Roland Membreño, Nicaragua

La violència és la partera de la història (Marx a Das Kapital) concepte i metodologia d’àmplies conseqüències en una visió de canvi de la modernitat carregada de sang (la història com una mena d’escorxador) però amb una convicció religiosa d’execució del mal necessari desembocant de manera feliç i compensatòria en un món nou. Es creu que aleshores la història i l’economia estaran regides per lleis amb un destí inexorable i irreversible (determinisme), sustentació de l’autoritarisme polític. No només Marx i Engels: una extensa apologètica de la violència ha travessat els segles. Se la justifica amb raons, però també sense, exaltant passions com l’orgull nacional, la raça o les creences i herois d’un partit, donant forma als mites polítics moderns. La forma naturalista d’explicar aquesta violència és que sense ella no hi ha evolució (darwinisme social) i que és inherent a l’ésser humà.

            Els saldos de les interminables guerres internes, externes, de classes, per territoris, mars, recursos naturals o pel motiu més banal, estan ben lluny de construir mons més feliços. Els horitzons utòpics (socialisme) i mítics (feixisme) han esdevingut, després de breus xerinoles triomfalistes, inferns d’ingrata durada talment malsons que amenacen eternitzar-se. La nostra és així una era de desencant a esquerra i dreta respecte de les promeses de la modernitat i de la violència com a metodologia d’algun canvi sustentable. 

            Els dos darrers segles i el seu rècord de violència constitueixen una paorosa enginyeria del mal. Saldos alliçonadors per als moviments socials, que sota la bandera d’unitat en la diversitat i de no violència activa, s’orienten en el present per referències diferents, convençuts que no només es tracta de canvis econòmics o d’incidència en governs, sinó d’una transformació de fons en visions, valors, cultura, en les pautes de relació en tots els àmbits (entorn, comunitat, família, parella, treball, etc.) i en la creació de noves sensibilitats i possibilitats d’allò humà.

            El segle XX la ciència canvia tan radicalment que porta a una revolució les conseqüències de la qual encara no percebem plenament. La teoria de la relativitat i la física quàntica desplacen les concepcions mecàniques de la física de Newton que eren molt rígides i sorgeix així una visió relativista (tot està en relació) i de probabilitats i potencialitats més que de coses definitives, fet que augmenta el grau de llibertat en la percepció de l’energia que sustenta l’univers i a nosaltres mateixos.

            Arriba, doncs, l’era digital i de les comunicacions que potencia l’espai-temps dels actors en la gestió de la seva participació en tots els camps. Per primera vegada es compta amb un suport tecnològic per a la democràcia, però amb un sentit d’horitzontalitat més enllà de les expectatives, sobrepassant amb escreix les possibilitats metabòliques de l’aparell polític governamental de la modernitat, burocràtic i no habilitat per a una interacció dinàmica en temps real amb la societat civil. El món mediàtic i la seva immediatesa comunicativa trastorna el vell sistema de representació política. Ara no només existeixen moviments socials sinó que tota la societat està mobilitzada full time (analogia de la «revolució permanent»). Mobilització multiexpressiva a tenor de les circumstàncies, amb una rapidesa de presència i protesta social mai vista local i internacionalment.

            Els moviments socials contemporanis se situen davant societats complexes i plurals, sustentades en la informació i la comunicació, fet pel qual avançar vers un món viable ja no passa per conduccions cabdillistes, messiàniques, militaristes, o per reduccionismes classistes i economicistes, amb una metafísica de la història utòpico-mítica, o voraç de l’economia sense sentit social o humà en una polarització d’actors disposats a matar-se pel poder i pel botí. Final d’una espècie que ha de reconèixer els seus límits o desaparèixer.

            Aflora la pluralitat d’actors socials, destacant el moviment d’emancipació de la dona en les seves diferents expressions, les minories discriminades per color, procedència, religió i que tendeixen a no ser minories (tants genocidis i patiments infligits degut al supremacisme, el separatisme, la xenofòbia); el món indígena llatinoamericà en les seves demandes territorials, culturals i identitàries en lluita contra els interessos de l’extractivisme crioll i transnacional (el Brasil-Amazònia sota Bolsonaro, la Veneçuela de Maduro i l’Arc de l’Orinoco, l’Hondures on és assassinada Berta Cáceres, etc.); el camperolat en tot el seu oblit com a espècie en extinció, però viu i inventant-se d’una manera alliçonadora en temps del canvi climàtic, la massa transhumant de migracions generades per la mateixa globalització i tràfic de persones de tot gènere i edat com a formes d’esclavitud moderna i el retorn a una enconada lluita pels drets civils fonamentals (la llibertat i la vida primer de tot) davant l’amenaça del totalitarisme com a resposta de l’Estat històricament desfasat i incompetent, a vegades camuflat de democràcia i més sovint mostrant-se sense pudor amb la seva llarga llista d’imposicions, tropells, activistes assassinats i fins i tot crims de lesa humanitat.

            Aquest dèficit estructural perfila el caràcter fallit de l’Estat que activa la resposta violenta dels governs, criminalitzant la protesta ciutadana, els drets humans, les llibertats, alhora que parasita la corrupció de dimensions colossals (recordem el tall profund i transversal de l’Olderbrech i la transnacional petroliera Vitol Group) sobre l’establishment polític llatinoamericà, o bé el crim organitzat conformant els narcoestats. La lluita pel poder d’Estat es converteix més enllà de tota racionalitat política en un fi per ell mateix. Sense fonament en consensos, es recorre a la repressió i a una mena de terrorisme d’estat sistemàtic, una disfuncionalitat en oferta per a qualsevol camarilla desitjosa del poder estatal segrestant territoris o la nació sencera. 

            El repte transversal dels moviments socials és el de la ciutadania, no com a moment electoral, sinó com el moment en tots els temes, intromissió constant possible pel doble suport, tecnològic i de la diversitat-pluralisme, en la matriu de la comunicació, configurant en la pràctica quotidiana una ciutadania exprés multifacètica o, si es vol, una expressivitat ciutadana instantània que reverbera a la superfície social en successives onades creant densitats momentànies, però mai tan rígides com per instal·lar-se de manera pesada. A expenses d’aquest aparell, diversitat i trama social múltiple, és com la societat civil crea un nou balanç  amb l’Estat. Avui és la societat civil i els seus actors el que s’està constituint en principal centre de gravetat d’allò polític.

            Aquesta irrupció mediàtico-comunicativa ha de resistir el desgast social i moral de l’era de la postveritat amb els seus fake news, realitats paral·leles, infiltració de trols i tota una enginyeria de perversió de la paraula i la comunicació (Donald Trump es va lluir com a expert en aquesta matèria), en una barreja d’usos tecnològics i formes feixistes de manipulació i desinformació: un gegantí sabotatge als consensos de la societat civil i la sostenibilitat moral de l’espècie humana.

            La ciutadania mobilitzada i els moviments socials construeixen el present amb una metodologia de no violència activa, comunicació i canvi sostenible cultural i polític. La crueltat i violència estatal, empresarial i de màfies subterrànies com el narcotràfic i forces paramilitars, campen en un món caigut en desgràcia, on allò polític llueix deslegitimat i l’ètica s’evapora. Enmig d’aquesta barbàrie i decadència, la societat mobilitzada, en una llarga tasca de part, reinventa allò humà en formes inèdites deixant vacant la mil·lenària llevadora de la violència, cercant com propiciar un gir civilitzador, potser la nostra darrera oportunitat de supervivència com a espècie i planeta.