Paula Domingo

Ceuta és una ciutat espanyola situada al nord d’Àfrica i separada de la península Ibèrica per l’Estret de Gibraltar. Per la seva situació geogràfica, una de les seves principals característiques és que es tracta d’una «porta d’entrada a Europa» dins del complex mapa de les migracions internacionals. La mobilitat de les persones entre el Marroc i Ceuta ha fluït sempre de manera gairebé constant. Això és degut a que a les persones residents a les províncies marroquines de Tetuan i Nador, així com la població espanyola, no els cal un visat per traspassar la frontera.

            Al llarg del temps, la migració i les seves diferents formes a la ciutat de Ceuta han sigut sempre canviants i han depès de les relacions entre la Unió Europea, Espanya i el Marroc. Res del que passa respecte del fenomen migratori a la ciutat s’esdevé de manera espontània i casual: tot està estretament relacionat amb una sèrie d’interessos polítics i econòmics que converteixen les persones migrants i refugiades en una moneda de canvi amb la qual afavorir els seus interessos.

            Una de les principals vulneracions a les que s’enfronten les persones migrants i refugiades durant la ruta és, sens dubte, el seu pas pel Marroc, experiència carregada de violència i injustícia que les exposa a un no reconeixement de la seva dignitat com a persones i a una violació del dret a la lliure circulació. La violència, repressió, morts i desaparicions de les persones en trànsit les darreres dècades han anat en augment, especialment, en els moments en els que el Marroc rep incentius econòmics i materials per part d’Espanya i la Comunitat Europea per poder dur a terme aquestes accions.

            Després de passar pel Marroc, han d’enfrontar-se a la frontera amb Ceuta, amb una tanca que ha anat canviant al llarg dels anys. Concretament, entre els anys 2019 i  2021, el Govern ha alçat la tanca fins als 10 metres d’altura i ha retirat els elements lesius alhora que dotava el Marroc de diners i material per exercir violència i repressió contra aquestes persones, alçant per una banda una tanca amb concertines i punts militars de vigilància. En essència, Europa, Espanya i el Marroc, a través d’aquestes relacions i acords, desencadenen una guerra constant contra les persones migrants i refugiades en les que la violència i la injustícia les converteixen en una amenaça, sense intentar escoltar-les ni atendre les seves situacions particulars:

Marroc va ser per mi un lloc on em vaig sentir deshumanitzat i quan sento la paraula Marroc em ve tot aquest patiment, pallisses i impotència (Freddy)

Quan les persones migrants arriben a Ceuta, tornen a trobar-se amb la seva llibertat de moviment restringida, en aquest cas, al territori de la ciutat, atès que, a diferència de la resta del territori espanyol, Ceuta és una excepció dins del Tractat de Schengen al qual pertany Espanya com a part de la Unió Europea. És per això que Ceuta, per a les persones migrants i refugiades, és com una «presó», degut a que no poden viatjar a la península per aquesta excepcionalitat fins que el Govern central ho decideix, podent passar períodes de temps indeterminats que poden anar de tres o quatre mesos a tres o quatre anys, sortint-ne en la majoria dels casos sense documentació, a excepció de les sol·licitants de protecció internacional.

            Pel que fa als sol·licitants d’asil, a partir de l’any 2009 el Govern d’Espanya va deixar de reconèixer el dret a la lliure circulació per tot el territori nacional a les persones que iniciaven el procediment d’asil a Ceuta. Així, els sol·licitants havien d’esperar un o dos anys fins que es resolgués el seu expedient. Aquest bloqueig va suposar que persones en situacions que requerien de protecció internacional no la sol·licitessin a Ceuta, atès que les que s’acollien únicament al programa d’ajuda humanitària romanien menys temps a la ciutat.

