Julian Ávila Caldas

Al llarg del temps, durant els perllongats i en ocasions tediosos processos educatius de Llatinoamèrica s’han enaltit, de manera programàtica, les gestes aconseguides per cada un dels llibertadors dels pobles germans. Accions que ens van permetre independitzar el territori i prendre lliure albir polític i organitzatiu. Les classes d’història es van encarregar de matisar el concepte universal d’aquesta paraula (independència). Tal vegada, es va encapsular a una confrontació entre víctimes i botxins i posteriorment al capítol d’herois i malvats. L’àmbit acadèmic ens va ensenyar de manera gràfica i explícita l’hegemonia en la que es va incrustar el poble llatinoamericà per part dels seus colonitzadors. Aquest domini no només va abastar el pla físic d’un territori, sinó que també va traslladar el control a la part cultural i lingüística de les diferents regions. Vàrem perdre quelcom molt nostre per a embarcar-nos en un món de religió, costums i mestissatge. Però el punt d’aquesta introducció pertoca més a l’avui, que al lament constant del passat i les ferides obertes que costen i triguen a cicatritzar.

El comportament volàtil a nivell social Llatinoamèrica ha provocat la marxa de molts dels seus habitants cap a països amb economies enfortides, i una millor qualitat en temes essencials, com ara l’educació, sistema de salut i amb uns índexs de seguretat adequats per a una vida tranquil·la. Les taxes d’emigració creixen exponencialment dia rere dia. Cap govern llatinoamericà brinda les garanties per a creure en la prosperitat d’una nació i en l’eventual model econòmic que permeti  aconseguir indicadors vitals per a la dignitat humana. Moltes persones, actualment, veuen en la migració un projecte de vida, una oportunitat de creixement i en els casos més extrems, l’últim recurs o esperança de canvi, sense importar com i en quines condicions s’emprèn el viatge, a la cerca dels somnis.

Ara bé, quan la travessa acaba, quan aquest somni per fi s’acompleix, quan el nostre projecte de vida es fa tangible i ens podem trobar al país que creiem que serà el nostre eix de benestar i pilar substancial de creixement. Tal vegada és l’inici, sense saber-ho, d’una cruïlla, ja que tindrem com a primer adversari, l’àmbit cultural i el seu impacte mediàtic. Sentirem el xoc de dos mons, el descobriment de noves visions de vida i opinions liberals, en comparació amb el nostre pensament previ. La lluita lingüística i l’arrelament de les costums més marcades podran ser les nostres aliades o els nostres botxins. Tot depèn de la capacitat camaleònica que tinguem per acoblar-nos al nou entorn. És molt important però, entendre que la paraula acoblar no suggereix en cap moment o, millor encara, no insta a reemplaçar allò que som, ni d’on venim, ni la nostra riquesa cultural. Acoblar-nos és la forma més senzilla de viure amb allò que és nostre i allò que és nou.

Per a ningú no és un secret que moltes de les persones que aconsegueixen realitzar un procés migratori, van oblidant l’essència del lloc d’on han sortit, però no per obligació, sinó per elecció. Tal vegada, sigui més “cool” formar part de la cultura europea o del nord, ja que són els epicentres de l’estatus en els diferents sectors industrials o d’entreteniment. Potser pugui ser millor adoptar costums innates d’aquest costat del món a portar, amb un mateix,  el que es feia als camps de Llatinoamèrica o les capitals sense infraestructures de la nostra regió. Es podria pensar que moure’s en metro, tren o tenir accés amb major facilitat al que abans podia suposar un esforç més gran, pot ser també un dels ítems que ennuvolin parcialment la nostra objectivitat. Però si a aquell país no li dec res! Allà mai vaig tenir oportunitats!  Quants compatriotes no han dit això alguna vegada.

Així doncs, és el moment d’aturar-nos i descolonitzar els nostres pensaments i egos, reconèixer que la idiosincràsia és i serà la bandera de la nostra vida, sentir orgull del país del que vàrem haver de sortir, on vàrem forjar el nostre caràcter per ser el que avui som, homes i dones treballadores, amb pensaments constructius i somnis per acomplir. Res millor que  parlar amb orgull i empoderament del país d’origen, tot i la imatge fracturada que puguin tenir d’ell des de fora. Canviar aquest estat de coses en positiu, com a ciutadans coneixedors de la realitat, ho podem fer mantenint vives les nostres costums i fent-les visibles a la societat o comunitat d'acollida. Part de la riquesa cultural és l’intercanvi dels coneixements propis de cada poble, mantenir-los vius, donar-los a conèixer i ampliar-los de manera exponencial en llocs no imaginats: tothom hi guanya.

Així com ens agradaria que la gent conegués les riqueses del nostre país a nivell cultural i social, també és important absorbir la llengua, costums i cultura del país que ens acull. Tal vegada, és una forma directa de demostrar el respecte cap a la comunitat en la que desenvolupem la nostra vida i també és una manera clara d’augmentar el nostre  coneixement  intel·lectual, sumant aprenentatge, llengües, punts de vista, sense perdre aquells que ens han transmès els nostres pares i avis.