José Maria Vigil

Espiritualitat, religió, religiositat. Com és possible que ens costi tant identificar i descriure una realitat que ens constitueix i de la que podem donar un testimoni vivencial i directe? Probablement sigui degut a que aquestes realitats són, a la vegada que universals, summament experiencials i personals. D’altra banda, com és que gran part de la joventut s’allunya d’aquestes realitats?
D’entrada, com opció metodològica, situem el nostre pensament fora de la religió institucional, a l’àgora de la societat laica actual, la societat del coneixement lliure, que no accepta d’entrada cap creença, revelació, dogma ni “argument d’autoritat” que dificulti o impedeixi la recerca lliure i creativa de la veritat.
I. RECONCEPTUACIÓ DE RELIGIÓ I ESPIRITUALITAT COM AUTOCONSCIÈNCIA
Si ens preguntem com presentar a l’ésser humà d’avui dia i de demà allò que “els nostres avantpassats” —i la nostra pròpia tradició— anomenaren religió, espiritualitat... diem que ho haurem de fer efectivament des de pressupòsits nous (els actuals), i per tant amb paraules noves, no contaminades, que no incloguin desapercebudament els vells pressupòsits.
Per exemple: les paraules religió i espiritualitat. La primera, religió, és potser la paraula més polisèmica de les usades en el camp semàntic religiós. Avui considerem “religioses” també a les persones atees... o fins i tot les
explícitament “no afiliades”. El concepte ha perdut els límits clars que fins fa ben poc el definien. La segona, espiritualitat, porta en la seva pròpia etimologia l’ADN del dualisme matèria/esperit, del sobre-naturalisme per tant, de la immaterialitat o la negació d’allò corporal.
Un llenguatge nou
El que tradicionalment hem anomenat amb aquestes paraules “sagrades” (separades, exclusives), no és sinó la pròpia humanitat, la dimensió més interior i profunda de l’ésser humà. Ho hem dit en altres ocasions: “Humanitzar la humanitat”, aquest és el ser i el quefer de la religió. No és que siguem humans que, a més, són religiosos o espirituals: en realitat som simplement humans, i aquí hi és tot inclòs. Allò religiós i/o espiritual en nosaltres no és
res d’afegit, clarament diferenciat, ni molt menys separat: és la nostra mateixa interioritat profunda, el més pregon de la nostra humanitat. (Què importa aquí, en el nostre concepte, una religió o una altra, o cap? Estem parlant de més enllà, o millor, de més avall, més endins...).
Autoconsciència
El més fonamental i específic de l’ésser humà és la seva autoconsciència, el fet decisiu de ser autoconscient. Ens mantenim estrictament en el camp del coneixement científic, interdisciplinar, no filosòfic ni metafísic, referint-nos a
l’autoconsciència que la ciència actual atribueix a l’ésser humà com un propi essencial, i que la biologia moderna considera una “emergència” de la Vida en el seu procés evolutiu.
Ens referim doncs a l’autoconsciència de l’ésser humà, amb tot allò “autoconsciencial” que l’acompanya, és a dir, tots els dinamismes incomptables que inclou, dispara, alimenta, suporta, gaudeix...; com l’amor universal; com
l’atracció universal dels cossos còsmics...; l’amor incontenible a la llibertat, a l’emancipació, a la realització personal i social; la creativitat (la necessitat d’idealitzar la realitat, inclosa la nostra pròpia realitat); la potència de la vida i la seva recreació constant; la curiositat i l’admiració; la nostàlgia infinita a les cavernes del cor; la fruïció de la bellesa, la cerca del bé... la “vida interior” buscada, cultivada, patida o gaudida en la interioritat...
