Continent d’exclosos, terra de solidaris

Pere Casaldàliga

Quan es parlava, més ingenuament, de pobles desenvolupats i de pobles subdesenvolupats, “el nom nou de la pau” era el Desenvolupament. Després, desencantats ja dels desenvolupaments que segueixen desenvolupant la Humanitat en la miséria i en la dependència, “el nom nou de la pau” va passar a ser la Solidaritat. És bo recordar, de totes maneres, sempre, que l’antic i el nou nom de la Pau segueix essent, abans de res, la Justícia.

“La pau és fruit de la Justícia”, dictaminaven els antics. I la Bíblia enalteix com a ideal de la convivència humana, projecte de Déu mateix, la Pau i la Justícia besant-se.

Ja sabem, per dramàtica experiència, el que significa “desenvolupament”, com també comencem a saber, més dramàticament –cada vegada més pobres, cada vegada més al marge– el que significa “democràcia”, quan són ells –els senyors, el capital, l’imperi, el primer món– els que propicien aquest desenvolupament o imposen aquesta democràcia: democradura!

La Justícia, tanmateix, o deixa de ser o és ella mateixa. Ni la Pau pot prescindir de la Justícia, ni l’Amor pot substituir-la: no serien ni Pau ni Amor.

La veritable Solidaritat, especialment quan es tracta “dels exclosos”, ha de ser abans de res la proclamació, la reivindicació, la implementació de la Justícia. La Solidaritat –entre persones, entre pobles, entre continents, entre nord i sud– no pot ser la humiliant almoina d’aquell que va sobrat, ni la subvenció substitutiva d’aquell qui explota i domina. Cada vegada més, al tercer món sobretot, concretament en aquesta nostra Amèrica, entenem que la Solidaritat ha de ser exigent, justiciera, estructural. Que no se solidaritzin amb nosaltres aquells que no són capaços de solidaritzar-se amb les nostres reivindicacions, amb les nostres lluites, amb les nostres alternatives de Dret Internacional, de Socialització igualitària, de Societat humana, en definitiva.

Amb la caiguda del mur i amb tants murs dempeus, dins la mateixa Europa i entre el nord i el sud; en aquest “final de la història”, que alguns estúpids profetes estan celebrant per l’arribada universal del regne del Mercat i del Liberalisme –pel Capitalisme suposadament vencedor–; quan els neocabdillismes i les pseudodemocràcies liberals s’apoderen del continent, servils, populistes i genocides... els exclosos conscients i tots els que amb ells volem sobreviure humans, hem de fer de la Solidaritat la nostre política, la pràctica pública de l’amor, una vivència diària, incondicional, exhaustiva.

Del primer món com a tal –estructura de pecat– només podem esperar la dominació o l’exclusió. Hi sobrem en el seu càlcul del 15% de la humanitat que té dret a existir. Avui ni tan sols els interessa la nostra mà d’obra barata. Fins i tot el mateix ecologisme oficial del primer món es, amb freqüència, un egoisme que es cura en salut: garantir el seu futur... ¡A part d’antiecologisme, d’ells també, que aboca damunt nostre les seves diferents escombraries!

D’aquells que en el primer món s’autoexclouen, protestant, forçant alternatives, fent-se companys del tercer i del quart món, hem de rebre, agraïts, tots els seus gestos de solidaritat i retornar-los els nostres, en reciprocitat militant, en comunió fraterna. Serà, tanmateix, sobretot entre els mateixos exclosos que es construirà la solidaritat eficaç, sense paternalismes, sense “caritativismes”, sense noves dependències, sense deixar tranquil.les “les seves” consciències amb les engrunes solidàries de l’almoina.

La solidaritat entre els exclosos, que és la intersolidaritat, d’igual a igual, en el mateix dolor i en la mateixa lluita, en el mateix captiveri i en la mateixa esperança, en la mateixa mort i en la mateixa vida. Simultàniament exclosos, simultàniament aixecats.

En aquest immens exclòs Tercer món, en aquest prohibit sud de la Humanitat, tots els que formem la Nostra Amèrica –en el sud, en el centre i en el nord; del continent i de les illes; indis, negres, mestissos; menors, dones, no nascuts; emigrants, refugiats, exilats; llauradors i obrers; agents de pastoral i militants de la paraula i de l’art o de la ciència o de la nova política– ens hem de reconèixer, amb indignada dignitat, com un continent d’exclosos i ens hem de fer, dia a dia, braç a braç, un continent de solidaris.

Tan sols sobreviurem en la intersolidaritat. Només essent intersolidaris podrem ser nosaltres mateixos i ser fraterns, i només en la intersolidaritat –cultural, social, política, econòmica, ecumènica– podrem també ajudar el deshumanitzat Primer món a ser altra vegada humà i lliure de la buidor i de la voracitat capitalistes.

En el meu últim viatge a l’Amèrica Central, “després del que va passar” i particularment en l’estimada petita enorme Nicaragua, el març de 1990, vam comentar molt, entre companys i companyes, els desafiaments d’aquesta hora nova. Tot, menys el conformisme, dèiem. Tot, menys la idolatria del mercat. Tot, menys la Democràcia liberal. Tot, menys els neoimperialismes. Tot: o sigui, la utopia humana i cristiana d’una societat solidària, el Regne de Déu que comença a forjar-se entre nosaltres, malgrat els imperis, malgrat també les nostres pròpies claudicacions.

És demostrable, amb dades i cròniques, com ha estat sobretot aquesta Amèrica Central, martiritzada i lluitadora, la més gran profecia col.lectiva de la solidaritat, de la intersolidaritat dels petits. Nicaragua, en particular, que ens va ensenyar a viure la Solidaritat com “la tendresa dels pobles”.

Sigui, abans de res, doncs, la tendresa diària entre els pobles germans del continent, la continental tendresa –¡que possiblement no coincidirà amb el programa continental de Bush!. Exclosos de l’imperi inclosos en el Regne, fem de tota aquesta Pàtria gran una terra de solidaris, alliberant-nos tots junts.

“Amb els pobres de la Terra vull jugar la meva sort”. Amb els pobres i amb el Déu dels Pobres.