CONTINENT D’EXCLOSOS, TERRA DE SOLIDARIS

Pere Casaldàliga

---

Quan es parlava, més ingènuament, de pobles desenvolupats i de pobles subdesenvolupats, “el no nom de la pau” era el DESENVOLUPAMENT. Després, ja desencantats dels desenvolupaments que continuen desenvolupant la Humanitat en la misèria i en la dependència, “el nou nom de la pau” va passar a ser el de SOLIDARITAT. És bo de recordar, que, de tota manera, sempre, l’antic i el nom nou de la PAU continua sent, abans que res JUSTÍCIA.

“La Pau és fruit de la Justícia”, dictaminaven els antics. I la Bíblia enalteix com a ideal de convivència humana, projecte de Déu mateix, la Pau i la Justícia besant-se.

Ja sabem, per dramàtica experiència, el que significa “desenvolupament”, com també hem començat a saber, més dramàticament –cada cop més pobres, cada cop més al marge- el que significa “democràcia”, quan són ells –els senyors, el capital, l’imperi, el primer món- els que propicien aquest desenvolupament o imposen aquesta democràcia: democradura.

La Justícia, no obstant això, o deixa de ser o és ella mateixa. Ni la Pau pot prescindir de la Justícia, ni l’Amor pot substituir-la: no serien ni Pau ni Amor.

La veritable Solidaritat, especialment quan es tracta “dels exclosos”, ha de ser abans que res la proclamació, la reivindicació, la implementació de la Justícia. La Solidaritat –entre persones, entre pobles, entre continents, entre el nord i el sud- no pot ser la humiliant caritat de qui en té massa, ni la subvenció substitutiva de qui explota i domina. Cada vegada més, en el tercer món sobretot, concretament en aquesta nostra Amèrica, entenem que la Solidaritat ja de ser exigent, justiciera, estructural. Que no se solidaritzin amb nosaltres els que són capaços de solidaritzar-se amb les nostres reivindicacions, amb les nostres lluites, amb les nostres alternatives de Dret Internacional, de Socialització igualitària, de societat humana, en definitiva.

Amb la caiguda del mur i amb tants de murs alçats, dins de la mateixa Europa i entre el nord i el sud; en aquest “final de la Història” que alguns estúpids profetes estan celebrant per l’arribada universal del regne del Mercat i del Liberalisme –pel Capitalisme suposadament vencedor -; quan els neocabdillisme i les pseudodemocràcies liberals s’apoderen del Continent, servils, populistes i genocides... els exclosos conscients i tot els que amb ells volem sobreviure humans, hem de fer de la Solidaritat la nostra política, l pràctica pública de l’amor, una vivència diària, incondicional, exhaustiva.

Del primer món com a tal –estructura de pecat- només podem esperar la dominació o l’exclusió. Sobrem en aquest càlcul seu el 15% de la humanitat que té dret a existir. Avui ni tan sols interessa la nostra mà d’obra barata. I el mateix ecologisme oficial primermundista és, freqüentment, un egoisme que es prevé a temps: garantir el futur d’ells... A part de l’antiecologisme, també d’ells, que aboca sobre nostre les seves diferents escombraries!

Dels que en el Primer Món s0autoexclouen, protestant, forçant alternatives, fent-se companys del Tercer i del Quart, hem de rebre, agraïts, tots els seus gestos de Solidaritat i retomar-los els nostres, en reciprocitat militant, en comunió fraterna. Serà, això no obstant, sobretot entre els exclosos mateix com es construirà la Solidaritat eficaç, sense paternalismes, sens “caritativisme”, sense noves dependències, sense deixar tranquil•les les consciències amb les escorrialles solidàries de la caritat.

La Solidaritat entre els exclosos, que és la intersolidaritat, d’igual a igual, en el mateix dolor i en la mateixa lluita, en el mateix captiveri i en la mateixa esperança, en la mateixa mort i en la mateixa vida. Simultàneament exclosos, simultàniament drets.

En aquest immens exclòs Tercer Món, en aquest prohibit Sud de la Humanitat, tots els que formem LA NOSTRA AMÈRICA –en el sud, en el centre i en el nord; del continent i de les illes; indis, negres, mestissos; menors, dones, no nascuts; emigrants, refugiats, exiliats; pagesos i obrers; agents de pastoral i militants de la paraula i de l’art o de la ciència o de la nova política- hem de reconèixer-nos, amb indignada dignitat, com un CONTINENT D’EXCLOSOS i hem de fer-nos, dia a dia, braç a braç, un CONTINENT DE SOLIDARIS.

Solament sobreviurem en la intersolidaritat. Solament essent intersolidaris podrem ser nosaltres, i solament en la intersolidaritat –cultural, social, política, econòmica, ecumènica- podrem també ajudar al deshumanitzat Primer Món a ser altre cop humà i lliure de la buidor i de la voracitat capitalista.

En el meu últim viatge a CENTRAMÈRICA, “després del que va passar” i particularment en l’estimada i petita enorme Nicaragua, el març de 1990, vàrem comentar molt, entre companys i companyes, els reptes d’aquesta nova hora. Tot, menys el conformisme, dèiem. Tot, menys la idolatria del Mercat. Tot, menys la Democràcia Liberal. Tot, menys els neoimperialismes. Tot: o sigui, la utopia humana i cristiana d’una Societat solidària, el Regne de Déu que comença a forjar-se entre nosaltres, malgrat també les pròpies claudicacions.

És demostrable, amb dades i cròniques, com ha estat sobretot aquesta Centramèrica, martiritzada i lluitadora, la més gran profecia col•lectiva de la solidaritat, de la intersolidaritat dels petits. Nicaragua, en particular, que ens va ensenyar a viure la Solidaritat com “la tendresa dels pobles”.

Sigui, abans que res, doncs, la tendresa diària entre els Pobles germans del Continent, la continental tendresa –que possiblement no coincidirà amb el programa continental de Bush! Exclosos de l’imperi, exclosos en el Regne, fet de tota aquesta PÀTRIA GRAN una terra de solidaris, alliberant-nos junts.

“Con los pobres de la tierra quiero mi suerte echar”. Amb els Pobres i amb el Déu dels Pobres.