Nous significants per a significats més amplis i profunds
Fem l’experiència de canviar el significant. No utilitzem les paraules religioses tradicionals ja “consagrades”. Per referir-nos al que la ciència coneix naturalment com l’autoconsciència, o allò autoconsciencial, utilitzem paraules ben planeres i laiques, de sentit directe, desproveïdes de metàfora —sempre que sigui possible. Per exemple: “interioritat”, “vida interior”, “profunditat”... podrien ser uns excel·lents nous significants per referir-nos des d’un nou horitzó epistemològic, descontaminat, a allò que els nostres ancestres es referien amb paraules com
espiritualitat, religió, religiositat...
Efectivament, creiem que, interdisciplinarment, es pot reconèixer com universalment acceptat i fora de discussió, que la peculiaritat i la potència de l’autoconsciència de l’ésser humà, és la qualitat i el motor principal de les vivències i experiències profundes (personals i col·lectives) dels humans; de les seves esperances, les seves cerques d’explicació i sentit, angoixes, imaginació, preguntes profundes i intents de resposta, creativitat, relats, mites,
experiències de sentit i de transcendència... en una paraula, la seva vida interior, o l’interior més profund de la seva vida, el que la mou, la inspira, la seva inspiració, o la seva inspirativitat... o sigui, el que els nostres ancestres acostumaven a denominar amb paraules com espiritualitat, religió, religiositat, però tot emmarcat i contextualitzat ara en una perspectiva natural, científica, laica i holística, que no contradiu aquella visió, sinó que simplement l’aprofundeix, la despatrimonialitza i la universalitza, obrint-la a una nova etapa, tal vegada un nou grau o estadi
d’autoconsciència de la nostra espècie.
Fe, oració, meditació, reflexió, consciència moral, examen de consciència, litúrgies, celebracions, ritus, recerca d’experiències místiques contemplatives, unitives, inefables... o d’“estats modificats de consciència”... han
constituït tradicionalment paquets específics d’accions o experiències dites religioses i espirituals. Des d’aquesta visió nova més àmplia a partir de l’autoconsciència, veiem que aquestes accions i experiències poden ser moltes més, moltes d’elles laiques, o simplement humanes, profundament humanes, que mai abans havien estat considerades “espiritualitat”. Podríem utilitzar també aquesta paraula, aquest vell significant, però només si som conscients que li canviem el significat, en tant que el transposem cap un àmbit més ampli i més profund, més
bàsic, més “humanament primer”: el de l’autoconsciència. El que sempre hem anomenat espiritualitat, avui sabem i ens adonem que és en realitat una designació reduïda i parcial de l’autoconsciència humana.
Quantitat/qualitat
Essent en si mateixa, com qualitat humana, quelcom inquantificable, l’autoconsciència de l’ésser humà pot desenvolupar en la pràctica realitzacions humanes de major o menor qualitat. Òbviament, si les necessitats bàsiques (obtenció d’aliment, refugi, autodefensa davant els depredadors, vestit...) acaparen totes les energies
i els temps de l’ésser humà, la projecció creativa de la seva autoconsciència no aconseguirà desenvolupaments valuosos, podent-se fins i tot atrofiar. En la mesura que es vagi alliberant de la servitud d’atenció a les seves necessitats elementals, podrà atendre més profundament i creativa l’elaboració de les seves respostes de sentit, les seves exploracions explicatives respecte del món que l’envolta, la introspecció de si mateix, la fruïció de les seves experiències inefables, l’autodotació d’eines de pensament, reflexió, argumentació, creació de bellesa, finesa
interior, sentit moral...
