Elsa Maria D’Silva

El desembre de 2012, Jyoti Singh, fisioterapeuta de 22 anys, fou violada en grup vàries vegades a un autobús de Delhi. Com a conseqüència de les ferides va perdre la vida. Aquest incident va ser extremadament brutal i  provocà un intens debat sobre la violència sexual i de gènere. L’incident de Jyoti em va retornar molts records d’assetjament que havia omès en el transcurs dels anys: grapejades en un tren quan tenia 13 anys, assetjament sexual a la feina i floretes al carrer, entre d’altres.

Posteriorment, vaig engegar la plataforma Safecity per documentar de forma anònima incidents personals de violència sexual i de gènere. La nostra teoria del canvi es basa en el model ecològic de prevenció de la violència, que es centra en els factors comunitaris en comptes de fer-ho en la prevenció individual. Creiem que, a l’encoratjar els auto-informes d’agressions sexuals no denunciades, les comunitats poden documentar i comprendre el nivell exacte i la naturalesa de les agressions sexuals  i que aquestes dades les poden utilitzar per a prevenir. El detall que brinden aquests informes va més enllà de la ubicació/hora/data, ja que proporciona una imatge de la realitat viscuda per les víctimes. També descobreixen indrets que ofereixen “cobertura” per a que succeeixin incidents i revelen normes de comportament sexualment violents, que es repeteixen si no s’hi fa res. Permeten un alleujament a les víctimes i faciliten un mecanisme per a que aquestes avisin d’altres de possibles.

Creiem que els residents de la comunitat han d’actuar en conjunt per abordar l’agressió sexual. Els estudis suggereixen que fins i tot si les persones reben missatges que la violència sexual és inacceptable, és possible que altres membres de la comunitat segueixin enviant missatges que donen suport a la violència sexual, el que fa que el missatge original sigui ineficaç. Degut a que la plataforma Safecity genera mapes de grups, els ciutadans i les organitzacions comunitàries poden utilitzar les dades amb finalitats individuals i col·lectives. A més, la plataforma –que inclou una aplicació web, aplicacions mòbils per a Android i iOS- s’inicia mitjançant un diàleg continu, els residents i els líders comunitaris poden treballar junts per crear solucions innovadores. Si les comunitats creen les dades i les solucions, aquestes tenen més possibilitats de reeixir.

Al cap dels anys, hem acumulat exemples a l’Índia i a l’estranger, que mostren com les nostres organitzacions socials i les persones han utilitzat el conjunt de dades de Safecity per a educar les comunitats sobre la continuïtat de la violència, desafiar les normes culturals perjudicials que promouen la violència de gènere i advocar per una legislació més estricta o per la implementació efectiva de les lleis existents.

Un dels primers projectes de Safecity fou treballar amb una comunitat de Mumbai. Les residents al suburbi de Bandra, després de veure el conjunt de dades de la seva àrea, realitzaren un treball col·lectiu de pluja d’idees i solucions. Després les van fer arribar a les autoritats adients. Com a resultat, la policia va canviar els horaris de patrulla per a que coincidissin amb els moments en que l’assetjament es denunciava amb més freqüència a Safecity i va instal·lar càmeres de televisió de circuit tancat en els llocs conflictius. La comunitat va crear xarxes d’informació per a una ràpida difusió de notícies i altres sistemes de suport. Aquestes intervencions van ser tan efectives que la taxa de criminalitat va disminuir.

El nostre equip  va utilitzar el mateix model a Delhi amb estudiants de campus universitaris i organitzacions sense ànim de lucre de comunitats amb ingressos baixos. Va donar com a resultat l’exigència de responsabilitats i va generar canvis. Aquestes interaccions i intervencions em van fer comprendre que  estàvem alterant estructures patriarcals centenàries i estereotips que perjudicaven les dones, les feien vulnerables a l’abús i en limitaven les oportunitats. Les famílies de moltes nenes i dones joves, amb el pretext de –suposadament- protegir la seva seguretat, havien restringit el seu accés als espais públics i la mobilitat. Degut a aquest tipus de restriccions i experiències d’assetjament o agressió, moltes dones joves havien optat per no continuar la seva educació o acceptar un treball. Si decidien seguir, tot sovint triaven una institució educativa a prop de casa, independentment de si era la millor oferta o tenia el curs de la seva elecció. O podien arribar a pagar prop de 300 $ addicionals per sistemes de transport més segurs -transport privat o viatges en taxi compartit- en lloc d’utilitzar el transport públic (Borker, G., 2021).

Amb el nostre enfocament metodològic comunicatiu, vam poder portar les dones, les nenes i les seves comunitats a un diàleg igualitari. Volem ajudar les comunitats a utilitzar les dades de Safecity perquè les víctimes puguin comprendre i transmetre a la comunitat la violència que experimenten, i dissenyar les seves pròpies solucions. La nostra intervenció treu a la llum la violència que pateixen les dones i les nenes com a part de la seva vida quotidiana, inclòs l’assetjament físic –grapejar- i el no físic –xiulets, observació/seguiment-. Com a part de la intervenció comunitària es capacita a dones i nenes, que participen a les campanyes de veïnat o campus segur, per  revisar les dades anònimes i analitzar patrons i tendències emergents de violència. Les dones i les nenes ofereixen més informació sobre els factors que contribueixen a que succeeixi la violència. Aquest procés de descobriment i diàleg aporta claredat a contextos locals únics i permet als polítics crear solucions  amb les seves comunitats locals. (Gómez, A. i altres, 2019).

Com a resultat d’aquestes intervencions, l’equip de Safecity pot involucrar homes i nens perquè siguin aliats en comptes de maltractadors. Al veure les dades i escoltar les històries de com se senten les nenes, s’adonen de l’impacte del seu comportament i fins i tot poden unir-se a la campanya sobre veïnats segurs. Molts d’ells, després de ser convidats a dialogar sobre un tema, veure els patrons i tendències i presenciar el dolor que pateixen les dones i les nenes, s’han convertit en aliats. A Pune, al veure les dades sobre incidents locals d’assetjament, la comunitat en el seu conjunt va sentir la necessitat de reclamar millors serveis i instal·lacions per fer que l’àrea fos més segura, alhora que creava consciència per al canvi de comportaments.

A mesura que creix Safecity, sóc curosa en no crear ni perpetuar sistemes patriarcals que agreugin els desequilibris de poder entre els professionals del desenvolupament i les comunitats a les que servim. Per disseny, les dades de la plataforma no només són de col·laboració col·lectiva, sinó també de codi obert. Mitjançant “caixes parlants” (talking boxes), acceptem formularis en paper que després, persones de la mateixa comunitat carreguen a la plataforma digital. Una funció de “trucada perduda” permet a les usuàries trucar de franc i documentar la seva història. Safecity ha creat consoles que permeten simplificar la comprensió i interpretació de les dades.

Una de les lliçons que he après en els darrers deu anys en el sector de l’impacte social és que ser pacient, empàtica i escoltar profundament ha estat part d’un procés important, encara que pot resultar incòmode. Significa renunciar a la major part del poder per deixar espai a les persones amb les que treballem, que puguin prendre les seves pròpies decisions mentre els donem suport i facilitem el seu èxit. Quan els professionals del desenvolupament empoderen a les persones, amb eines i recursos o ajuden a altres organitzacions a desenvolupar la seva capacitat per accedir al finançament, les organitzacions sense ànim de lucre recuperen l’acció local i la comunitat pot lluitar contra les estructures colonials i patriarcals.