Democràcia paritària
DEMOCRÀCIA PARITÀRIA
Alda Facio
El 1981 la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació envers la dona (CEDAW) va especificar, per a la meitat de la humanitat que havia estat exclosa, les obligacions dels Estats respecte a garantir la participació igualitària de les seves ciutadanes en el quefer polític. Aquestes obligacions ja estaven previstes en els articles 2, 3 i 25 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, això no obstant com que no s’entenia que aquests articles incloguessin les dones, es va haver de redactar l’article 7 de la CEDAW que no deixa dubte sobre el dret de les dones a la participació en la vida política en igualtat de condicions amb els homes.
Amb la CEDAW en mà, el moviment feminista va aconseguir convèncer la comunitat internacional que era indispensable fer efectiu el dret de les dones a la participació política per aconseguir l’eliminació de la discriminació. Molts Estats van respondre implementant diverses mesures que van augmentar substancialment la participació les dècades següents.
El 1993 les i els delegats oficials a la Conferència Mundial de Drets Humans van cedir a la pressió exercida per dones d’arreu del món perquè s’establís en el seu document final, la Declaració i el Programa d’Acció de Viena, el reconeixement dels drets de la dona com a drets humans, la qual cosa inclou, per descomptat, el dret humà a la participació en les decisions públiques.
El 1995, la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona i el seu document final, la Declaració i la Plataforma d’Acció de Beijing, es van convertir en el catalitzador perquè els governs de tot el món establissin quotes de representació política de les dones que van propiciar la duplicació de la mitjana mundial d’aquesta representació en menys de dues dècades.
Malgrat aquest augment numèric i el creixent reconeixement que una societat en la que homes i dones no comparteixin l’adopció de decisions polítiques i els interessos d’ambdós no es tinguin en compte per igual no es pot anomenar democràtica, les innombrables barreres econòmiques, socials, religioses i culturals a les que encara s’enfronten les dones, continuen limitant seriosament aquesta participació. Ni tan sols les democràcies històricament estables han pogut integrar plenament i en condicions d’igualtat les opinions i els interessos de la meitat femenina de la població.
Per això és tan important reconèixer que l’eliminació de les barreres jurídiques que impedien i que en alguns països encara impedeixen la participació de les dones, tot i que necessària, no és suficient. La manca d’una participació plena i igualitària de les dones no és pas sempre deliberada, sinó que obeeix a pràctiques i estereotips inconscients que de manera indirecta promouen l’home o li faciliten la participació en detriment de les dones. És per això que l’article 4 de la CEDAW anima a l’ús de mesures especials de caràcter temporal (“accions afirmatives”) per donar ple compliment al seu article 7. És més, jo diria que per superar segles de dominació masculina a la vida pública i accelerar el que s’ha aconseguit d’igualtat, els Estats tenen l’obligació d’implementar aquestes mesures especials de caràcter temporal. Aquestes s’han d’orientar clarament a donar suport a la igualtat substantiva, que no es redueix a tracte idèntic entre homes i dones sinó que requereix implementar totes i cadascuna de les mesures que calguin per assolir-les i així complir amb els principis constitucionals que garanteixen la igualtat de tots els i les ciutadanes.
És important distingir clarament entre les mesures especials de caràcter temporal per accelerar els objectius concrets aconseguits relacionats amb la participació igualitària de dones i homes en espais de poder, i altres polítiques socials generals adoptades per millorar la situació de la dona per tal que aquesta pugui participar en condicions igualitàries. No pas totes les mesures que puguin ser o que seran favorables a les dones són mesures especials de caràcter temporal. L’establiment de condicions generals que garanteixin els drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals de la dona i que tinguin per objectiu assegurar una vida digna i sense discriminació per a elles no poden ser considerades mesures especials de caràcter temporal.
Després de les dues conferències ja esmentades, paral·lelament a la implementació de quotes, es va començar a parlar de “paritat”, entesa com una participació equilibrada de dones i homes en les posicions de poder i de presa de decisions en totes les esferes de la vida, participació que constitueix un indicador de la qualitat democràtica dels països, havent-se integrat aquesta dada en nombrosos índexs internacionals.
Però així com moltes persones no van entendre mai el perquè de les quotes o el seu funcionament, creient que eren topalls per a la participació de dones en comptes de mínims, moltes persones van confondre i encara confonen el concepte “quotes” amb el concepte de “paritat”. Les quotes són exemples del que la CEDAW anomena “mesures especials de caràcter temporal”, que volen donar resposta al desequilibri de gènere en els òrgans de presa de decisions. Amb la seva implementació s’intenta fer-ne un mecanisme que garanteixi la integració de les dones als òrgans de decisió a través de l’establiment de percentatges mínims de participació femenina en aquests espais. Com el seu nom indica, són mesures temporals que apunten a la seva desaparició una vegada que s’hagi aconseguit eliminar les barreres culturals i socials que impedeixen a les dones participar en aquests espais en igualtat de condicions amb els homes.
La paritat no és pas una mesura especial de caràcter temporal sinó precisament una mesura, entre moltes, per garantir la igualtat en la participació de presa de decisions. Com afirma la destacada politòloga Beatriz Llanos, “la paritat és una mesura definitiva, que reformula la concepció del poder polític redefinint-lo com un espai que s’ha de compartir igualitàriament entre homes i dones, i per això incideix en el resultat des de la seva pròpia concepció i no només en l’oferta electoral, com passa amb les quotes”.
La paritat exigeix no només que es reconegui que el concepte de ciutadania no és neutral, sinó que s’entengui que degut a que es compon d’homes i dones, ambdós han d’estar representats en percentatges similars en el sistema polític. No es tracta únicament de cobrir una quota més gran de càrrecs polítics a favor de les dones, sinó de reconèixer i respectar en la pràctica, el dret a la igualtat entre dones i homes. En altres paraules, la paritat inclou l’augment quantitatiu de les dones en els espais polítics, però també comporta un canvi en les formes de fer política, construint una nova cultura política.
Malgrat dècades d’esforços per institucionalitzar ja sigui les quotes o la paritat, el 2011 la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) va observar que “els avenços en la representació política de les dones en els diferents àmbits de govern” eren “desiguals” i “lents” a les Amèriques. Encara pitjor, els darrers anys estem veient seriosos retrocessos en nom de la cultura, la religió o les tradicions, i a totes les regions del món s’estan veient intents per altre cop desaparèixer el subjecte “dona”, homologant-nos amb la família; substituint els ministeris o instituts de la dona que tant va costar construir la dècada dels 90, per ministeris o instituts de la família, legislant perquè la família estigui més protegida que el dret de les dones a viure lliures de violència; i derogant les lleis de quotes de participació femenina amb l’argumentació que ja no són necessàries. Esmento això perquè és molt difícil aconseguir la igualtat en la participació política i pública si les dones som invisibles o simplement no existim com a subjectes de drets, o si hem de participar en condicions de molta violència de gènere envers nosaltres.
Per combatre aquests i tants altres retrocessos pel que fa als drets humans de les dones crec important estudiar i usar la CEDAW, i les seves Recomanacions Generals, que diuen com s’ha d’interpretar la convenció. Però a més de combatre aquests retrocessos, és important que per fi s’entengui que sense les dones, la democràcia no ho és.
Alda Facio
San José, Costa Rica