Ja ho sabem: les “religions” són realitats recents, de no fa més de 4500 anys. L’autoconsciència ens acompanya no sabem des de quan, probablement “des de sempre”, és a dir, des d’abans de l’aparició de la nostra espècie (les altres espècies del gènere homo de les que procedim ja tenien autoconsciència, que és quelcom originàriament humà, propi del gènere homo, no exclusiu de l’espècie sàpiens). Les religions podrien desaparèixer, però l’autoconsciència continuarà la seva marxa evolutiva, inexorablement, com l’evolució de la Vida mateixa. I tenim tota la nostra història per demostrar-ho: des de la nit dels temps, des de l’aurora de l’autoconsciència, sempre n’hem estat dotats, un núvol consciencial creixent, evolutiva, una mena de biosfera antròpica, noosfera interior
i alhora exterior que ens ha mantingut en comunicació, i ens ha portat a agrupar-nos en clans, tribus, comunitats, poblets, ciutats, estats, civilitzacions, cultures, religions... En cada època i període històric, la nostra autoconsciència ha tingut unes o altres característiques, ha produït diferents i superdiverses creacions, explicacions, sentits, mites, creences... en una gran biodiversitat també en l’àmbit autoconsciencial, en la nostra interioritat compartida, i en la nostra interioritat més íntima.
Grècia pagana i religiosa
És interessant cridar l’atenció sobre com estudis relativament recents insisteixen en el caràcter autoconsciencial —“religiós” diuen ells— de la major part de l’anomenada Filosofia Antiga, sobretot en els seus darrers segles. Amb
la nostra visió il·lustrada i analítica hem mirat la Filosofia de l’Antiguitat com una disciplina, un saber especulatiu, en un pla teòric abstracte separat de la vida... quan des del principi, i de manera creixent, la Filosofia Antiga fou sobretot una resposta al més íntim de la vida humana, a l’autoconsciència i els seus requeriments, a la pregunta pel sentit, a l’angoixa de la solitud en mig dels cosmos, a la pregunta per la nostra identitat humana, pel sentit de la nostra existència, per la resolució de les institucions de la consciència moral, i la recerca de la pau interior...
Reconceptualitzar
Creiem que és possible reconceptualitzar la religió i l’espiritualitat a partir d’una realitat tan profundament humana com és l’autoconsciència de l’ésser humà; i creiem que aquesta reconceptualització ja està en marxa, fa temps,
en els molts autors i grups que s’esforcen per recrear el llenguatge, renovar els significants i aprofundir en els significats.
Encara més, a l’adoptar aquesta perspectiva laica, antropològica, autoconsciencial... em sembla que hem donat una resposta a la pregunta plantejada, la del què (quid) promoure, no quina (qualis) espiritualitat promoure, ni com
(quomodo) promoure-la, especialment pensat en les generacions joves.
Ja no es tracta tant de promoure el que s’anomenava espiritualitat, ni el que es deia religió, sinó l’autoconsciència plena de l’ésser humà actual, en tota la seva amplitud i biodiversitat religiosa. Creiem que, de cara a la societat futura, societat del coneixement, societat emancipada o de qualsevol altra manera que l’anomenem, aquests nous pressupòsits són millors per ajudar els homes i dones d’avui, que aquells altres que nosaltres vam heretar fa unes
dècades, al voltant de “religió i espiritualitat”.
Desglossem unes intuïcions sobre com hauria de ser presentada aquesta autoconsciencialitat en el futur, o ja des d’ara.
II. TRETS DE L’AUTOCONSCIENCIALITAT EMERGENT
PRIMER PER VIA NEGATIVA
. A aquestes alçades del desenvolupament humà, l’espistemiologia mítica ha deixat de ser un camí transitable per l’home i la dona de la societat del coneixement. D’altra banda, la interioritat de l’ésser humà culte i cultivat va ser perfectament possible sense mites ni creences.
. Sembla plausible pensar que una característica dominant de l’interioritat de l’ésser humà futur serà la superació del teisme, Theos estrella polar del firmament mental/espiritual humà, com ho ha estat en els últims mil·lennis.
. En aquest sentit, l’enemistat secular entre l’ateisme i el cristianisme tradicional s’ha esfumat i cristal·litza avui en un nou paradigma posteista. Roger Lenaers arriba a postular obertament la necessitat de la reconciliació entre cristianisme i ateisme: els dos tenen raó, i ja és hora de reconèixer que els problemes que hi ha hagut són
simplement de llenguatge filosòfic i cultural.
