Cristián Muñoz Vera

Aproximacions des de la impossibilitat de l’idioma

Introducció
El present article vol sentipensar la qüestió de l’indigenisme americà, desafiament que intento abordar des del dret humà que posseeix tota cultura sobre el seu idioma. Si la parla d’una ètnia no té possibilitat real d’existir, no podrà enfortirse un vincle de pau entre la societat nacional i el poble indígena. Si la cultura hegemònica intenta
conscientment o inconscient subalternitzar l’altra, minimitzarà el seu patrimoni identitari i la cultura diversa quedarà assimilada.
Ara bé, la relació actual entre la cultura ameríndia i la no indígena pot semblar respectuosa. Aquesta percepció es pot sustentar en l’evidència que els processos genocides del període colonial s’han acabat i existeixen lleis que valoren el món amerindi (lleis “indígenes”). És així com la signatura del Conveni 169 de l’OIT, signat per gairebé la totalitat de països llatinoamericans, seria garantia estatal de protecció cap als pobles ancestrals, incloent l’existència de dues Constitucions Plurinacionals (Bolívia i l’Equador). Però, és això raó suficient per afirmar que la
violència cap a “l’indi” ha quedat minimitzada en aquestes societats?
Per tractar d’analitzar aquesta qüestió, primer abordaré el problema de la diglòssia que afecta les cultures ameríndies i, després, aportaré dues claus per superar aquesta complexa realitat i així proposar una conclusió esperançadora per les nostres generacions contemporànies a l’Abya Yala.
El fenomen de la diglòssia
És moltíssima la literatura que ha investigat processos colonials (segles XVI al XVIII) i posterior colonialitat (especialment el XIX), en la seva nefasta seqüela pels pobles originaris. Aquestes conseqüències encara mereixen abordar la pregunta de si el segle XXI ha superat aquell passat funest, respecte de la relació interètnica entre la cultura hegemònica occidental i les cultures ancestrals; això, si volem parlar d’una societat en construcció de vincles pacífics.
El present text, que aborda només un aspecte d’aquests vicis negatius (la diglòssia o “mort” de l’idioma original), s’escriu des d’un territori en el que una de les ètnies majoritàries del país (poblenació maputxe), segueix anomenant ngülumapu, i utilitzo la paraula originària, en comptes de Xile, intencionadament, perquè un dels efectes colonitzadors que ha viscut aquest grup humà ha estat el deteriorament sistemàtic del seu llenguatge
originari.
Aquesta diglòssia ha succeït amb pràcticament totes les ètnies de la Nostra Amèrica; la que el 1977 el Consell Mundial dels Pobles Indígenes decidí anomenar amb la paraula d’origen kuna: Abya Yala (terra en plena maduresa), signe evident del profund desig dels amerindis de rescatar paraules ancestrals.
Entre els molts exemples de la diglòssia, en podem observar un a la regió austral xilena: Magallanes. En aquest territori, a més d’existir evidència d’extermini genocida, com el cas Selknam, avui dia dues de les seves ètnies
(Kawésqar i Yagán) no superen la desena de parlants originaris. Un altre cas complex succeeix amb la població maputxe. Els estudis diuen que aquest poble, només a Xile, té prop d’1.800.000 habitants , és a dir, un 9,9% de la població total del territori (cens 2017) i d’aquest, menys del 10% parla la seva llengua originària.
L’etnolingüista Rodrigo Montoya Rojas en el seu llibre Cultura i Poder (2002), suggereix per entendre la diglòssia que: “Avui dia existeixen aproximadament sis mil llengües. N’hi ha vuit que tenen més de 100 milions de parlants (...). Entre aquestes vuit llengües sumen un total de 2.400 milions de parlants (...). De fet el 96% de la població mundial parla només el 4% de les llengües del món...”.
