M. Gabriela Serra

Uns mesos després d'iniciada la pandèmia, el sociòleg francès Alain Bihr va plantejar que la crisi provocada per la Covid-19 tenia "un caràcter doblement global: és mundial i multidimensional". Òbviament és mundial, perquè s'ha estès per tots els continents, a l'hora que multidimensional perquè –com ja s'ha fet palesa, i com es mostrarà més clarament amb el temps– no es tracta d'una crisi exclusivament sanitària, sinó que per la seva dimensió, duresa i impacte en el temps, és també econòmica, social, política, ideològica, psicològica... . I és precisament per aquest doble caràcter, que adquireix la capacitat de desestabilitzar el poder capitalista en tots els seus components, obligant-lo a reformular-se, adequar-se, reinventar-se ... Per tal d’aconseguir mantenir-se a menys que siguem capaços de proposar-nos vindicar un món millor.

I és així com, transcorregut prou temps (més d'un any) des de la irrupció de la pandèmia, constatem com en les prioritats dels governs dels anomenats països desenvolupats, les forces del capital inciten a l'objectiu del “retorn a la normalitat". Això sí, a una normalitat millorada, modernitzada, sostenible, més verda ... Una normalitat que, tot i que apanyada i una mica reinventada, dista molt de respondre a  l'imprescindible exercici d'aprofundir en les autèntiques causes que ens han conduït a la crisi mundial més aguda: mai el món es va aturar globalment.

I aquí tenim el quid de la qüestió. Es demostra manca de seny en desitjar esperançadament el  retorn a la "normalitat", tornar a l'estil de vida que la pandèmia va trasbalsar... Quina normalitat? ...ens preguntem els qui, tant en l'àmbit local com a escala global, constatem que amb pandèmia o sense ella, la pobresa, les desigualtats, la iniquitat, la rampinya normalitzada i la neocolonizació transvestida d'inversió empresarial –sobretot als països empobrits– han seguit el seu curs.

Quina normalitat? Ens continuem interrogant:  la de la devaluació dels valors, la de la despossessió dels recursos naturals, la de la usurpació de la dignitat de la gent i els pobles "democràticament" sotmesos... Quina normalitat? la que es manté mitjançant l'atracció del consum i la seducció del "benestar", que condueix i encoratja a una petita part de la humanitat a costa de la depauperació i despossessió de la part majoritària de persones i pobles? La normalitat que condueix al segrest i tergiversació de valors, dels valors que han de continuar orientant el nostre camí per la vida: austeritat, sobrietat, coherència, resguard del col·lectiu, generositat, altruisme, equitat...? La normalitat que s'assenta en la política ficció de les obligacions per a les masses i els beneficis per a les elits? La normalitat que ha "des-normalitzat" l'ancestral i necessari equilibri ecològic, que ha pertorbat de manera genocida –gràcies a la tecnologia lucrativament utilitzada– la terra, l’aigua, l’aire... en definitiva, la vida?

No són temps per a tolerar la refundació del capitalisme, sinó l'oportunitat per a promoure l'enfonsament de tota la podridura sistèmica; d’oblidar-nos d'adobar aquest sistema i esforçar-nos per transitar per vies i iniciatives transformadores. A tots els continents, i sobretot al Sud global, ja són milers i milers les persones i col·lectius que s'esforcen i s'organitzen a contra corrent per tal de construir diferents alternatives en tots els ordres de la vida, basades en el bé comú, i orientades cap a una mateixa finalitat: la deconstrucció gradual, però total, d'un sistema econòmic i social que ha demostrat àmpliament la seva inviabilitat. Enfrontades a la centralitat capitalista del poder, es desenvolupen experiències de contrapoder –poder popular– que no sols van destruint aquesta centralitat, sinó que amb les seves experiències construeixen una nova manera d'entendre i defensar les vides: la humana, la de la natura, la terra, el cosmos..., la VIDA. La pandèmia va ajudar a entendre que la paraula VIDA és polièdrica, i engloba totes les vides. I per la VIDA, hi són els feminismes, amb milers de dones que no sols es neguen a seguir en la marginalitat, la desigualtat i la despossessió de les seves vides i els seus cossos, sinó que construeixen experiències que són lliçons d'iniciativa i creativitat. Hi són també els pobles originaris, que ens descobreixen i comparteixen sabers ancestrals indispensables per a la defensa de la mare terra. La joventut, que es revela arreu davant d’un dur present, i un segur no-futur si no s'alcen i substitueixen les normes que els neguen un demà lliure i  just.

Dissentir, resistir, incidir... és a dir, transformar! aquesta és la clau de qualsevol moviment social, apostant per opcions com la sobirania alimentària, única garantia del dret a decidir sobre la producció i l'alimentació; l'economia solidària, per a la producció sense lucre de béns socials útils; l'autogestió i l'empoderament comunitaris, les formes directes i participatives de decidir sobre la política del bé comú; altres maneres de crear béns culturals i de comunicació; les pràctiques i experiències d'equitat i llibertat personal i col·lectiva enfront de les normes patriarcals; ordenació i reconciliació de la societat amb el territori que la sustenta; construcció intercultural de sabers per a comprendre i respectar el món i els éssers humans com a part seva; l'exercici de l'autodeterminació dels pobles com a base per al diàleg i la solidaritat, etc.

Finalment, el repte resideix a optar per un canvi de sistema, –no només de model– un procés sens dubte lent de deconstrucció/construcció; per una altra manera d'entendre i practicar la gestió democràtica d’allò comú –que no allò públic– convertint la gestió del poder en vasos comunicants que tendeixin a la redistribució del bé comú. I per això, els moviments socials i les seves organitzacions són indispensables, perquè les institucions públiques –amb voluntat política quan n'hi ha– poden arribar a ser més transparents, més sensibles als reclams i propostes de la ciutadania si aquesta ocupa el carrer i exigeix els seus drets. I sempre, sempre el carrer... els moviments socials van per davant; les institucions no saben deconstruir, només es reformen dins "del possible". Recordem-ho: Sigueu realistes, demaneu l'impossible. Ergo, fem possible l'impossible!