Ignacio Dueñas Garcia de Polavieja

Com va mantenir, durant la primera dècada del present segle XXI, Noam Chomsky: “Amèrica Llatina és l’àrea de més efervescència revolucionària del planeta”. I no sense raó, ja que en aquest lapsus de temps fins a 100 milions de persones van sortir de la pobresa, segons la CEPAL, la qual cosa és una fita en la història d’Amèrica que, tot i la seva importància, ha passat desapercebuda.

És obvi atribuir aquesta fita a la responsabilitat d’una nòmina de dirigents honestos i capacitats (Chávez, Lula, Evo, Correa…) i a les polítiques econòmiques i socials aplicades des del si dels seus respectius governs anti-neoliberals i pertanyents al socialisme del segle XXI.

Tanmateix, gairebé no s’ha apreciat el fet que, d’una manera més profunda i subterrània, entre les seves causes principals es troben els valors de la decolonialitat (W. Mignolo i A. Quijano), de l’indigenisme (E. Morales), de la filosofia de l’alliberament (E. Dussel i J.C. Scannone), de la teologia de l’alliberament (L. Boff i G. Gutiérrez) i de les epistemologies del sud (B. De Souza Santos).

Tot això ens recorda l’afirmació de José Carlos Mariátegui: “el socialisme no pot ser calc i còpia, sinó creació heròica”. D’aquesta manera, determinades categories del marxisme, tals com la plusvàlua, l’alienació, la superestructura o la dialèctica, els han resultat conceptualment alienes als camperols de l’altiplà bolivià, els guajiros de Sierra Maestra (Cuba) o els miners de “El Teniente” (Xile).

Així, el marxisme, per molt alliberador que pogués ser en el seu context originari, no va deixar de ser un element importat d’Europa, i emergit per una modernitat que, com a tal, és un concepte “encobridor” (E. Dussel, 1994) per imposar la supremacia d’occident, des del seu paradigma blanc, urbà, masculí, racionalista, cristià, materialista i productivista. El fracàs del paradigma de la modernitat com a model civilitzatori va quedar de manifest durant el segle XX (I i II guerres mundials, risc d’una guerra nuclear, fam, desigualtat, imminent col·lapse ecològic…). La modernitat va ser refutada en els seus fonaments per la física moderna (física quàntica, principi d’indeterminació de la matèria i teoria de la relativitat) enfront de la desfasada física clàssica (basada en T. Newton i F. Bacon), que li donava suport epistemològic.

A partir de la física moderna s’ha anat construint tot un innovador paradigma per aplicar a les diverses disciplines, seguint les anàlisis de nombrosos pensadors (I. Prigogine, G. Bateson, R. Sheldrake, E. F. Schumacher, F. Capra, L. Boff…) que estan configurant el paradigma de la transmodernitat (després del fracàs de l’efímera postmodernitat).

I, si considerem que el fracàs del marxisme com a paradigma emancipatori es degué a que, a l’emergir de l’interior de la modernitat, va arrossegar els “valors” d’aquesta (masclisme, verticalisme, racionalisme, productivisme…), tal vegada l’Amèrica Llatina ha estat pionera en implementar nous elements per a un altre paradigma alliberador vàlid a nivell planetari. Entre aquests:

• La teologia de l’alliberament, com a primera creació autòctona teòrico-pràctica del cristianisme a Abya Yala, en la que el pecat no és tant l’ateisme com la pobresa, on “Déu canvia de bàndol” al redescobrir el “Magnificat” marià o l’expulsió dels mercaders del temple.
• El Sumak Kawsay, o actualització dels valors de l’indigenisme (allò comunitari, místic, sobri, ecològic…), com a compliment de la profecia de Tupac Amaru (“tornaré i seré milions”) en l’exitós govern de l’aimara Evo Morales.
• La decolonialitat, o el fet de descolonitzar els referents ètics, estètics i polítics importats d’occident, i substituir-los per referents de les cultures pròpies a redescobrir (escoltar Mercedes Sosa i no a Maluma, anar de viatge a les Puertas de Tiahuanaco i no al Vaticà, menjar una arepa i no una hamburguesa, etc).
• La filosofia de l’alliberament, o elaboració conceptual que desmonti la falsa superioritat de l’epistemologia occidental davant una suposada inferioritat dels sabers autòctons, com han estudiat el teòleg Josef Estermann i el filòsof Enrique Dussel, segons el principi de Simón Bolívar que “ens dominaran no amb l’espasa, sinó amb el pensament”.
• La construcció d’unes “epistemologies del sud” (Boaventura de Sousa Santos) que configurin la identitat dels pobles com a fonament de la decolonialitat a aplicar.

