Jordi Corominas

Arreu del món sempre trobem persones cristianes o que actuen cristianament: gent que acompanya i es desviu per les víctimes de tot tipus de poder o per tota mena de marginats o rebutjats; gent que lluita contra el mal i el patiment quan no hi ha absolutament cap motiu per l’esperança; gent que pren distància de tants déus i religions deshumanitzants i que, en canvi, admira i s’acosta als ateus que lluiten amb els que pateixen. Perquè ho fan tot això? La resposta és clara. Perquè no creuen en Déu. Creuen en el Déu crucificat malgrat els segles que fa que s’intenta normalitzar el cristianisme harmonitzant el seu déu amb tots els altres déus. I si alguns actuen així sense conèixer aquest Déu son doblement, com veurem, el seu exponent més clar. Però que té a veure aquest Déu amb una esperança inclaudicable que ajuda a ser resilients i a superar adversitats?

Per l’home antic l’existència dels déus era un fet. Pocs van posar en dubte que la felicitat i sofriment de l’home i la mateixa existència de les coses i els esdeveniments còsmics (terratrèmols, epidèmies, etc.,) depenguessin de poders invisibles. I avui, si fa o no fa, succeeix el mateix: una bona part de la humanitat creu que tot depèn de que la força, o una energia que amara tot l’univers, estigui amb sintonia amb nosaltres. L’esperança i la resiliència, doncs, es juga amb una adequada negociació amb aquestes forces que és del què s’han preocupat sempre les religions i els seus substituts. Per això, en totes les religions i els seus succedanis hi ha sempre una mena de lògica retributiva: tal faràs tal trobaràs, en aquesta o en un altre vida; si t’uneixes a la divinitat seràs feliç, trobaràs la felicitat i la plenitud espiritual i si les coses et van malament és que t’has allunyat dels déus i tu en tens bona part de la culpa.

Amb el judaisme, però, va aparèixer una religió molt singular que, a diferencia de totes les altres, entenia que ni la realitat ni cap poder o entitat invisible que emanés d’ella era divina. Proclamava que totes les realitats estan al servei de l'ésser humà i no a la inversa i que l’alliberament era històric i depenia de la humanitat, trencant així amb la concepció cíclica del temps que implica sempre si no desesperació sí pessimisme perquè tot es repeteix inevitablement. De fet, els que posen l’esperança i el seu compromís en intentar canviar i alliberar el món a través de les lluites socials, prescindint dels déus i de les religions, son també hereus del judaisme. I més quan malgrat el fracàs, les possibilitats reals i la mort que ens espera no acaben en la desesperació o retirant-se de tot compromís amb la història i la societat.

Dins del judaisme, i per acabar-ho d’adobar, un jueu, Jesús de Natzaret, va anunciar que havia arribat ja el regne de Déu i que aquest era una realitat present i històrica i no d’ultratomba. El comparava amb un banquet de noces al que tothom estava convidat. I va començar a construir-lo amb els seus seguidors. No es tractava d’un un nou regne estatal, sinó d’un regne alternatiu gens patriarcal que es realitzava en l'intercanvi fraternal entre els individus i els grups: compartint els bens escassos; creant una xarxa entre diferents “cases”; practicant la solidaritat; seient a la mateixa taula mostrant així la superació de qualsevol barrera social entre comensals i acollint a tots els que per les seves falles físiques (cecs, paralítics…) o malalties (leprosos), eren rebutjats o com rebutjats “castigats” per Déu.

De la construcció d’aquest regnat alternatiu en va derivar un fort conflicte amb els sacerdots i el temple de Jerusalem. Si als aparentment “apartats” de Déu se’ls oferia gratuïtament el regnat de Déu se n'anava en orris tot el sistema sacrificial i ritual del temple i la seva economia, semblant en la majoria de religions. El cas és que es va guanyar molts enemics i va acabar essent executat en una creu, com un rebel polític abandonat per la massa i també pels seus deixebles. Segons els evangelis, Jesús experimenta en la creu la desesperació i l’absència de Déu.

