Descobrir la nostra identitat en la nostra història

Eduardo Galeano

El necessari “descobriment” passa pel rescat d’algunes de les nostres tradicions més antigues. És des de l’esperança i no pas des de la nostàlgia que s’ha de reivindicar la manera comunitària de producció i de vida, basada en la solidaritat i no pas en la cobdícia, la relació d’identitat entre l’home i la naturalesa i els vells costums de llibertat. No existeix, em sembla, una manera millor de retre homenatge als indis, els primers americans, que des de l’Àrtic fins a la Terra del Foc han estat capaços de travessar successives campanyes d’extermini i han mantingut viva la seva identitat i el seu missatge. Avui dia, continuen oferint a tota Amèrica, i no tan sols a la nostra Amèrica Llatina, claus fonamentals de memòria i profecia: donen testimoni del passat i, al mateix temps, encenen focs que il.luminen el camí. Si els valors que ells encarnen tinguessin, tan sols, un sentit arqueològic, els indis no seguirien essent objecte d’aferrissada repressió, ni els amos del poder estarien tan interessats a divorciar-los de la lluita de classes i dels moviments populars d’alliberament.

No sóc dels que creuen en les tradicions pel sol fet de ser tradicions. Estic celebrant que Amèrica pugui trobar en les seves fonts més antigues les seves energies més joves: el passat diu coses que interessen al futur. Un sistema assassí del món i dels seus habitants, que podreix l’ànima, aniquila la terra i enverina l’aire i l’ànima, està en violenta contradicció amb cultures que creuen que la terra és sagrada perquè sagrats som nosaltres, els seus fills: aquestes cultures, menyspreades, rebutjades, tracten la terra com una mare i no com una font de producció i de renda. A la llei capitalista del guany oposen la vida compartida, la reciprocitat, l’ajuda mútua, que ahir van inspirar Tomás Moro per crear la seva utopia i avui ens ajuden a descobrir la imatge americana del socialisme que enfonsa en la tradició comunitària la seva arrel més fonda.

En un testimoni filmat recentment a les muntanyes de Ixcán, a Guatemala, els indis maies, perseguits per l’Exèrcit, expliquen així la cacera que pateix el seu poble: “Ens maten perquè treballem junts, mengen junts, vivim junts, somien junts”.

A finals del segle XIX, per tal de justificar la usurpació de les terres dels indis sioux, el Congrés dels Estats Units va declarar que “la propietat comunitària resulta perillosa per al desenvolupament del sistema de lliure empresa”. I el març de 1979 es va promulgar a Xile una llei que obliga els indis maputxes a parcel.lar les seves terres i a convertir-se en petits propietaris desvinculats entre si: llavors, el dictador Pinochet va explicar que les comunitats són incompatibles amb el progrés de l’economia nacional. El Congrés nord-americà no es va pas equivocar. Tampoc no es va equivocar el general Pinochet. Des del punt de vista capitalista, les cultures comunitàries, que no divorcien l’home ni dels demés homes ni de la naturalesa, són enemigues. Però el punt de vista capitalista no és l’únic punt de vista possible.

Des del punt de vista del projecte d’una societat centrada en la solidaritat i no en el diner, aquestes tradicions, tan antigues i tan futures, són una part essencial de la més genuïna identitat americana: una emergència dinàmica, no pas un pes mort. Som els rajols d’una casa que està per fer: aquesta identitat, memòria col.lectiva i tasca compartida ve de la història, i a la història ens retorna constantment, transfigurada pels desafiaments i les necessitats de la realitat. La nostra identitat és a la història, no a la biologia, i la fan les cultures, no les races; però és a la història viva. El temps present no repeteix el passat: el conté