Jordi Corominas

Tota colonització ha intentat sempre, amb diferents estratègies, subsumir a l’altre, integrar-lo a la pròpia cultura i aniquilar la seva diferència. L’esclavització dels africans, la conquesta i el genocidi dels indígenes d’Amèrica, la colonització d’asiàtics només ha estat possible gràcies a la negació de la seva “humanitat” i el menyspreu de la seva llengua, cultura, sexualitat, religió o sistema de creences. No és una qüestió del passat. Esglésies neopentecostals i de vessant fonamentalista duen a terme avui conversions en massa de grups indígenes sense importar els mitjans: càstigs, exili del seu habitat natural, apropiació de les seves terres, introducció de l’alcohol, prostitució de les dones, culpabilització (s’han arribat a publicar traduccions de la Bíblia a una determinada llengua aborigen en la que s’escriu que són ells els que han crucificat a Crist). Norman Lewis ressenya aquestes estratègies i les paoroses massacres perpetrades des de 1970, entre d’altres grups, per la Misión Nuevas Tribus (MNT), un grup transnacional de missioners cristians evangèlics que es proposa l’evangelització i contacte amb nacions indígenes en situació d’aïllament a Amèrica, Àsia i Àfrica, i que col·labora amb governs dictatorials (Misioneros. Dios contra los indios, Ed. Herder, Barcelona, 1998).

Quan el colonitzador denuncia aquesta estratègia de terror i de negació de l’altre acostuma a substituir-la per una estratègia d’assimilació. Es reconeix els nadius, si més no formalment, com a persones amb igualtat de drets, però se’ls tracta com a nens, com qui sap, millor que ells mateixos, què els beneficia i què no, i se’ls assimila forçosament a través d’un imperialisme econòmic que té en els missioners el seu braç educatiu, religiós i cultural. I quan aquestes missions no són directament musulmanes ni cristianes es freqüent trobar-se amb els seus substitut laics: ONG’s de països rics que mantenen la mateixa actitud paternalista i assistencialista i que prescindeixen de la cultura autòctona, la manera de viure i la voluntat dels assimilats.

Amb tot, i és just destacar-ho, hi ha hagut i continua havent-hi “missioners” com Pere Casaldàliga a Brasil o Xavier Albó a Bolívia que en lloc de cristianitzar indis es dediquen a defensar la seva identitat, les seves creences i tradicions, la seva llengua, el seu dret a les terres i a la seva autodeterminació. Més que de “missioners”, en el sentit d’un grup especialitzat a transmetre uns valors i una cultura forana, es tracta de persones que ens donen testimoni de la “missió” de tot cristià en qualsevol lloc que habiti:  la d’involucrar-se amb l’ésser humà en tota la seva corporalitat (biològica, cultural, lingüística, etc.) respectant sempre la seva singularitat i llibertat. El Pere defensava una llei que prohibís la visita dels “missioners” als pobles indígenes, precisament per no ensorrar la seva manera de viure i per evitar la seva assimilació cultural. No va dubtar, en aquesta lluita, de posar la seva pròpia vida en joc davant els latifundistes que, mentre volien que fos al seu costat, oferint-li esglésies ben boniques i el seu tracte de favor, fomentaven matances d’indis a càrrec de pistolers a sou per a apropiar-se de les seves terres.

Quan vaig viatjar a Sao Félix per visitar el Pere Casaldàliga vaig tenir ocasió  d’acostar-me a un poblat d’indígenes karajà. S’havia aconseguit que no hi hagués “missioners” entre ells per no alterar el fràgil equilibri de la seva cultura i forma de vida. Però quina no fou la meva sorpresa al veure que a totes les cases hi havia parabòliques. Avui m’imagino que joves i vells karajà deuen tenir mòbils com nosaltres. Ja no fan falta missioners, amb el consegüent risc que alguns d’ells acabin  posant-se al costat dels indígenes o destorbant els poderosos. A través d’aquests petits aparells s’introdueix un “virus” colonitzador, cent per cent submís als seus creadors, del que difícilment en podran evitar el contagi i que, a més, sedueix des del primer moment. Es tracta de la intel·ligència artificial, capaç de saltar-se automàticament tota resistència i d’administrar i explotar comercialment fins l’últim detall de l’existència de cadascú.

