CONNOTACIONS ANTIECOLÒGIQUES EN LA TRADICIÓ JUDEOCRISTIANA

Leonardo Boff

---

Per a prendre’n nota, reflexionar, i actuar…

Són sis els punts de connotació antiecològica en la tradició judeocristiana.

En primer lloc, el patriarcalisme. L’Antic i el Nou Testament expressen el seu missatge dins del quadre cultural comú de l’antiguitat clàssica que és el patriarcalisme. Els valors masculins ocupen els principals espais socials. Déu mateix és presentat com a Pare i Senyor absolut. Les característiques femenines i especialment maternes de les divinitats anteriors al neolític, que eren de versió matriarcal, són desligitimades. Les dones són marginades i mantingudes en l’espai privat. Aquest reduccionisme agredeix l’equilibri dels gèneres i representa una ruptura en l’ecologia social i religiosa.

En segon lloc, el judeocristianisme és profundament monoteista. La seva intuïció primordial consisteix a testimoniar que darrere, abans i després del procés còsmic, vigeix un principi únic creador i proveïdor universal, Déu.

Es coneguda la incansable lluita que la tradició judeocristiana ha mantingut sempre contra qualsevol tipus de politeisme. Però originalment les divinitats funcionaven com a arquetips poderosos de la profunditat del ser humà. Ara bé, la radicalització del monoteisme en combatre el politeisme, han tancat moltes finestres de l’ànima humana. Ha separat massa la criatura del creador, el món i Déu. Hi ha hagut una gran destrucció de la policromia de l’univers i de la seva significació antropològica.

Hi ha hagut també una derivació política del monoteisme. Perquè freqüentment ha estat invocat per justificar l’autoritarisme i la centralització del poder. Es fa aquest argument: tal com hi ha un sol Déu al cel, hi ha d’haver un sol senyor a la terra, un sol cap religiós, un sol cap a la família... Aquesta visió lineal ha destruït el diàleg, l’equitat i la comunitat universal de tots com a fills i filles de déu, sagraments de la seva bondat i tendresa. I encara s’ha expressat d’una manera més reductora en afirmar que només el ser humà, home i dona, pot assumir la representació de Déu en la creació. Només d’ells es diu que són imatge i semblança divina. S’ha oblidat així la gran comunitat còsmica que és portadora del Misteri i per això mateix reveladora de la Divinitat.

L’antropocentrisme és el resultat d’aquesta interpretació arrogant del ser humà. El text bíblic és taxatiu dient:

“Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel...” (Gen. 1,28.).

A través d’aquests textos resulta clara la invitació a la demografia il•limitada i al dominium terrae (domini de la terra) irrestricte. Aquest mateix èmfasi sobre el domini i poblament de la terra apareix ben clar en el relat del diluvi. El tenor antiecològic d’aquests textos va ser entès i assimilat per la mentalitat moderna, a partir del segle XVII, com una legitimació divina de la conquesta cruel del món i del sotmetiment de tots els éssers de la creació al projecte de la subjectivitat arbitrària del ser humà.

Un altre element pertorbador d’una concepció ecològica del món, comú als hereus de la fe abrahàmica (hebreus, cristians, musulmans), és la ideologia tribalista de l’elecció. Sempre que un poble o algú se sent elegit i portador d’un missatge únic, corre el risc de l’arrogància i fàcilment cau en les trames de la lògica de l’exclusió. Per aquesta causa, a Occident, en determinades èpoques, s’ha instaurat una veritable fraternitat del terror contra tota diversitat de pensament (inquisició, fonamentalisme, guerres de religió). No hi ha cosa més enemiga de l’ecologia que aquesta ruptura de la solidaritat universal i la negació de l’aliança en la qual, com sota un arc de Sant Martí, hi cap tothom, no solament alguns.

No obstant això, de totes les distorsions ecològiques, no n’hi ha cap que sobrepasso la que prové de la creença en la caiguda de la naturalesa. Per aquesta doctrina es creu que, a causa del pecat original introduït pel ser humà, tot l’univers va caure sota el poder del dimoni. L’univers va perdre el seu caràcter sagrat; ja no és temple de l’Esperit, sinó que és dels dimonis. Es matèria, corrompuda, pecaminosa, decadent.

El text bíblic és explícit: ”La terra serà maleïda per culpa teva” (Gn. 3,17). La idea que la terra, amb tot el que en ella existeix i es mou, sigui castigada per causa del pecat humà, porta a un antropocentrisme desmesurat. Els terratrèmols, l’extinció de les espècies i la mort ja existien quan encara el ser humà no havia aparegut sobre la capa de la terra.

Aquesta demonització de la natura per causa de la caiguda ha fet que el ser humà tingués poc apressi pel món, ha dificultat durant segles que les persones religioses s’interessessin per un projecte del món, ha retardat la investigació científica i ha amargat la vida a tothom, perquè ha posat sota una pesada sospita tot plaer, tota realització i tota plenitud procedents del tracte i de la fruïció de la natura. En aquesta interpretació, el pecat original guanya la partida a la gràcia original.

Per molts, aquest binomi pecat/redempció caracteritza fonamentalment el cristianisme. En determinades tradicions, el pecat ha adquirit tanta centralitat que el ser humà se sent més lligat i més dependent del vell Adam pecador que del nou Adam alliberador, Jesucrist.