Jean Ann Bellini

Les persones que han tingut el privilegi de créixer en un lloc on les seves famílies tenien algun tipus de parentesc o bé eren amigues entre sí, es sentien més segures, doncs compartien valors i costums. Aquestes persones tenien un fort sentiment de pertinença, no només a la seva pròpia família, sinó també a la seva comunitat, al seu barri, a la gent de la seva terra.

Altres persones emigraven sovint i, a la nova comunitat,  s'havien d'adaptar als costums i a la forma de vida de les famílies que hi vivien. Al principi, de vegades, se sentien estranys, fora de lloc, però, amb el pas del temps, anaven creant nous vincles. Els que emigraven juntament amb familiars o amics, en general, tenien més facilitat per adaptar-se, ja que es podien relacionar amb la gent de la seva coneixença.

A la regió de la Prelatura de São Félix do Araguaia, al nord-est de Mato Grosso, als anys 80 i 90, la població era força diversa. En alguns municipis, la majoria de famílies eren emigrants del nord i nord-est del Brasil, en d'altres pobles, en canvi, hi predominaven les famílies vingudes dels estats del sud del país. Posteriorment, als anys 2000, ja hi havia molta “barreja” arreu, tot i que es mantenia un flux continu de famílies que emigraven d'altres estats, a la recerca de terra per treballar. Així, a cada un dels 15 municipis que engloba la Prelatura de São Félix do Araguaia, hi trobem famílies “sulistes” [del sud del Brasil, moltes delles descendents d'alemanys], “nordestines” [dels estats dels nord-est, més pobres], dels estats de Goiás, de Minas Gerais o de São Paulo.

Molt sovint, als anys 80 i 90, arribaven grups de famílies, parents, amics, que s'instal·laven a la mateixa regió, a prop els uns dels altres. Nosaltres, com a agents de pastoral d'aquella església, ens vam adonar que, en aquests casos, el procés de convivència amb els veïns més antics era raonablement fluid. Però, al mateix temps, vam constatar que algunes famílies que emigraven soles tenien dificultats per encabir-se, adaptar-se i que es trobaven una mica aïllades, al marge de la comunitat ja establerta.

Com a agent pastoral de la Prelatura de São Félix do Araguaia i també de la CPT, la Comissió Pastoral de la Terra, la meva missió era doble: d'una banda, promoure la participació de les persones i les famílies en la comunitat de fe i en les organitzacions populars. La nostra experiència de convivència amb la gent dels pobles va confirmar que, en la majoria dels casos, aquesta participació afavoria el sorgiment de vincles de solidaritat i suport mutu entre famílies i persones. Així, quan es produïen situacions adverses, aquestes famílies, comunitats i organitzacions eren més capaços de resistir i superar reptes i dificultats amb més facilitat que les famílies o persones que preferien mantenir-se “soles”.

Als pobles on hi havia més diversitat cultural entre les famílies, el procés per preparar les festivitats, o qualsevol altre acte celebratiu, era difícil, perquè de vegades la gent d'una regió volia celebrar-ho o organitzar-se d'una manera concreta i, en canvi, la gent amb altra procedència i costums volia fer-ho al contrari. Es donava un fenomen semblant en l'organització de sindicats i associacions: alguns valoraven més la cura amb la paperassa i la burocràcia, i d'altres afavorien més l'acció. Aquestes diferències, de vegades, creaven tensions en els grups.

Les tensions són inevitables, però com actuem enfront aquestes tensions pot variar molt. Hi ha persones amb el do de la conversa, que ajuden les persones a expressar-se i a intentar entendre's per arribar a un consens. Altres persones es limiten a insistir en la seva posició, repetint la seva opinió, mentre que els altres callen, sense arriscar-se a opinar, perquè no els agrada la discòrdia. En aquest darrer cas, algunes persones romanen en silenci durant les discussions, però després diuen que no hi estaven d'acord i que per això no deien res.

Nosaltres, com a Agents Pastorals, vàrem acompanyar molts grups, moltes comunitats. Vam veure grups trencant-se, o persones que senzillament marxaven, quan les tensions persistien sense resolució, o quan el grup no podia superar les tensions internes.

