COMENTARIS SOBRE EL FMI

Noam Chomsky MIT

---

Volem agrair especialment al Profesor Chomsky que hagi volgut participar en l'Agenda Llatinoamericana enviant-nos aquesta anàlisi lúcida - com totes les seves anàlisis -, sobre la qual volem cridar l'atenció de tots.

Encara que l' ordre mundial esta marcat per continuïtats manifestes a través de llargs períodes, hi ha hagut canvis importants durant els últims 25 anys. Un d'ells és la ràpida expansió del control de les corporacions transaccionals (CTNs) sobre l'economia internacional amb el trasllat de la producció al sector d'ingressos baixos, sovint marcat per una forta repressió. Cada vegada més el comerç mundial s’està convertint en una forma de transaccions intra-empreserials d'administració centralitzada, dintre d'un sistema de mercantilisme corporatiu, el qual no és realment «comerç», en l’autèntic sentit de la paraula. El gegantí augment d'un capital sense reglamentar i altament mòbil i especulatiu contribueix encara més a un ordre mundial que es caracteritza per ingressos baixos, creixement baix, grans beneficis, atur massiu, inseguretat i controls repressius.

Aquests factors van establint la funció de servei dels tradicionals dominis occidentals i també, estan internacionalitzant el patró tercermundista de marcada polarització, on les illes de gran riquesa i privilegi floten en un oceà de misèria. Les societats industrials riques també evolucionen en la mateixa línia, amb els EUA i Anglaterra al capdavant mentre la riquesa es concentra en uns pocs, els salaris baixen, i una gran part de la població resulta supèrflua, és a dir, no serveix per produir guanys, i per això no té drets. Les polítiques socials estan pensades per reforçar aquestes tendències, sobretot els anomenats «acords de lliure comerç», que en realitat són acords sobre els drets dels inversionistes, amb una barreja de liberalització i proteccionisme per incrementar el poder de les CTNs.

Aquestes tendències s'han accentuat amb la fi de la Guerra Freda, que, de fet, toma a una gran part de l'Europa Oriental al paper de zona tercermundista de servei, proveint de recursos mercats, oportunitats d’inversió, mà d'obra barata i altres serveis semblants a la iniciativa privada del Oest. En bona mesura es pot entendre la Guerra Freda com un conflicte entre el Nord i el Sud, únics en la seva escala, però, per altra part, exemple típic de com els poders hegemònics reaccionen a l’intent de les zones de servei per buscar una ruta independent. La historia d’Amèrica Llatina ens ensenya moltes lliç0ns per al present.

Una tendència paral•lela és l'erosió d'una democràcia significativa mentre el poder de prendre decisions es redueix encara més al grup del poder privat, absolutista, i que no dóna comptes a ningú. Com ocorregué en el passat, ara que les CTNs dominen cada vegada més l'economia mundial, les estructures governamentals s'uneixen als centres de poder. La principal revista mundial de negocis, el «Financial Times» de Londres, descriu amb gran encert un creixent «govern mundial de fet» amb les seves pròpies institucions: el FMI, el Banc Mundial, el G-7, el GATT ( el qual ja podem incloure en la Nova Organització de Comerç Mundial), i altres organitzacions similars. Aquestes institucions miren principalment pels interessos dels autèntics centres de poder: les CTNs que dominen finances i altres serveis, l'indústria, els mitjans de comunicació, etc. Un gran avantatge del govern mundial de fet és que funciona en secret, marginalitzant les institucions parlamentaries, i sovint atropellant-les amb l'excusa de «lliure comerç». Els sectors poderosos i privilegiats sempre han buscat naturalment disminuir les estructures democràtiques, per deixar-les buides i poder ratificar públicament les decisions que pren el poder privat i les institucions que estan al seu servei. El govern mundial de fet que ara s’està formant té un poder enorme de prendre decisions, i pot contribuir eficaçment a la creació d'un ordre internacional que serveixi als interessos dels reduïts sectors de poder privat i de privilegi, deixant la majoria de la població sotmesa i controlada pel terror o per qualsevol altre mitjà.

