Dades per un promptuari
Dades per un promptuari
Eduardo Galeano
Al final de l’arc de Sant Martí, l’olla d’or ens espera a tots, rics i pobres, negre i blancs. En la recent reunió a Miami, els presidents de les Amèriques han entonat una vegada més l’unànime himne de lloança a la llibertat de comerç. Amb l’excepció de Cuba, la qual no va ser convidada, els representats dels nostres països han repetit el que tots els dies sentim proclamar: la llibertat de comerç porta a la prosperitat i és sinònim de democràcia.
Potser no vingui malament un repàs molt lleuger dels antecedents de tan elogiada senyora:
En nom de la llibertat de comerç, els pirates anglesos i holandesos, Drake, Morgan, Piet Heyn i altres neoliberals de l’època saquejaven els galions espanyols. La llibertat de comerç era la coartada dels traficants d’esclaus que arrencaren – vés a saber quants milions de negres de l’Àfrica i es persignaven davant Déu i les lleis de mercat.
La llibertat de comerç va imposar a trets el consum d’alcohol als indis d’Amèrica del nord i a canonades va imposar l’opi a la Xina. Quan els Estat Units es van independitzar d’Anglaterra el primer que van fer va ser prohibir la llibertat de comerç. Les teles nord- americanes, més cares i més lletges que les angleses, van ser a partir d’aleshores obligatòries, des dels bolquers dels bebès fins les mortalles dels morts.
Per imposar a fora la llibertat de comerç que mai van practicar a casa, els EUA van envair els països llatinoamericans a un ritme d’una invasió per any. En nom de la llibertat de comerç, Wiliam Walker va restablir l’esclavitud a l’Amèrica Central. El latifundi esclavista fou establert al Paraguai, el segle passat, després d’una llarga guerra d’extermini. Els tres països invasors aixecaren la bandera del lliure comerç per reduir a cendres el Paraguai. Aquest país, culpable d’insolència o bogeria, s’havia atrevit a posar obstacles a les mercaderies de la indústria britànica i s’havia atrevit a no deure un cèntim a ningú.
Gràcies a la llibertat de comerç, els nostres països s’han convertit en basars. Ha estat així des dels temps llunyans en què els mercaders i els banquers usurparen la independència, que havia estat arrencada a Espanya pels nostres exèrcits descalços, i la posaren en venda. Llavors foren aniquilats els petits tallers que podien haver incubat la indústria nacional. Els port i les grans ciutats que arrasaren a l’interior, escolliren els deliris del consum en comptes dels desafiaments de la creativitat. A Veneçuela he vist bossetes d’aigua d’Escòcia per acompanyar el Whisky; a Nicaragua, on fins i tot les pedres suen a raig fet, he vist estoles de pell importades de França; al Perú, encerats elèctrics alemanys en cases de terres de fang que no tenen electricitat; al Brasil, palmeres de plàstic portades de Miami.
La llibertat de comerç és l’únic producte que els països dominants fabriquen sense subsidis, tan sols per ser exportats. El més ferotge proteccionisme ha fet possible el poder dels EUA, l’autoabastament d’Europa i l’extensió del Japó. Els japonesos mai no deixaren entrar Herodes en els seus aniversaris infantils; tenint molta cura, han crescut tant que han acabat comprant mig Hollywood i el Rockefeller Center.
Tots els antecedents indiquen que la llibertat del diner s’assemblava a Sant Francesc d’Asís. Però per respecte a la llibertat de comerç, que és una forma de la llibertat del diner, els governs democràtics d’Espanya i França es van veure obligats a vendre armes a les dictadures carnisseres de l’Argentina i l’Uruguai. I es suposa que per idèntics motius, i a desgrat, els EUA es veuen obligats a fer un esplèndid negoci venent armes a l’Aràbia Saudita, que no només és el seu principal client sinó que, a més, és, segons Amnistia Internacional, el país que més viola els drets humans en el món.
E l 1954, a Guatemala se li va ocórrer practicar la llibertat de comerç comprant petroli a la Unió Soviètica. Aleshores els EUA van envair Guatemala i, en nom de la llibertat de comerç, van castigar el país a sang i foc. Pocs anys després, també Cuba oblidà que la seva llibertat de comerç consistia a acceptar els preus que els EUA li imposaven. Cuba va comprar petroli soviètic i les empreses nord-americanes es negaren a refinar-lo, amb la qual cosa va iniciar l’embolic que desembocà a Playa Girón i en el bloqueig. Han passat més de tres dècades i Cuba segueix expiant el pecat de creure que la llibertat és lliure.
El lliure comerç de l’oferta i la demanda, com els tècnics anomenen la dictadura dels preus en el mercat, ha obligat el Brasil, en més d’una ocasió, a tirar al fons del mar bona part de les seves collites de cafè. No fa gaire, per defensar el preu de la llana, hagué de sacrificar i enterrar 37 milions d’ovelles que podien ben bé haver donat abric i menjar a molts famèlics que hi ha en el món.
En la declaració de Miami, els presidents de les Amèriques afirmen que “ una clau per la prosperitat és el comerç sense barreres”. La realitat que no és pas muda i també ens dóna algunes pistes també existeix. La realitat ens informa que la lliure circulació de les mercaderies i del diner, que des de fa uns anys es va obrint camí a Amèrica llatina, ha engreixat més i més els narcotraficants que gràcies a ella han trobat millors màscares i han pogut organitzar amb més eficàcia els seus canals de distribució de drogues i blanquejament de diners bruts. També diu la realitat que aquesta llum verda serveix perquè el nord del món pugui lliurar-se sense traves a la seva filantropia i obsequiï el sud amb els seus residus nuclears i altres escombraries.