Segons la meva experiència, el que marca la diferència és el grau de pertinença que senten les persones a la comunitat, a l'associació, al sindicat... i, al final, a la causa comuna, a l'objectiu comú. I la pertinença es construeix , en el dia a dia , en les relacions entre les persones, en les tasques realitzades en comunitat, en les intencions frustrades, en els reptes enfrontats i superats, en els èxits i en els fracassos.

Però per construir aquest sentiment de pertinença cal que les persones que formen part del grup o comunitat se sentin reconegudes, escoltades, valorades, preses seriosament. És cert que llavors ens enfrontem amb un dilema: quin tipus de lideratge afavoreix el creixement del sentit de pertinença? Quin tipus ho dificulta?

Quan una persona actua de tal manera que tracta els altres com els seus ajudants, dominant les converses, fent preguntes i ja responent, o quan l'altra persona parla, repetint-ho tot amb les seves paraules, com si fos idea seva... , el "vincle" entre les persones del grup es debilita, es torna tènue. En aquests casos pot passar que a les altres persones del grup els costi sentir que aquella proposta, o iniciativa, o fins i tot la decisió final s'hagi construït, de fet, de manera col·lectiva.

En aquests casos, quan la proposta, la iniciativa, o la decisió presa té èxit, el líder es fa gran davant del grup, però quan no surt bé, a vegades, el líder acusa els altres membres del grup de no haver seguit correctament les seves directrius... En aquests casos, algunes persones acaben allunyant-se, renunciant al grup.

Un lideratge constructiu i democràtic motiva l'acció col·lectiva, és a dir, motiva a les persones a assumir i dur a terme una acció col·lectiva. Com? Sense fer discursos llargs, iniciant i promovent les converses, fent preguntes, ESCOLTANT ELS ALTRES, “cosint” les opinions dels altres, deixant el temps que sigui necessari perquè la majoria parlin, donant idees, opinions,... sense atropellar el procés. Per a un lideratge constructiu, el procés és tan important com el resultat. Quan s'arriba a la conclusió, a la decisió, l'assumpció col·lectiva d'aquella idea és més natural, doncs la majoria de la gent del grup sent que ha tingut veu en el procés. Hi ha més possibilitats de que, en el futur, una altra persona s'arrisqui a proposar alguna cosa que comenci un procés diferent, no cal esperar sempre que sigui la mateixa persona la que lideri el grup.

Una comunitat, una organització pot tenir més d'un lideratge. El lideratge no es limita a qui ha estat elegit/escollit per dirigir, coordinar. De fet, a aquestes persones els correspon exercir el seu lideratge de manera solidària, constructiva, evitant disputes, animant a més gent a expressar-se, a opinar.

Tradicionalment, en les cultures camperoles, l'home actuava com a cap de família, assumia el paper de representar la família fora, de vegades decidia per tots els seus membres. Durant molt de temps, els rols socials al camp estaven ben definits, el que feien els homes era diferent del que feien les dones. Però més enllà de la família, a la societat, amb el pas del temps i la barreja de cultures, més dones han esdevingut protagonistes. Us explico un cas, per il·lustrar i deixar com a reflexió d'aquesta conversa:

Durant els anys 80 i 2000, nosaltres, des del CPT, vam acompanyar els Sindicats de Treballadors Rurals (STR) als municipis de la Prelatura de São Felix do Araguaia. Hi va haver molts conflictes per causa de terra a la regió i els STR atreia homes valents, que van fer front a les amenaces i la violència dels latifundis. La majoria d'aquests homes tenien una manera de liderar enfrontar-se a l'enemic, desafiant la prepotència dels terratinents, fins i tot en públic, etc., però aquesta manera de fer no sempre va funcionar bé dins els Sindicats o les associacions, en les seves assemblees i reunions.

Recordo que, en una Reunió Intersindical a mitjans dels anys noranta, un líder sindical va dir que potser era el moment d'escollir dones per dirigir els STR, ja que tenien una manera diferent de liderar. Altres homes presents van coincidir amb ell, i als anys següents diverses dones van ser escollides presidentes dels seus STR i van exercir molt bé un lideratge constructiu.