Martha Zein

Les tecnologies de la comunicació, els avenços de la neurociència i les lleis del mercat han facilitat que ens percebem com a éssers en xarxa. Aquella afirmació d’Ortega y Gasset «Jo soc jo i la meva circumstància, i si no la salvo a ella no em salvo jo» avui es podria escurçar: Som les nostres circumstàncies. Ara ens resulta fàcil comprendre que som la suma dels nostres vincles.

            Aquest gir en la percepció de la nostra identitat sembla contradir l’individualisme a ultrança en què creix el món modern. És més, sembla apropar-nos al nostre pol oposat, a aquella forma d’entendre la vida que encara custodien els qui van ser colonitzats i són espoliats precisament per l’anomenada cultura occidental. Les comunitats indígenes o afrodescendents afirmen que allò humà no està separat d’allò no humà, ni la cultura de la natura ni la ment del cos. Si soc un ésser en xarxa, significa que soc natura, soc bosc, soc riu?

            El Cogito, ergo sum (Penso, aleshores existeixo) de René Descartes («Discurs del mètode», 1637) en el que es va assentar el món modern sembla que s’ha quedat curt. Ara comencem a assumir que també som allò que es posa en joc en els nostres vincles: les emocions que generen, els nostres desitjos, la nostra imaginació... Aquesta manera de reblar el clau en la nostra forma d’entendre’ns com a persones no és pas banal perquè transforma també la nostra relació amb els nostres similars, amb la resta d’éssers vius, amb el món.

            Que potser estem assistint a la fi de l’imperi de la raó? Que potser estem preparats/des per admetre que és impossible analitzar una situació de forma aïllada, que qualsevol relat que fem sobre el món sempre estarà travessat per la nostra pròpia presència i participació? No serà que amb els nostres podcast, post, tuits... estem afirmant el principi budista que tot interexisteix?

            O bé, simplement, estem vivint en una profunda contradicció? Ens reconeixem com a éssers en xarxa i alhora vivim sotmesos/es als rigors de l’individualisme. Acceptem que les emocions ens constitueixen però seguim lliurant a la raó científica les regnes de la nostra identitat personal obviant que la mateixa ciència està demostrant que els arbres i les aus (entre d’altres éssers vius) també interactuen i es comuniquen a través del seu propi llenguatge. Som capaços d’assumir que els nostres gestos, la nostra veu, la postura del nostre cos, les reaccions químiques que sostenen les nostres emocions... marquen el flux del llenguatge, però continuem afirmant que la nostra biologia només ateny els aspectes relacionats amb la reproducció, els àcids nucleics o les mitocòndries. 

            Estem assistint a les noces d’argent de la raó i el cor que va anunciar Eduardo Galeano a «El libro de los abrazos» (1989) o els imaginem com a amants ocasionals que juguen a la dominació?

            Sabem per pròpia experiència que els éssers humans vivim en un etern diàleg amb el nostre entorn; això significa que també estem en conversa amb les nostres contradiccions. Quina és la nostra participació en aquest diàleg? La desintegració (allò que emocionalment implica la pèrdua de potència, l’esquizofrènia, la depressió, etc. ) o la integració?

            Aquesta segona opció ens permetria comprendre que en cada un dels nostres actes es fa present un món sencer participat per una infinitat de pràctiques que vinculen una multiplicitat d’humans i no humans. A més, en la nostra naturalesa hi ha la capacitat d’enllaçar-ne d’oposats per crear terceres possibilitats. Per què no apostar per una integració poètica?

            María Zambrano va encunyar el concepte «raó poètica» per expressar precisament la dimensió més enllà d’allò racional del coneixement humà: «Així doncs el coneixement que aquí s’invoca, pel que es sospira, aquest coneixement postula, demana que la raó esdevingui poètica sense deixar de ser raó, que aculli el «sentir originari» sense coacció, lliure gairebé naturalment, com una fysis retornada a la seva condició original», va afirmar a «De la Aurora» (1986). Ella, Ortega y Gasset, Unamuno, Cocteau... van postular la relativitat de la raó a la primera meitat del segle passat; hi ha hagut corrents de pensament com la Filosofia de l’Alliberament que plantegen un punt de vista palpitant de la pròpia existència. Ha arribat el moment de prendre aquest camí. Pensar amb el cor i sentir amb el cap s’està oferint com quelcom més que una opció per a una societat que està canviant la seva forma de percebre’s a si mateixa: es tracta d’una sortida d’emergència.