Aquesta intel·ligència artificial ens va desposseint de les nostres facultats (el GPS ens orienta en ruta, Tinder ens busca parella, Google ens facilita informació, GTP ens escriu els articles, WhatsApp substitueix la conversa personal, Amazon ens diu què comprar i un llarg etcètera) fins atrofiar-les provocant desatenció, complaença acrítica, disminució de la memòria, desactivació del raonament profund, pèrdua dels hàbits que ens empoderen i dificultat per a crear-ne altres de nous. La colonització de les ments i els cossos a través de la IA és molt més ràpida, total i efectiva que la dels missioners. Programant els nostres ordinadors aquests ens acaben “programant” a nosaltres i homogeneïtzant els nostres gustos i necessitats. “La internet de les coses” també acaba reduint-nos a cosa, a simple “extensió” de la IA. I tot això amb la nostra anuència i entusiasme com en el millor somni dels “missioners”. Sembla, per tant, que la destrucció de les cultures tradicionals indígenes està servida com ho està la destrucció de molts treballs humans substituïts ara pel desenvolupament de la intel·ligència artificial.

És clar que els sistemes d’intel·ligència artificial no es construeixen ni es despleguen per si mateixos, sinó que són el resultat d’un conjunt de decisions preses per persones, des dels experts en IA que identifiquen els problemes a resoldre i desenvolupen els algoritmes, fins els inversors que decideixen quines aplicacions finançar, qui les desplegarà i de quina manera. Com que aquestes capacitats per crear i desplegar la IA es concentren en experts i inversors amb una visió occidental del món (westeners que diuen als Estats Units), les seves decisions són esbiaixades i si ja no tenen en compte les necessitats, preferències i objectius de milions de westeners encara es preocupen molt menys  de les de persones de pobles, nacions, cultures i ètnies no occidentals.

Totes les cultures, amb els seus sistemes de creences, religions i espiritualitats, son ambigües i contenen tant elements nocius com humanitzadors.  Per resistir a la colonització, a més d’intentar comprendre mínimament el que està en joc amb el desenvolupament de la intel·ligència artificial i l’anomenada revolució digital, és necessari desenvolupar una teoria crítica que tingui en compte la història, els poders mundials, els efectes dels quals  comprenen tot el planeta (també afecten, ni que sigui pel cost ecològic de la manera de viure dels rics, a les poques cultures indígenes sense contacte amb els estats), i exigeix, per tant, relacions de justícia mundials i no només ètiques o voluntàries i, alhora, una teoria que tingui en compte les variables de “classe social”, “cultura/ètnia” (local, regional, nacional, etc) i “gènere”, sense privilegiar-ne cap d’elles i subsumir les altres (com és habitual en la majoria de teories) perquè totes aquestes dimensions formen sistema, ens vertebren a tots i estan obertes a un cert marge de llibertat. Sens dubte, un plantejament d’aquest tipus ens situa davant de continus dilemes: He de donar suport i defensar, per exemple, cultures diferents a la meva que mantenen estructures patriarcals? He d’evitar introduir la medicina moderna a cultures xamàniques?, etc. Però de res serveix la simplificació i encara menys la por, la desesperança o la credulitat tecnocientífica.

És dificilíssim, fins i tot amb una bona teoria que orienti l’acció humana i els algoritmes de la IA, descolonitzar-nos, transformar el món en benefici de la majoria de la humanitat i de minories com  les dels pobles indígenes que encara sobreviuen. Però enlloc està escrit que no puguem canviar els algoritmes que conformen la intel·ligència artificial, que no puguem regular-la democràticament o fer que deixi de beneficiar exclusivament a una minoria i que protegeixi a les cultures més fràgils i amb menys poder. Per això s’ha de descolonitzar tot el procés de la Intel·ligència Artificial començant per decidir democràticament els problemes a resoldre i quins sistemes d’IA s’han de finançar i desplegar.