la vida i un lloc al sol avergonyit?

Les Esglèsies de Jesús, les religions de Déu, som aquí. (Les esglésies de Jesús disposades a celebrar triomfalment dos mil anys d’Evangeli suposadament viscut). Som aquí, veient passivament com es descompon la família humana, que Jesús ens va ensenyar a reconèixer com a filla de Déu i que totes les religions confessen com l’esclat més gran de la Divinitat. Còmplices o estupefactes, som aquí les Esglésies, les Religions. Callades, esperant un miracle o un diluvi. Vivint també del lucre que mata. Anunciant encara resignació. Fent espectacle alienant. Sense profecia, sense testimoni. Oblidant el riu cabalós de sang màrtir que ha sortit de les nostres pròpies entranyes. Endutes per la Història, en lloc de fer Historia, fermentant-la. Negant-nos com a Religió i com a Església; negant de fet el Déu en qui creure; blasfemant, amb la nostra passivitat, la seva Passió i Glòria; descartant el Regne que Jesús anuncià, pel qual va anar a la creu i per al qual ressuscità amb les llegues encara obertes...

Jo doncs, bisbe, a més, us escric a tots vosaltres, germans, germanes per dir-vos... Què us diré, si no fang, si no m’entesto, si no m’indigno profèticament amb el cor i amb el cap i amb les mans, amb molts altres cors i caps i mans, per actuar, per invertir, per revolucionar, negant-nos al mutisme, a la por, a la mort, rebutjant la fi de la Història, imposant el dret a la Vida, compartint el goig humà de la convivència universal, donant la raó de la nostra esperança, fent Déu increïble?

No crec que sigui hora de lletres ni sermons. És hora de l’acció eficaç, el temps urgent de la solidaritat, el Kairós de l’esperança indignada i de l’amor polític i de l’economia del Regne.

Volia recordar-vos les Benaurances de Lluc i recordar-me les subsegüents Malaurances. I el capítol 25 de l’Evangeli de Mateu. I el Manament Nou del Testament de Jesús.

Però prefereixo callar. I escoltar-vos. Escoltar aquests esgarips de l’Evangeli i de les vostres vides prohibides.

Perdoneu-nos. Compadiu-nos. Fets els comptes veritables, a la llum de la Vida i de l’Amor, quina és la Humanitat més exclosa, la que és exclosa o la que exclou?

Pobres de la Terra, inclosos privilegiats en el cor de Déu, salveu-nos el que encara ens resta d’Humanitat, estoveu-nos el cor de pedra, agermanats i lliures, pels corrents d’aquesta Història nova que el Déu de la Vida segueix somniant per a la Humanitat sencera, filla seva.

Pere Casaldàliga

Bisbe de Sao Fèlix do Araguaia