Sergi Nuss

El moviments ambientals, ecologistes i en defensa del territori són un fenomen global de pes creixent en la governança del desenvolupament. Des dels primers i potser més visibilitzats moviments del perfil molt corporatiu (com Greenpeace, WWF, Amics de la Terra, etc.) ha evolucionat un univers inabastable de col·lectius de base comunitària a tot el món. Gràcies a l’Atles de Justícia Ambiental creat per l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la UAB, promogut per una eminència internacional com el Catedràtic d’Economia Ecològica Joan Martínez Alier, avui dia hi ha comptabilitzats i localitzats més de 4.000 casos de conflictes de justícia ambiental al planeta.

La naturalesa dels conflictes recollits i en marxa és molt diversa, però es podria considerar que un dels aspectes que comparteixen és el fet d’emanar del vincle comunitari amb el lloc. El que Yi Fu Tuan va definir com a topofíl·lia, entesa com els llaços afectius de les persones amb l’entorn material. Llaços que al Sud Global adquireixen transcendència vital, ja que molt sovint els conflictes són resultat de la destrucció i/o usurpació (o amenaça de) dels territoris, hàbitats i recursos naturals (aigua, aliments, medicaments...) de poblacions indígenes i camperoles. Són conflictes de distribució de la riquesa ecològica, que tenen com a detonants principals l’apropiació de la terra per a l’explotació forestal, la producció agroindustrial, la mineria, la producció d’energia, i la gestió dels recursos hídrics. Litigis en què uns poders i corporacions instaurats en i per l’economia extractivista i que operen als mercats globals disputen els recursos de suport vital de pobladors ancestrals o “desterrats pel sistema” (el Moviment dels Sense Terra del Brasil per exemple). La resistència de dites comunitats en defensa llurs recursos essencials està suposant un creixent i execrable nombre de persones mortes, amb 227 assassinats el 2020, dels qual 170 a Llatinoamèrica segons Global Witness. No envà, el 2019, el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides recollia que “no hi pot haver protecció ambiental sense el reconeixement i respecte cap els defensors ambientals”. 

Vist a major escala i en conjunt, els moviments en defensa del territori, tenen un paper de contenció de les transformacions dràstiques de l’entorn davant de l’antropocè. Un corró que devora, transforma i dissipa tanta matèria i energia que actualment tot allò fabricat per l’espècie humana supera la biomassa planetària (Milo et al 2020). Des del punt vista psico-emocional, la reacció i resistència dels moviments en defensa del territori és una barrera a la pèrdua traumàtica del sentit lloc, un dels fenòmens associats a l’acceleració del metabolisme de la humanitat des dels anys 50 (del s. XX). Els territoris han esdevinguts més suports funcionals per a fluxos globals de béns i serveis. La mobilització comunitària és un ressort per salvaguardar identitats territorials que han evolucionat durant segles o mil·lennis amb profundes arrels entre la cultura local i matriu biofísica.

Quan es trasllada aquesta noció al Nord Global, sovint es titlla l’activisme territorial de NIMBYs (“no ho feu al meu jardí”), ignorant que també hi ha un fil conductor entre el paisatge i les comunitats locals que s’està veient amenaçant. Així mateix, allà on les oportunitats econòmiques són elevades, les pressions, els interessos i la planificació orientades a l’explotació intensiva del territori (turisme-construcció, comerç internacional-logística-grans infraestructures, agroindústria i/o ramaderia intensiva, matèries primeres per a la indústria, recursos energètics, etc.) són incessants. Les mobilitzacions de base per combatre aquesta visió purament mercantilista de l’entorn són la conseqüència natural i han anat en augment a mesura que la població es va apoderant. La regió de Girona, al nord-est de la península ibèrica, és un exemple molt explícit d’aquest procés, i de com amb el pas dels temps aquests moviments han anat madurant i adquirint expertesa fins a esdevenir un actor clau de la governança territorial i per a l’assentament progressiu d’un sòcol de nous paradigmes com el decreixement i la transició ecològica. Des dels anys 70 es comptabilitzen en més de 250 les mobilitzacions de base comunitària contra les agressions al territori, i en més de 150 els col·lectius associats. I amb resultats significatius. En una primera mostra de 160 casos, més de la meitat han culminat en l’aturada de pla, projecte o activitat previst. Així mateix, en gairbé la meitat dels conflictes hi ha hagut una declaració d’una figura de protecció o bé la mobilització ha tingut per objecte defensa un element prèviament protegit. Però encara es pot anar més enllà. Gràcies a l’acció continuada durant més de 5 dècades, l’activisme ambiental gironí ha estat capaç de madurar reflexions estratègiques que han acabat esdevenint polítiques de reordenació del territori cap a la sostenibilitat. Un exemple molt paradigmàtic d’això és el recent Pla director de revisió de sòls no sostenibles de la Costa Brava (PDU-CB), aprovat l’any 2021. El litoral gironí és una franja de territori 214 Km de llargada on actualment ja hi ha una pressió antròpica de caire turístic superlativa. Prop de 130.000 segones residències, 78.000 places hoteleres, 114.000 de càmping, 17 ports esportius amb més de 15.000 amarratges, etc. L’any 2018, els col·lectius ecologistes de Girona i la Costa Brava detectaven una represa aguda de la construcció al litoral, després d’uns anys d’inactivitat a causa de la crisi financera del 2008. Sobtadament, un gran nombre de grues reapareixien en sectors de la costa de gran bellesa paisatgística i per aixecar promocions residencials purament dirigides a l’especulació immobiliària turística. Com a reacció, els col·lectius s’unien sota el paraigües de la plataforma SOS Costa Brava i denunciaven un potencial urbanístic pendent de desenvolupar de més de 35.000 cases en 250 urbanitzacions que vulneraven legislació ambiental i paisatgística en vigor. Denunciaven que els ajuntaments estaven autoritzant tots aquests projectes perquè es basaven en plans urbanístics obsolets, redactats la majoria els anys 90 o abans, quan tota aquesta legislació encara no existia. I reclamaven una revisió global de tots aquests plans per adaptar-los al marc legal present i reclassificar com a zones no urbanitzables àrees que als plans es podien construir. En menys de sis mesos l’alerta ecologista havia esdevingut una qüestió central en l’opinió pública a nivell català i el govern de la Generalitat anunciava l’inici dels treballs del PDU-CB. Això comportava dues moratòries de 2 anys construcció fins a l’aprovació del pla. El gener de 2021 el PDU-CB era aprovat de manera definitiva, esdevenint el primer pla que instaurava el decreixement urbanístic com a una de les vocacions de la ordenació del territori del s. XXI.  La mobilització de base comunitària en defensa del territori havia exercit un efecte de prefiguració política. Prefiguració que posteriorment ha estat traslladada a la resta de la costa catalana amb un nou pla homòleg.

Són molts els reptes a enfrontar en un context d’emergència climàtica i crisi ecològica. Gràcies als processos comunitaris de defensa del territori es pot articular la població per ralentitzar la maquinària extractivista de l’antropocè, i crear oportunitats per repensar el territori en clau de regeneració i resiliència socioecològiques, dues dimensions d’un nou tipus de civilització que tot just estem començant a comprendre.

<<al marge>>

Atles de la justícia ambiental:  https://ejatlas.org