Quim Cervera i Duran

El Papa Francesc demana perdó pels crims de l'Església en el període de la colonització d'Amèrica.

En el seu viatge pastoral per l'Amèrica Llatina el juliol del 2015, en una trobada amb moviments socials a Santa Cruz de la Sierra, a Bolívia, el papa Francesc va reconèixer que s'han comès pecats greus contra els pobles indígenes en nom de Déu. El pontífex ha demanat perdó pels abusos de l'Església durant la colonització del continent llatinoamericà: "Demano humilment perdó, no només per les ofenses de la mateixa Església, sinó pels crims contra els pobles originaris durant l'anomenada conquesta d'Amèrica". En el seu discurs, el papa també ha instat a fer un canvi d'estructures, perquè, segons ell, el sistema ja no s'aguanta.

Francesc va recordar que els crims ja els van reconèixer tant els seus antecessors com la Conferència Episcopal de l'Amèrica Llatina i va citar les paraules de Joan Pau II, que va demanar "que l'Església es postri davant Déu i implori perdó pels pecats passats i presents dels seus fills i filles".

Francesc, durant la visita que va fer el juliol de l'any 2022 a Canadà, va reiterar la petició de perdó especialment per l'actuació de l'Església catòlica en els internats destinats a les comunitats indígenes on es practicava la política d'estat coneguda com “assimilació forçosa”. “Un error devastador incompatible amb l'Evangeli” i es va disculpar per la mentalitat colonialista de molts cristians tot reclamant una investigació i sol·licitant més suport als afectats .

Tal com diu Josuè Alemán, coordinador  de l’ Agenda Llatinoamericana: "Des de les més diverses parts del món, els moviments populars i els pobles originaris són conscients que la lògica que domina les relacions socials i polítiques al món actual és de caràcter colonialista. Des del pensament hegemònic dominant se segueix dividint el món en metròpolis i perifèries, països desenvolupats i “altres” que són considerats satèl·lits o dependents”.

Tots els imperis, al llarg de la historia han colonitzat altres territoris propers o llunyans del centre imperial. Han imposat la seva llengua, cultura, costums, expressions artístiques i religió. Així ho van fer l’imperi assiri, babiloni, egipci, grec, romà, otomà, àrab, espanyol, austro-húngar, francès, anglès, rus i tants d’altres. I des de fa un temps l’imperi dels Estats Units d’ Amèrica va imposant la llengua, el seu cinema, la seva gastronomia, el seu estil de vida, els seus hàbits de consum, de modes, el seu pensament, la seva política, etc.

La segona llengua que s’ensenya a molts països d’ Europa és l’anglès. Els noms de moltes marques, botigues i productes, són en anglès. L’anglès es va introduint a través de les noves tecnologies, i les xarxes socials, i en moltes paraules en els mateixos mitjans de comunicació, arreu del món. “You tube”, facebook”, WhatsApp”, e-mail i altres tot són paraules en anglès com també passa en el món empresarial. La llengua no solament introdueix paraules sinó una manera de pensar. Als EEUU i a Llatinoamèrica, ja es parla d' spanglish.

La majoria de films de les sales de cinema de molts llocs del món són de producció dels EEUU. Ens arriben ben poc o gens pel·lícules índies, bolivianes, o sudaneses per exemple. Vas a qualsevol ciutat europea o sud-americana i pots trobar-hi els mateixos anuncis, el mateix menjar, el mateix tipus de discoteca, amb la mateixa música, generalment tot nord-americà. I tot això es colonització actual que es sobreposa  a la colonització espanyola des del segle XVI en els països del centre i del sud d’ Amèrica, i des del segle XVIII (1714) també a tota l’antiga Corona d’ Aragó i Catalunya.