David Crystal en la seva significativa obra Language death (2000), afirma que, de no existir un pla de revitalització, les cultures indígenes estan destinades a l’assimilació de la cultura més forta, perdent-se del tot la llengua minoritària; això només per no donar-li utilitat pràctica, juntament amb un component de rebuig.
La diglòssia, per tant, és una forma alienada d’etnocentrisme que es relaciona directament amb el colonialisme heretat i que ens impulsa a mirar allò indígena sota l’expressió “salvatge”. En conseqüència, la llengua originària és
considerada com una realitat exòtica per la societat hegemònica. Així doncs, l’únic destí d’aquestes llengües serà el dels museus.
Claus per superar la diglòssia
Com superar aquesta funesta realitat? Aquí presento dos suggeriments de dos estudiosos d’aquesta problemàtica.
El sociòleg noruec Johan Galtung, exposa davant l’evidència de formes violentes (com la diglòssia), que de no propiciar accions que interrompin els circuits que reprodueixen i naturalitzen la violència, aquest mode d’interacció
continuarà. Superar aquest aspecte social negatiu, només és possible establint aliances de participació compromesa, conscient i activa, amb els “condemnats de la terra” (paràfrasi, el significat de la qual s’entén des de Franz Fanon). En conseqüència, afirmem amb Galtung, que per la construcció de la pau “el moment de començar és sempre i el moment d’acabar és mai” (2009).
Per altra banda, el text “Decolonizing Methodologies” (2016) de l’activista maorí Linda Tuhiwai, planteja que el paper que han exercit en el món educatiu els processos colonitzadors reprodueix una mirada subalternitzadora cap a l’indígena. Segons Tuhiwai, la ciència occidental redueix la saviesa indígena a la creença que reproduir aquest coneixement és involució. A aquest fet l’autora l’anomena epistemicidi, ja que instal·laria la creença que existeix una sola possibilitat legítima de coneixement. En aquest context, utilitzar l’idioma indígena per crear
perspectives de coneixement, que aporti al saber occidental, no té cap sentit. Des d’aquesta òptica, l’autora incita l’indígena a construir teoria des dels marges, promovent des de les seves pròpies categories, recrear noves formes de coneixement, que sorgeixin des de les epistemes indígenes.
I com afirma Tuhiwai: “En el seu sentit extens, la lluita és simplement la vida de la gent que tracta de sobreviure en els marges, buscant llibertat i millors condicions, buscant justícia social. La lluita és una eina tant per l’activisme social com per la teoria...” (pàg. 216). Per tant, compartim amb Linda T. aquest desig de resistència, que també ha de succeir al repensar formes noves de superar la diglòssia.
Conclusió
En l’actualitat es parla molt de crisi. Les seves principals expressions evidencien un desequilibri ecològic i de relacions humanes interpersonals dominades per hedonismes exitistes i individualismes materialistes de consum
mercantilitzat. Tot això, en detriment d’un comunitarisme, que alhora presenta una distància abismal entre un petit sector de la humanitat que té accés al màxim de riqueses que la producció permet desenvolupar, davant un immens nombre d’habitants que experimenten la marginació i la pobresa més miserable. En aquesta mateixa línia
crítica, hem d’observar com la desigualtat social s’expressa fins i tot en l’accés a la pròpia llengua o idioma, element essencial per ingressar a l’episteme coneixement profund) d’una cultura.
En aquest sentit, revitalitzar les llengües en perill d’extinció no només es converteix en una exigència ètica, sinó que, a més, semblaria tenir les claus per repensar les nostres maneres de trobar l’equilibri ecològic i construir una
solidaritat comunitària. En conseqüència, si no prenem consciència de la diglòssia, seguirà pendent la superació del colonialisme i ens veurem impossibilitats de reconfigurar aquella episteme ancestral que pensa amb el cor lliure i sentipensa la nostra manera d’habitar la cosmoexistència ameríndia, en clau diversa a l’occidentalisme de la colonialitat.