Una tendència paral•lela en l'esfera de la ideologia és l'agudització del concepte tradicional (de doble vertent) del «mercat lliure»: disciplina de mercat per als dèbils, i protecció de l'Estat i subsidis públics per als forts. Les classes educades estan contribuint d'una manera important al sofriment i a l'opressió, com ho feren tantes voltes en el passat, encara que ara sovint amb mètodes nous. Un d'ells és la interpretació de la revolució bolxevic com a «socialista», a pesar que va ser clarament una contrarevolució que eliminà ràpidament totes les estructures socialistes del període revolucionari: consells de fàbrica, «soviets», etc. Això ha estat evident pels més grans intel•lectuals marxistes (Rosa Luxemburg, Anton Pannekoek, etc.), pels llibertaris de l'esquerra (Kropotkin i quasi tots els socialistes llibertaris -anarquistes-), i els socialistes independents com Bertrand Russell. De fet, Lenin i Trotsky aclararen el tema quan demanaren la mobilització del poble rus com a «exercit d'obrers» subordinat als dirigents vanguardistes, qui els conduirien cap a l’industrialització per mètodes del capitalisme d' estat. Més endavant aquest sistema adoptà els noms de «socialista» i «democràtic» per motius de propaganda. Per suposat la propaganda occidental rebutjà el nom de «democràcia» mentre acollí amb entusiasme el nom de «socialista» per la tirania per difamar el socialisme i debilitar l'esforç dels pobres i els obrers en la seva lluita per la llibertat, la justícia i el control democràtic. Els «intel•lectuals radicals» acceptaren aquest plantejament de forma aclamadora, veient en el model leninista l'oportunitat d’aconseguir el poder per ells mateixos. Ara s'uneixen amb altres propagandistes occidentals per anunciar la caiguda del socialisme» (és a dir, la tirania antisocialista), i la «victòria del capitalisme» (és a dir, el sistema occidental estatal que assegura subsidis públics per a beneficis privats). Sense alliberament dintre del camp ideològic, no és d'esperar que es progressi cap a la justícia i la llibertat.

Les lluites que ens queden per endavant són dures, i demanen una solidaritat internacional més forta que mai. Fracassar en aquestes lluites comportaria conseqüències greus. En una conferència d'organismes dels jesuïtes que va tenir lloc fa poc a San Salvador, escrivien els efectes de la «mundialització» a Centramèrica com un «pillatge més devastador que el que el seu poble sofrí fa 500 anys amb la conquesta i la colonització».

Això es pot aplicar a una gran part del món, incloent-hi ara creixents sectors de les societats riques.

El FMI nasqué a Breton Woods (EUA) poc abans d’acabar-se la Segona Guerra Mundial. Amb fins semblants nasqué també el Banc Mundial. Tots dos són institucions de l’ONU. Fou creat amb la funció de ser el guardià que evités crisis econòmiques internacionals tan tremendes com les que hi va haver al món els anys 20 i 30.

Nasqué de l’acord de 44 països, però entre tots ells dominaven els interessos dels EUA, havien estat els grans vencedors de la segona guerra mundial. Avui són membres del FMI més de 150 països.

Se li assignaren diverses funcions:

- regular l’economia dels països membres i del món en el seu conjunt. Revisar les economies dels països, si existeixen desequilibris entre el que gasten i el que ingressen, entre el que deuen i el que paguen, i altres problemes d’aquest tipus, suggereix la manera d’encarrilar les seves economies, dóna receptes per curar les seves “malalties”. Els països membres es comprometen a donar informació completa sobre la pròpia economia. També es pot actuar com a inspector i supervisor de les seves economies.

- Donar diner prestat quan hi ha situacions de crisis en algun país. Encara que no és exactament un banc, sí que concedeix crèdits especials als països amb greus desequilibris econòmics. Cada país membre del FMI paga una quota. Les receptes que cal aplicar en l’economia de cada país i en tota l’economia mundial es decideixen al FMI amb un vot. Però no és cert que “un país, un vot”; el que paga més quota té més vots. Els EUA que tenen la quota més alta tenen el 20% dels vots. I els 10 països que paguen quotes més altes tenen el 55% dels vots. Així, l’economia del món la decideixen els rics, i la decideixen naturalment al seu favor. El FMI fou creat per ser el guardià d’ aquest principi i d’aquest (des)ordre.