. Una altra qüestió que va ser font constant de problemes en la tradició anterior fou la de la ciència, amb el conflicte fe-raó, o religió-ciència. A la cultural actual, no podem constituir-nos com subjectes conscients en aquest cosmos, no podem dialogar amb nosaltres mateixos en la nostra autoconsciència, en la nostra interioritat, sense fermar els peus en el terra de la ciència. Després de quatre segles de conflicte, les religions encara no han aconseguit reconciliar-se amb la ciència, rellegint-se a si mateixes des d’una acceptació sincera de la ciència; no són capaces de desprendre’s de la seva epistemologia mítica...
D’altra banda, la ciència actual ja no és aquella ciència decimonònica obsessivament materialista i reduccionista. La Nova Cosmologia, l’astrofísica, la Biologia Evolutiva, les Ciències de la Terra... constitueixen per si mateixes una nova etapa del coneixement humà, superior a aquella que fou la Revolució Científica del segle XVI.
. A la nova interioritat autoconsciencial ja no es tracta de “creure el que no es veu”, donar per cert el que no sabem però que ens és proposat per una institució religiosa. Podem dir que des de l’autoconsciència de l’ésser humà actual ja no és possible acceptar que el sentit de la vida humana sigui aprovar en un judici final sobre si hem estat
capaços de creure el que no vèiem.
. No hi ha un segon pis, ni en el cosmos, ni en la matèria, ni en l’ésser humà. La qual cosa tampoc ens porta al materialisme reduccionista... sinó la “immanensitat” d’un món holístic: una immanència carregada de transcendència, però no d’una transcendència cap a fora, ni cap el més enllà, sinó cap ací, cap a dins, en direcció
a un “interior més interior a mi mateix que jo mateix”...
En aquests punts tant decisius, l’actual autoconsciència de les noves generacions poden sentir-se en un veritable diàleg de sords quan tracta de compartir sobre aquests temes amb les persones de l’“espiritualitat” clàssica. Quan es dona aquesta situació, és millor respectar el camí independent de cada una, i el temps resoldrà.
APUNTS PER VIA POSITIVA
- Oikocentrament
Abandonat o superat el teocentrisme, l’antropocentrisme, l’eclesiocentrisme, el neumatocentrisme, el sobrenatural-centrisme... típics de l’“espiritualitat” tradicional, l’única realitat que emergirà com adequada per fungir com centre, com punt de partença, com base d’inici de l’experiència espiritual serà la Realitat
mateixa, la realitat total, el cosmos, vist —com no podria ser d’altra manera— des del nostre punt de vista, com el nostre oikos (la nostra llar). L’única “centració” correcta i universal serà l’oikocentrisme.
- Oiko-comunió
La nova autoconsciència de l’ésser humà, des de la nova visió possibilitada per les ciències, sap que no necessita alienar-se a si mateixa fora de la matèria (buscant l’esperit), ni fora de la terra (buscant el cel), ni “allà dalt, allà fora” (buscant a Theos), perquè està capacitada per “combregar” amb la Terra, amb el Món, amb el Cosmos, amb la Matèria (la Santa Matèria, com diria Teilhard de Chardin).
- Nova visió del món
A la Nova Cosmologia el concepte tradicional de “matèria” ha quedat obsolet (Boff, 2012). La matèria és energia, i és autoorganitzativa, tendeix a la Vida, és autopoiètica, tendeix a la complexitat, a la sensibilitat, a la consciència,
a la intel·ligència... i desapareix el dualisme i la frontera entre la matèria i l’esperit. El nou relat de l’Univers ve a recuperar i ampliar tot l’espai que en altre temps acapararen els mites i creences, de les religions i les espiritualitats: i no per això seran menys “religioses i espirituals” en el nou sentit.