La dominació d’una país sobre un altre, o d’un Estat sobre la població i sobre les nacions que el contenen, es pot fer per la via de la coacció o per la via de la cohesió social. Les dues sempre actuen i són complementàries. En les anomenades democràcies (“relatives”!) preval la via de la aparent cohesió que ser més subtil i no es nota tant, és menys barroera i actua a través dels elements culturals (costums, normes, valors, creences, pensament, llengua,...).

Els grans mitjans  comunicació, dominats per les grans empreses multinacionals, són els encarregats de fer-nos creure i pensar el que volen.  Fins i tot ens indueixen a creure que ho pensen de debò.

D’aquesta manera creen una cohesió social  i tots en som còmplices, sobre tot si no hi som crítics i no tenim pensament, valors i creences pròpies. És a dir, es tracta d’anar contracorrent, que no es fàcil. Temps enrere tant al nostre país com a Llatinoamèrica, aquest paper dels  mitjans de comunicació, com institució clau i dominant, el va fer l’església catòlica en la conquesta d’ Amèrica per part de l’imperi espanyol i en la cristiandat estesa. Per això és molt pertinent per part del papa Francesc demanar perdó, cosa que no ha fet l’ Estat Espanyol.

En les dictadures, predomina  la via de la coacció a través dels exèrcits, la policia, la justícia, el sistema penitenciari, les multes, etc. I quan les “democràcies” es troben en situacions “complicades”, no dubten en utilitzar la coacció i la repressió. L'Estat Español, com altres imperis, va utilitzar la força per colonitzar molta part de les Amèriques. L’Església catòlica no solament va ser un element cohesionador, unificador, uniformitzador imposat (els Reis Catòlics ja van aconseguir una sola religió expulsant dels territoris sota la seva corona els musulmans i els jueus) sinó també un element justificador i donador de sentit a la força conqueridora per les armes. I en aquest aspecte també és molt pertinent demanar perdó per aquesta funció de l’església seguint la tradició de Bartolomé de les Casas i  d’altres missioners i teòlegs que, ja en aquell moment, profèticament, van nedar a contracorrent com des de  fa temps ho fa la teologia de l’alliberament, col·laborant en el  procés de descolonització, de presa de consciència de l’opressió soferta, i de canvi de mentalitat, com missió alliberadora. No estaria de més que la Conferència Episcopal Espanyola també demanés perdó, i s’adherís a les declaracions del Papa i de tantes entitats del cristianisme alliberador que s’han manifestat en aquest sentit.

Moltes d’aquestes entitats, com Justícia i Pau i altres,  i moviments socials no solament posen en qüestió la colonització, sinó que ofereixen alternatives emancipadores de caire econòmic, polític i cultural, per construir una societat més justa i fraternal que afronti es dos grans problemes del món la desigualtat i pobresa creixents i la depredació de la natura. Una societat que es posi realment al costat de les víctimes de les estructures injustes i en favor d’una vida més digna i lliure per a tothom.

Els moviments socials alternatius dels països i nacions de la perifèria, dependents (mal anomenats “en vies de desenvolupament”, que és un concepte dins la una perspectiva des del centre imperial) i empobrits per les diverses colonitzacions, ens poden ser llum per a totes les persones que creiem i treballem per la justícia i la pau (que una no pot ser sense l’altra).

Ens cal escoltar i seguir, com diu Josué Alemán: “Propostes per teixir xarxes de solidaritat, d'interès comú; xarxes que reemplacen l’individualisme i el sectarisme que s'arrelen a les bases per assimilar-les a la lògica colonial”

El diàleg intercultural, interreligiós, la creació i consolidació d’espais de trobada, de compartir el que realment vivim, sentim, experimentem, sofrim, valorem, creiem i pensem, són antídots a la colonització mental en la que ens estan introduint als infants, joves i adults, a través dels vídeo-jocs, els algoritmes induïts, les xarxes socials, i a la vegada són espais revolucionaris ja que són gestants i nius d’un altra forma de viure mes cooperadora, alliberada, humanitària i comunitària.