            Hem de recordar que la restricció al dret a la lliure circulació de les persones que sol·liciten asil suposa una flagrant vulneració de l’article 19 de la Constitució Espanyola i de la Llei d’Asil. Després d’anys de processos judicials, el Tribunal Suprem va concloure en dues sentències, una de juliol de 2020 i l’altra de febrer de 2021, que ni les lleis espanyoles ni les europees justifiquen el bloqueig de sortides de les persones que sol·liciten asil a Ceuta i Melilla.

            En aquest moment, aquest bloqueig s’agreuja per la pandèmia. La frontera oficial amb el Marroc porta dos anys tancada, per la qual cosa esdevé encara més complicat accedir a la ciutat, situació afegida a les dificultats imposades per les forces de seguretat marroquines, tant en relació a la frontera terrestre com marítima, convertint el perímetre fronterer en un mur infranquejable per a molts. Malgrat això, algunes persones aconsegueixen entrar després de sortejar una multitud d’obstacles que deixen empremtes físiques i psicològiques per tota la vida.

            Com ja hem esmentat, el Marroc utilitza les persones migrants i la seva pròpia ciutadania com a eines de pressió. Un clar exemple d’això és el que va ocórrer els dies 17 i 18 de maig de 2021, moment en què el regne del Marroc mobilitzà la seva població per entrar de manera multitudinària i irregular a Ceuta, arribant a accedir-hi més de 10.000 persones, la majoria joves i nens, entre els quals, perfils vulnerables que requerien de protecció internacional i provenien, per exemple, de països subsaharians o el Iemen. Durant aquests dies, es va procedir de manera sistemàtica i indiscriminada a retornar centenars de persones sense realitzar una identificació i avaluació de la seva situació prèvia, sense determinar si aquestes persones requerien o no de protecció internacional i refugi.

            Davant del bloqueig de moviment i la gran quantitat de persones migrants i refugiades que, després d’aquests dies, van romandre a Ceuta, el procediment de sol·licitud d’asil i les sentències del Tribunal Suprem van possibilitar la lliure circulació dels sol·licitants arreu del territori espanyol.

            Concloent, les persones refugiades i sol·licitants d’asil s’han vist durant aquests darrers anys condicionades per una vulneració constant al dret a la lliure circulació per tot el territori espanyol fins l’any 2021, quan a partir del mes de maig va canviar la situació com ja hem esmentat. Això no obstant, notícies recents comuniquen que el Govern d’Espanya ja ha anunciat un canvi en el procediment per gestionar les sol·licituds d’asil, les quals es resoldran en un termini de 10 dies, temps, a parer nostre, extremadament curt per poder fer una avaluació real i individualitzada de cada situació personal i de dotació d’informació de les persones.

            Això suposaria un nou obstacle per a les persones que realment desitgen sol·licitar protecció internacional, atès que la seva llibertat de circulació, una vegada més, es veurà limitada i condicionada a la voluntat del Govern.

Elín: fent memòria, defensant la vida i exigint drets

            En aquesta realitat, l’Associació Elín porta treballant en el terreny des de 1999 amb persones migrants i refugiades. Des de l’associació, hem centrat els nostres esforços en acollir i acompanyar i defensar els seus drets a homes, dones, nens i nenes per possibilitar que el seu pas per Ceuta sigui el més digne possible. Així mateix, part de la nostra tasca està dirigida a visibilitzar i denunciar les injustícies que es produeixen a la ciutat respecte a les famílies, la infància i la joventut migrant i refugiada en col·laboració amb altres entitats en el terreny.

            És per això que denunciem les injustícies i les vulneracions dels drets a les que es veuen sotmeses les persones migrants i refugiades, en especial el dret a la lliure circulació. Creiem i exigim que totes les persones tenen dret a viatjar lliurement i, a més, a fer-ho a través de vies legals i segures que no posin la seva dignitat i la seva vida en perill. Alhora, defensem un sistema de protecció real i efectiu per a totes les persones refugiades i migrants que arriben a territori espanyol.