Carolina Motoki

Les Amèriques conserven un trist record que encara avui té les ferides obertes: l'esclavitud dels indígenes i de les persones negres segrestades a l'Àfrica és al cor de la nostra colonització i de la nostra constitució com a "nacions independents". La transformació d'éssers humans en mercaderies (fins i tot es va dir que no tenien ànima!) va ser essencial per a la industrialització i l'enriquiment d'Europa, i per a la consolidació del sistema capitalista.

Ara, nosaltres, els d'aquest costat de l'oceà, hem estat condemnats a una altra modernitat: la que intenta homogeneïtzar i eliminar les diverses maneres de viure i de ser del món; la que expulsa les comunitats de les seves terres, per transformar-la en fusta, mineral, pastures o soja, per abastir Europa i altres parts del món. En aquest procés, la terra es converteix en esclava, com són esclaus els homes i les dones que hi viuen, i tota la humanitat pateix virus contagiosos.

La colonització no és quelcom del passat. Les milers de comunitats tradicionals –indígenes, quilomboles, pageses– alberguen territoris ecològics tan diversos com les seves formes de vida imbricades en ells. Des del Pantanal i el Chaco fins als Bosques Chiquitans, passant per la Selva Panamazònica i el Cerrado brasiler, sobrevolant la Patagònia fins a la Selva Maia, a les planes, als altiplans o en alçada, són innombrables les comunitats que continuen resistint la colonització. Els seus territoris són cobejats perquè el capital es pugui expandir, mitjançant constants invasions que converteixen aquests espais de vida en espais de lucre per a l’agroindústria i la mineria. En altres casos, la selva és mercantilitzada.

En aquest procés, moltes comunitats són eliminades i es produeix una destrucció de la diversitat de formes de vida, d'altres maneres d'existir. En imposar resistència a l'avanç del capital en aquests territoris, pateixen una violència extrema i criminalització.

Aquesta destrucció afavoreix una mena de “monocultiu de la vida”, que ens està duent a la fi del món. L'objectiu final és que tothom entri a formar part del sistema de producció capitalista, com a simples consumidors o treballadors explotats, sovint en condicions d'esclavitud. Aquest “progrés” pretén igualar-nos a tots, igual que en una plantació de soja, aquell desert verd. Però no som tots iguals: aquest sistema es basa en una desigualtat immensa, basada en el saqueig de la mà d'obra i dels béns naturals, amb una correlació de forces desproporcionada.

L'expulsió de moltes comunitats dels seus territoris està íntimament relacionada amb el treball esclau contemporani, que continua tractant els homes i les dones pitjor que els animals, com si fossin coses, despullades d'ànima i humanitat, desvestides de la seva dignitat. En primer lloc, perquè tota la destrucció ambiental es fa mitjançant formes intenses i degradants d'explotació del treball humà, com la desforestació i la mineria. En segon lloc, perquè, expulsades de la seva terra, aquestes persones acaben empobrides, convertint-se en presa fàcil del sistema esclavista. A les ciutats, la seva saviesa i coneixement –ancorats a la terra, les plantes, les aigües, els sòls– ja no es valoren. Sense cap opció, acaben havent de sotmetre's a feines precàries. Així, la seva existència esdevé un instrument de capital.

D'altra banda, la resistència d'aquestes comunitats ens mostra possibilitats esperançadores en oposició a l'explotació capitalista. Considerats com a endarrerits, els seus cossos-territoris han aconseguit construir una barrera contra el capital del tractor i s'imposa contra el progrés que es presenta com a mort, barbàrie colonial.

Amb les comunitats que resisteixen aprenem una altra idea de la propietat i l'ús de la terra, en contraposició a la propietat privada que concentra la riquesa; aprenem possibilitats d'autonomia i autosuficiència, contra la dependència del “rei mercat”; aprenem altres valors per guiar l'organització de la vida i les relacions, una altra política; aprenem altres sistemes de producció que no usurpen la natura i que enriqueixen la nostra sociobiodiversitat. Finalment, aprenem una altra relació amb l'espiritualitat, en la qual cal recordar el passat per redimir el present i, en acció i resistència, per esperançar el futur.