Tots aquests referents han estat presents a les lluites subcontinentals de les darreres dècades, des de l’EZLN de Chiapas fins l’actual aixecament indígena contra Boluarte a Perú, passant pel MST de Brasil o les “guerres” del gas i l’aigua a Bolívia. L’important de tot això és el sorgiment d’una innovadora  manera de lluita i militància per oferir a la resta de lluites del planeta, d’estil no marcial, no masculí, no centralitzat, no violent (en la mesura del possible) i no burocratitzat. Aquest referent, repetim, pot servir per a revitalitzar altres lluites, fins el punt de generar un nou paradigma emancipatori planetari, aplicant-li el nou paradigma epistèmic (com de fet ve succeint a l’Amèrica llatina amb els elements que hem assenyalat amb anterioritat).

Així doncs, tals elements, més que revolucionaris contraculturals al superar el fútil paradigma de la modernitat, ja venen sent habituals en el context d’Abya Yala.

Veiem-ne alguns dels nombrosos exemples:

• El referent de “canviar el món sense prendre el poder” (John Holloway) va ser el criteri organitzatiu dels indígenes zapatistes de Chiapas.
• L’estructura horitzontal, no burocràtica i no autoritària és el modus operandi dels Sense Terra de Brasil, tanmateix el més gran moviment camperol del món.
• La xarxa d’economies en transició, que lluita per un sistema productiu que permeti un estil de vida senzill, anticonsumista i ecològic, tendeix al modus vivendi propi de les cultures ancestrals d’Abya Yala.
• L’ecologisme biocèntric i integral (del que la Laudato Si és un feliç exponent), presenta grans concomitàncies amb els valors ancestrals de les cultures autòctones.
• Els valors del decreixentisme (sobrietat, cultura de l’oci, no productivisme economicista), o el tipus de vida dels assentaments de les ecoaldees, ja es porten visquent a les comunitats indígenes des de temps immemorials.
• En sentit contrari, determinats referents originaris d’occident (el feminisme antipatriarcal, la no-violència o el dret processal), també poden alimentar, com de fet ve succeint, els referents llatinoamericans.

Tot aquest procés és fonamental en un moment en què, repetim, el referent emancipatori de la transmodernitat s’està configurant, després del naufragi del de la modernitat (el socialisme real i el marxisme clàssic). Així doncs, ja que la modernitat és el paradigma cultural d’occident, la transmodernitat ha de ser no només una revolució, sinó també una contracultura.

Aquesta contracultura, avui dia necessària per fer la revolució (o canvi en les relacions de poder per acabar amb la pobresa i la desigualtat), es basa en que els antivalors constitutius d’occident (repetim, el masclisme, el materialisme, el productivisme, el racionalisme…) han de ser substituïts. I els valors ancestrals d’Amèrica Llatina, ara redescoberts per la decolonialitat, són una eina insubstituïble de cara a aquesta tasca. Aplicant-los, tal vegada arribem a desenvolupar una lluita espiritual, descentralitzada, assembleària, sòbria, festiva, artística i amorosa que, si més no en primera instància, en lloc de prendre el poder, el dilueixi creant una xarxa cada cop més tupida de petites inciatives (una ecoaldea, un centre d’okupació, una botiga de comerç just, un grup de consum, una xarxa d’intercanvi o de moneda social…).

Afortunadament, la decolonialitat d’Abya Yala està impregnant aquest nou referent. Així, la resurrecció de Tupac Amaru (“tornaré i seré milions”) tal volta sigui un fenomen mundial, i no només andí. I és que el món també necessita el seu “Pachakutik” (o “temps de llum”).