COMUNICACIÓ I CONSTRUCCIÓ DEMOCRÀTICA

OSVALDO LEÓN

---

En aquel tiempo nadie decía nada.

Era la era de las comunicaciones.

Evaristo Páramos Pérez

És un criteri universalment establert que la vitalitat de la democràcia depèn de la participació ciutadana. Caldria afegir que per tal que aquesta participació es produeixi efectivament, és fonamental que els diversos sectors ciutadans estiguin degudament informats i puguin expressar els seus punts de vista particulars i interrelacionar-se tant interna com externament, per intervenir en el procés de decisions que configuren el món i el futur.

Amb l’impressionant desenvolupament de tecnologies i tècniques de comunicació que s’han produït els darrers temps, s’han establert possibilitats mai abans vistes per tal que aquesta aspiració democràtica es compleixi in extenso; però, paradoxalment, passa tot el contrari, pel caràcter excloent que imprimeix la globalització neoliberal a les nostres societats, on les majories veuen com se’ls segresta la paraula, sense poder gravitar en allò que els afecta i interessa.

Efectivament, el mateix fet que les innovacions registrades en el camp de la comunicació constitueixen un dels pilars dels canvis en procés, l’han convertit en un sector de punta i altament rendable, generant una dinàmica que accentua la concentració monopòlica en totes les seves esferes. I això no tan sols es circumscriu al càlcul dels beneficis econòmics, sinó que a més s’expressa de manera contundent en les mateixes orientacions del procés, formes i usos del component comunicacional.

Una mostra ben clara d’aquests reordenaments, per exemple, és la importància que ha pres l’anomenada “opinió pública” en el món de la política. No és pas que el poder polític hagi deixat de ser-ho, sinó que les regles del joc per gravitar-hi ara passen pels espais d’opinió. D’aquí que conèixer els codis i tècniques de la comunicació s’ha tornat un pre-requisit per moure’s en aquest camp, establint que el marketing, els sondejos d’opinió, el control d’imatge, etc., es tornin més substantius que les qüestions programàtiques i ideològiques.

En aquest context, els mitjans de comunicació han reforçat immensament la seva tradicional condició de factor de poder, fins al punt que han establert un virtual “consens mediàtic” per poder actuar corporativament amb una agenda política i econòmica pròpia, que els serveix de referència per establir el que és pertinent o no socialment, sense passar per consensos amb els altres actors socials. I és per aquesta virtut que a la vida pública han passat a tenir un protagonisme inèdit, particularment en moments determinants (com per exemple, en els processos electorals); i en general, un poder discrecional cada vegada més cotitzat, sense cap mena de control social, que distorsiona seriosament la convivència democràtica, ja que els mitjans i sistemes de comunicació constitueixen un factor decisiu en la formació de subjectes socials i culturals.

Amb la crisi institucional que suara s’ha estès per la regió, afectant seriosament la credibilitat dels partits polítics, cada vegada es pot apreciar més que les elits han fet dels grans mitjans de difusió el reducte per marcar les seves posicions, davant d’això diversos analistes han coincidit en assenyalar-los com el nou i veritable partit que les articula.

En aquest sentit resulta molt il•lustratiu el paper dels grans mitjans, en particular de la TV, en el cop d’estat contra el president veneçolà Hugo Chávez (11 d’abril del 2002) i la conseqüent mobilització popular que li va restituir les regnes del govern. Es va tractar bàsicament d’un “cop mediàtic”, ja que davant del daltabaix dels partits d’oposició els mitjans havien ocupat aquest buit.

A més, durant aquests successos, també va ser rellevant la ressonància que els mitjans veneçolans van assolir entre els seus similars de la regió; això vol dir, tots amb la mateixa veu. No és exagerat assenyalar, d’igual manera, que ara és el “consens mediàtic”, més que no pas eventuals regulacions estatals, l’amenaça més gran que es projecta contra el pluralisme i, per tant, contra la mateixa vida democràtica.