            Els algoritmes de la Intel·ligència Artificial estan demostrant que és possible conèixer les decisions d’un individu seguint el rastre de les seves actuacions. El fenomen que la tristesa fa gastar més aviat és conegut per psicòlegs, anunciadors i compradors, i s’ha documentat en nombrosos estudis al llarg d’aquest segle. No és pas la raó que ens porta a l’acció, sinó l’emoció i els que menen els fluxos del mercat ho saben i duen el consumidor fins a l’extenuació. Per això recorren precisament al llenguatge, a la nostra capacitat per integrar els relats, a la nostra eterna conversa amb la vida. Se’ns oblida que cada vegada que tenim dificultat en el «fer», existeix dificultat en el «voler», faceta que queda oculta per les nostres argumentacions sobre aquest «fer». Sentir, pensar i actuar estan enllaçats. O el que és el mateix: ser, saber, fer i voler ens defineixen.

            D’aquí pocs anys l’avantguarda científica (la nanotecnologia, la biotecnologia, la tecnologia del coneixement i de la informació, la intel·ligència artificial, la robòtica, la biomimètica o la neurociència espiritual) proposarà la interacció i incorporació en el nostre cos i en la nostra ment de tecnologies que canviaran no només la nostra percepció del món sinó la nostra pròpia identitat. Es dona per suposat que el resultat serà una espècie humana «millorada» gràcies a les tecnologies en tant que la capacitat simbòlica es veurà potenciada. En quin lloc quedaran el nostre voler, el nostre sentir, la nostra capacitat per somiar mons, la nostra imaginació i tot allò que, abans de ser anomenat, habita en els nostres silencis? Els tornarem a donar un lloc subsidiari? Ho considerarem rebuig?

            L’inconscient col·lectiu apareix a l’horitzó com el proper territori per espoliar. Espoliaran les nostres fonts més íntimes, aquelles a partir de les quals creem la nostra identitat. Per això urgeix l’apropiació conscient de la nostra veu.

            Sí, es tracta de posar límits al desenvolupament de les noves tecnologies i al necessari reconeixement dels nostres neurodrets, però també és important reconèixer que la nostra percepció del món parteix dels nostres vincles i afectes, tant emocionals com físics (sentits) i mentals (memòria) i que és aquest procés del sentipensament, la seva irregularitat, la seva faceta poètica i el seu recorregut en el nostre espai/temps el que marca la diferència de la nostra expressió de la vida davant de qualsevol d’aquestes veus prefabricades per un superordinador narrant.

            Aprenguem dels moviments socials, concretament dels liderats per indígenes i afrodescendents. Per a ells el concepte de territori comprèn no només la terra i els seus ecosistemes sinó també els processos de territorialització que generen identitats i apropiacions. Defensar la trama de la vida també passa per custodiar el nostre inconscient, font dels nostres sentipensaments, bressol de la nostra identitat personal. Com a alternativa al model actual de percepció del món que enfronta raó i cor, davant de l’agenda internacional del transhumanisme, podem assimilar les propostes del «Bon Viure», els «Drets de la Natura», les «transicions al postextractivisme», les pràctiques de «comunitat, relacionalitat i plurivers» i dur-ho a altres aspectes de la nostra identitat com a individus.

            Una percepció renovada de la nostra existència és possible i està a les beceroles. Expressem-la amb un llenguatge tenyit d’emocions, sentits, imaginació, intuïció, somnis i memòria, abordem les dades amb un llenguatge poètic, recuperem allò que té d’orgànic el parlar. Permetem-nos un coneixement cordial de l’existència. Cantem la vida des de dins.