José Maria Vigil

La història humana antiga és la història de les successives conquestes i colonitzacions d’uns pobles contra d’altres, tant en el camp polític, econòmic, cultural o tecnològic.

Però  és difícil de mantenir sotmès un poble. La dominació sempre provoca resistència i rebel·lia, difícils de mantenir a ratlla. A la llarga, no són suficients ni la violència militar, ni econòmica, ni policial. La dominació ha de ser acceptada pels sotmesos. I això només s’aconsegueix conquerint les ments, colonitzant-los interiorment. I això esdevé tant en la història dels pobles com en la vida personal. Veiem-ne un exemple.

La història dels afroamericans.

 En els ingenis sucrers del Brasil colonial era molt difícil mantenir sotmesos els centenars d’esclaus negres. Feia falta molts vigilants, tanques, càstigs… Però la coerció imposada i injusta mai convenç. Els propietaris dels ingenis preferien tenir sempre un capellà, que a més d’educar els fills de l’amo, organitzava els cultes diaris dels esclaus i impartia la catequesi (obligada). Amb un capellà treballador i dedicat, disminuïen notablement els problemes de seguretat, de fuga, de revoltes, més que no pas amb més capatassos.

La prèdica dels capellans no ensenyava als esclaus virtuts com la fraternitat, la igualtat dels humans, la lluita per la justícia i la llibertat; ni la unió, la fe, la rebel·lia  i l’esperança. La prèdica deia que les majors virtuts del cristià eren l’obediència, la humilitat, la paciència, la resignació, la submissió cega a la voluntat de Déu.

La prèdica als esclaus deia també que havien de sentir-se feliços de ser-ho, ja que, de no haver-ho sigut, no haurien pogut salvar-se… La prèdica feia que els esclaus creguessin que havia estat la providència de Déu la que els havia portat a l’esclavatge, per així poder guanyar la vida eterna. Aquest no apareixia com un mal, sinó com un mitjà per atraure els pagans a la societat cristiana, que era la dels blancs. I aquesta finalitat tan sagrada justificava el mitjà: l’esclavatge.

Els esclaus, un cop sotmesa la seva ment a tal bombardeig d’idees religioses, acaben claudicant i accepten amb resignació, potser sense creure-s’ho gaire que, a sobre, eren uns privilegiats. La colonització de les seves ments –en aquest cas per la via de la religió- els anestesiava davant els patiments, el sofocament dels seus sentiments d’indignació i l’aplacament de tot intent de rebel·lia… “contra la voluntat de Déu”.

Amb la colonització de les ments, la religió va col·laborar amb l’esclavatge de l’incipient sistema capitalista, essent una peça fonamental, que va greixar la maquinària violenta d’una de les formes més oprobioses del sistema colonial.

Valeria Rezende ho ha relatat de manera summament pedagògica i intuitiva a la seva “Historia de la Iglesia en Brasil. Período colonial”, que recomanem llegir i estudiar, individulament i en grups (disponible a la xarxa).

A la pròpia vida personal: colonització de les ments.

 En el centre de les nostres persones (sota d’una capa superior superficial en la que sempre tenim alguna cosa a dir, fer, preguntar…), en la intimitat més personal, hi ha la ment profunda. La nostra observació del món s’envia instantàniament allà, i aquesta ment profunda és la que, automàticament, interpreta el que veiem, sentim, i decideix com actuem. Per fer-ho té instal·lats models, axiomes, grans principis, valors, informacions bàsiques sobre el món, tot un programari, del que es serveix i ens dirigeix. El que som, sentim, fem… depèn fonamentalment, de la ment profunda i el programari instal·lat.

Deia Aristòtil que l’ésser venia a aquest món amb la ment tamquam tabula rasa, sense res escrit; avui diria que venim amb el disc dur buit – el maquinari amb les seves potencialitats-, però sense aplicacions, fins i tot sense sistema operatiu (no com el comprem nosaltres avui en dia). És a dir, venim sense res après, i per a què puguem funcionar se’ns ha d’instal·lar un programari. L’educació i les nostres possibilitats ens l’instal·laran. Pares, família, escola, educació, estudis, mass media… s’encarreguen de dipositar en aquest fondal de la ment profunda, el bagatge comú de la noosfera de la societat, de la cultura en la que estem, dels seus pressupòsits, supòsits, creences, convenciments, sentiments col·lectius, valors positius i negatius, fins i tot enemistats col·lectives.

Veiem el món tal i com ens el fa veure el programari que ens han instal·lat, segons les seves capacitats, limitacions, biaixos… “Tot és segons el color del vidre amb què es mira”. Un vidre que aquest cop no és fora, sinó dins, molt endins, en el fondal de la nostra ment profunda, en el maquinari. I el més important: aquest vidre no és nostre, ens l’han posat o imposat; d’alguna manera l’hem heretat. No és aquest el punt més sensible de la nostra persona en el que podem ser controlats, manipulats, dirigits, per exemple per a què no ens adonem de la realitat que no interessa que veiem, o per a què la interpretem de la manera que els convé a d’altres, o per a què envegem els valors aliens i menystinguem els propis? No és aquest el punt exacte on residirà i arrelarà la nostra colonització interna?

Paradigmes que ens colonitzen per a interès aliè.

 En el cas dels africans esclavitzats i obligats a treballar sense horari, ni drets humans ni laborals, els paradigmes o models d’interpretació de la realitat que a la societat esclavista convenia que assumissin, eren clars: l’esclavatge no era dolent perquè permetia la seva salvació… Gràcies a aquest els negres podien conèixer  la Bona Nova que els portava l’home blanc. Aquest benefici era infinit, malgrat el dolor i patiment de l’esclavatge… A més, una rebel·lia contra l’amo també ho seria contra Déu, pel que s’havia de servir a l’amo com es serveix a Déu… La paciència, la resignació, l’acceptació del sotmetiment eren condicions imprescindibles per a lliurar-se de l’infern tan realista que se’ls predicava, pitjor encara que el que ja vivien experimentaven en vida.

Quí dubtarà que aquestes interpretacions religioses, instal·lades en la ment profunda de les persones esclaves, funcionaven com el millor suavitzant i la més gran legitimació possible de l’esclavatge negre? Eren potser la peça més important de la colonització que patien a les seves ments.

Paradigmes filosòfico-religiosos.

En aquest fondal íntim de la persona hi trobem també –ja ho hem dit- els valors, les grans interpretacions, la comprensió del món i de nosaltres mateixos, moltes vegades sense ser-ne conscients, és a dir, sense ser conscients que no veiem la realitat com és, sinó a través de la nostra lent, i la veiem segons el seu color. Puc passar per la vida com un desgraciat, perquè no me’n adono que porto una lent que distorsiona la realitat, i no puc descobrir l’error, que no és meu, sinó causat per la lent.

Aquí tenim el tema dels “nous paradigmes”, una reflexió crítica epistemològica que ens fa examinar fins a quin punt estem patint un colonialisme internalitzat. Portem unes lents que no ens hem posat, ens les han imposat i corresponen a maneres de veure el món i jocs de valors que ja no són d’avui.

Tal vegada som deutors, sense saber-ho, de la visió dualista de Plató, que tant ha marcat Occident, o de l’antic patriarcat que encara considera inferior la dona, o de la visió maniquea agustianiana de la sexualitat, o de l’orgull de la raça blanca que jutja la pèrdua de melanina com a motiu de superioritat universal, o del fanatisme de “la meva religió és l’única veritable”, o d’una religiositat que em serveix d’opi del poble…