Efectivament, recordem que en la tradició del pensament liberal –que es manté com a paradigma-, l’existència d’una premsa independent s’ha considerat el principal mitjà per garantir l’expressió de la diversitat de punts de vista, la formació d’una opinió pública lúcida i la vigilància dels abusos del poder estatal. D’aquí ve la imatge de “gos guardià”, contrapès o “quart poder”, considerant que l’amenaça venia de l’Estat. Però el capitalisme corporatiu s’està encarregant d’escurçar distàncies, incorporant-lo als seus dominis com un negoci lucratiu i, per cert, estratègic.

Des de la perspectiva estratègica, en el pla internacional, els Estats Units és el país que ha aconseguit un avantatge considerable. Després que les seves empreses aconseguissin una posició immillorable amb diners de l’Estat, va establir que pels altres havia arribat l’hora de la desregulació i l’obertura, canalitzant aquestes polítiques al seu favor. Tal com assenyalava Herbert Schiller, destacat investigador nord-americà, pel seu govern “el liberalisme és pels altres: per bé que existeix a la resta del món un accés sense límits pels productes nord-americans i la no intervenció de l’Estat, Washington no es priva, des de la fi de la segona guerra mundial, d’intervenir financerament, políticament i diplomàtica en els sectors considerats estratègics per a la continuïtat de l’hegemonia americana. La comunicació és un d’aquests sectors, i sens dubte el més decisiu, tant des del punt de vista industrial com simbòlic...” .

Per verificar com es projecta aquesta “continuïtat de l’hegemonia americana”, n’hi ha prou amb una referència del mitjà més influent, la televisió: les imatges d’informació internacional que es difonen a Amèrica Llatina i el Carib provenen de quatre agències vinculades a monopolis establerts als Estats Units: CNN (Time Warner), ABC (Disney/Cap Cities), NBC (General Electric) i CBS (Westinghouse).

A causa d’aquests processos, dia rera dia es van sumant veus de preocupació pel futur de la democràcia. Amb la sensibilitat que el caracteritza, José Saramago, Premi Nobel de Literatura 1998, deia al respecte: “L’experiència confirma que una democràcia que no reposa damunt d’una democràcia econòmica i cultural no serveix de gaire res... El sistema anomenat democràtic s’assembla cada vegada més a un govern dels rics i cada vegada menys a un govern del poble. És impossible negar l’evidència: a la massa de pobres que li demanen que voti mai li demanen que governi” .

En aquesta cruïlla la demanda en favor del Dret a la Comunicació pren una importància singular, quant a condició indispensable per exercir els altres drets humans i un element fonamental per a la vigència democràtica i el desenvolupament de les persones. Es tracta d’un repte molt complex, ja que no es circumscriu als que hi estan vinculats, sinó que interpel•la el conjunt de la societat. La “Campaña ContinentaL por el Derecho a la Comunicación” (movimientos.org/derechos-comunicacion) està caminant amb aquesta perspectiva, la qual en primer terme busca com articular les diverses expressions capficades en la democratització de la comunicació.

Efectivament, per dir alguna cosa, existeixen col•lectius que busquen com garantir l’accés universal i l’apropiació efectiva de les noves tecnologies d’informació i comunicació; xarxes d’intercanvi per desenvolupar el software lliure; espais de concertació per influir (advocacy) en instàncies de decisió en defensa del dret a la informació i la comunicació; organismes que treballen en el monitoreig i la implementació d’accions crítiques davant els continguts sexistes, racistes, excloents, etc., difosos pels mitjans; programes d’educació per desenvolupar una postura crítica davant dels mitjans (media literacy); associacions d’usuaris per gravitar en la programació dels mitjans; mitjans independents, comunitaris, alternatius, etc., compromesos en la democratització de la comunicació; associacions de periodistes que alcen la bandera de l’ètica i la independència; col•lectius de dones que articulen xarxes per fer avançar la perspectiva de gènere a la comunicació; moviments culturals que es neguen a deixar-se sepultar en l’oblit; xarxes d’educació popular; observatoris en pro de la llibertat d’informació; associacions per oposar-se als monopolis; moviments en defensa dels mitjans de caràcter públic; i un llarg etcètera...

En suma, es tracta d’embrions d’una resistència ciutadana a la trinxera on en l’actualitat es juga el mateix futur de la democràcia. Però també hi ha responsabilitats mínimes per cadascú, com pot se recolzar, mitjançant la subscripció, els mitjans impresos independents/alternatius.

 

OSVALDO LEÓN

Quito