CUBA 1998: UN SEGLE ENFRONT DE L’IMPERI

María López Vigil

---

El 15 de febrer de 1998 va esclatar en aigües del Carib, enfront de la ciutat de l’Havana, el cuirassat Maine. La nau de guerra nord-americana romania atracada al mar des de feia mesos, en una tensa vetlla, a l’aguait del que succeís a l’illa.

A Cuba, cubans i cubanes combatien victoriosament des de feia tres anys contra les tropes espanyoles. “La guerra necessària” convocada per José Martí el 1895, després de desenes d’alçaments i de temptatives de negociació, arribava a la fi.

També arribaria així a la fi l’imperi espanyol a Amèrica, edificat quatre segles enrere sobre la pólvora i al sang de milions d’indis i negres. Cuba, la més preuada possessió d’Espanya, la nineta dels ulls de la Corona, lluitava fidelment –l’última de totes les colònies- per la seva independència. Un exèrcit perfectament equipat de 200 mil espanyols estava a punt de rendir-se davant l’empenta de 50 mil combatents que empunyaven matxets ben aliats i la senyera de l’estel solitari.

Fou el govern dels EUA qui va fer explotar el Maine, però en va acusar els espanyols. Necessitava l’explosió d’aquell vaixell com a pretext per declarar la guerra a una Espanya extenuada i així entrar en un conflicte ja decidit. La destrucció del Maine va resultar un negoci rodó: amb uns pocs mesos de combat i la baixa de 200 marines i pels Tractats de París (desembre de 1898) els EUA s’apoderaven de la propera illa caribenya de Puerto Rico i de les llunyanes i riquíssimes illes Filipines, últims vestigis d’aquell imperi hispà “on no es ponia el Sol”.

I es va quedar Cuba. La suprema i declarada aspiració del govern nord-americà era, des de principis de segle, que Cuba caigués a les seves mans “com una fruita madura” i així convertir-la en un estel més de la bandera ianqui. El 1998 va sonar l’hora de l’oportunisme. Les tropes nord-americanes es van quedar a Cuba quan sortiren les espanyoles i governaren l’illa fins el 1902. Condicionaren la seva sortida a l’establiment de la base militar de Guantánamo, a l’est de Cuba, i a la inclusió en la Constitució de la naixent república de l’anomenada “esmena Platt” figura jurídica que garantia al govern dels EUA de poder intervenir en els afers intens cubans sempre que ho volgués, estratagema que no emmascarava la realitat: Cuba havia guanyat la guerra però no la independència, deixava de ser una colònia espanyola i començava a ser una colònia dels EUA.

El 1998 el món commemora el centenari d’una data de plom amb la qual es va tancar un segle i s’obria el següent. A Espanya, el sol imperial arribà a un ocàs sense retorn. El 1898 fou la fi d’un món per a tota una generació, que va haver de mastegar cendres d’humiliació i desfeta. El 1898 és una data tràgica amb la qual es va inaugurar un nou segle, marcat per l’arrogància d’un altre imperi, encara no humiliat ni desfet. Amb la intervenció a Cuba s’iniciaren les guerres imperials dels EUA, que han omplert tot el segle XX. Des d’aquell 1898 contra Espanya per annexionar territoris a l’imperi, fins al 1991 contra Iraq per garantir petroli a les maquinàries de l’imperi, la lògica ha estat sempre la mateixa, la lògica de la força imposada i de la prepotència.

Quan les tropes nord-americanes sortiren de Cuba el 1902 deixaren un monument en el mur del port de l’Havana, erigit en honor a les víctimes nord-americanes de l’explosió del Maine. Una àliga imperial de bronze coronava dues esveltes columnes blanques. Seixanta anys després, el gener de 1959, els cubans enderrocaren l’àliga i van destrossar les seves gegantesques ales esteses. Perquè no volés mai més. S’iniciava la revolució, una gesta que encara avui continua apuntant cap a les mateixes finalitats que va assenyalar Martí: independència nacional i justícia social.

Des de fa quatres dècades, la revolució cubana és nacionalista: afirma la dignitat de la nació i té veu pròpia. I malgrat els bloqueigs, de Helms i Burton, continua apostant pel socialisme: ciments d’equitat, igualtat d’oportunitats per a tothom. Això desafia l’imperi, promotor de la inequitat capitalista i de relacions desiguals entre les nacions de la Nostra Amèrica.