La interpretació més obvia d’aquesta mort en la creu, en el context jueu del segle I, és la d'entendre la mort de Jesús com un signe inequívoc que Déu no era al seu costat. És també la interpretació que en faríem avui: què pot tenir de diví (un predicat aquest que sempre s’associa amb algun tipus de poder) un fracassat complert? És ben lògic pensar així, i tots ho fem: si existeix el sofriment d’un innocent com Jesús és o bé perquè no segueix el Déu que cal o perquè Déu no existeix. I, per contra, els que van veure en Jesús alguna proximitat amb Déu, com alguns gnòstics i el mateix Mahoma, es van veure obligats a negar la seva mort en una creu.

La sorprenent interpretació cristiana és que Déu s’identifica totalment amb Jesús, i no només amb les seva causa, sinó també amb el seu cos. Ni tan sols la mort, ni el que Jesús s’hagi ja convertit en una despulla, frena aquesta identificació. En virtut d’aquesta escandalosa i contracultural afirmació d’un Déu que mor crucificat, els cristians esperen que la mort no sigui la última paraula i que el mal no sigui definitiu i sense contestació possible. D’aquest Déu crucificat en deriven a més una conclusió revolucionaria religiosament  i antropològicament: així com Jesús és una víctima i Déu és amb ell, les víctimes, tota mena de víctimes (pobres, exclosos, menystinguts, malalts, fracassats, etc.,) no són culpables. I no només no són culpables, sinó que Déu les estima de manera gratuïta i incondicional, pel fet de ser persones, més enllà dels seus actes i de tota condemna social.

Si Déu mateix és el crucificat, el Déu cristià es troba al costat dels presumptament abandonats pels deus i la desgràcia i fracàs de Jesús no potser conseqüència del càstig diví. El Déu que mor mata certament molts déus, anul·la les seves lògiques retributives, blasma les institucions encarregades d’executar-les, despulla de tota legitimació divina els poders religiosos i polítics, i dona lloc a una altra lògica extremadament pertorbadora i subversiva: la lògica de la gratuïtat i el perdó. Ja no hi ha necessitat de mèrits, règims, místiques, normes sobre els aliments, esforços ascètics, meditatius, o el què sigui, per guanyar-se el favor dels deus. I aquí és on rau la Bona Nova del cristianisme, el súmmum de la resiliència i la gran esperança per tota la humanitat: les víctimes no son culpables i poden alçar-se. Es pot viure alliberat de la lògica retributiva, de les ànsies de perfecció, de la persecució de l’èxit i de la comparació amb els altres.

El Déu crucificat, aleshores, és un crític radical de tots els déus habituals, de tots els ídols, dels seus substituts laics i de moltes formes del cristianisme històric en la mesura que són artefactes destinats a garantir el funcionament de la lògica retributiva, presentant als poderosos i a les víctimes com a mereixedors de la seva situació i sotmetent les consciències amb la culpa. El cristianisme suposa així una mena de contra religió: una manera tan diferent de comprendre a Déu que trastoca completament els valors religiosos de la societat. Per això, no és gens estrany que els primers cristians fossin acusats d’ateus o associats amb els cínics. No només negaven els ídols de les diferents religions i els seus bocs expiatoris, que sempre solen ser els mateixos al llarg de la història (l’estranger, l’emigrant, el diferent, el fracassat, el pobre...), sinó que negaven també qualsevol possibilitat de convertir el Déu crucificat en l'engranatge legitimador de qualsevol sistema social. I per això mateix, el cristianisme primitiu era percebut com un veritable enemic de l'estat i els seus interessos religiosos, com una esperança i resiliència transgressora, en la mesura que aixecava als més humils i postrats i alliberava també als poderosos de les servituds del poder. I és que l’esperança cristiana no és només un esperar “contra tota esperança”, sinó una transformació aquí i ara de tota realitat opressora, i la llavor d’una societat alternativa, el Regne de Déu, on hi caben tots gratuïtament sense privilegis ni narcisismes.