José Manuel Fajardo Salines

A continuació proposo algunes idees en relació amb la descolonització regional contemporània partint de la mateixa noció de descolonització, així, examino dues accepcions per a contrastar-les i captar millor el sentit de l'anomenada decolonialitat o decolonialisme; després estableixo tres consideracions que suggereixen formes alternatives d'aproximació al tema a fi d'aportar elements per al diàleg.

Procedeixo llavors oferint el concepte de descolonització de la RAE: "1. tr. Posar fi a una situació colonial". No obstant això, l'Oxford Languages la defineix com: "verb transitiu. Concedir [un país] la independència política a una colònia o a un territori en el qual exerceix un domini polític; 'molts països d'Àfrica i d'Àsia s'han descolonitzat i s'han sumit en problemes greus de subdesenvolupament econòmic'." Contrastant totes dues fonts és notòria la diferència perquè en el segon cas la fi de la situació colonial figura com una concessió des de la instància dominadora, i la frase d'exemple agregada expressa un resultat advers d'aquest procés. La primera manera de caracteritzar la noció sona més equilibrada, ja que accentua el resultat fàctic i s'absté de matisos.

L'anàlisi del paràgraf previ ajuda a albirar una dimensió clau per a la decolonialitat o decolonialisme, que és entès com un moviment de pensament emergent a Amèrica Llatina enfrontat a la matriu colonial del poder.

Resumint, la descolonització es comprèn com l'esdeveniment que tanca formalment la dependència política de tipus colonial, i a l'una, com a mirada crítica a l'esdeveniment, està la postura reflexiva que aprofundeix les maneres en què l'estil colonial perviu en les nacions o països independitzats (on el protagonisme del poder colonial va ser substituït en l'àmbit local per elits criolles, i que a escala internacional ha estat assumit per les potències econòmiques i polítiques de major pes segons el moment i lloc geopolític). D'aquesta manera, i sense majors senyals o declaracions de la seva real dependència, les elits de poder locals són simples testaferros d'un domini superior amb el qual juguen rodalia i distàncies a fi de sostenir-se en una posició política favorable als seus interessos. Això es manifesta en jocs de poder caracteritzats per cops d'estat o "successions presidencials", destitucions parlamentàries, empresonaments de presidents o expresidents, i fins i tot l'assassinat del president d'Haití en el 2021.

No obstant això, la postura decolonial, que observa amb atenció l'evident, però que no s'estaciona de manera simple en els fets macro, sinó que aprofundeix les causes profundes dels fenòmens polítics característics de la regió, assenyala que la clau interpretativa per a explicar el previ és la matriu colonial del poder, que està arrelada en les maneres i costums de maneig personal, social i nacional, tocant tots els espais culturals de relació humana, i condicionant així les identitats dels subjectes a aquesta lògica. Se sosté llavors que el patró de ser i estar en la realitat és de caràcter colonial europeu i fa viure una modernitat marcada per aquest segell epistèmic, és a dir, el coneixement i la seva gestió seran tant més veritables segons la seva proximitat al marc occidental establert. Així, l'accepció de "descolonització" mostrada en la prèvia cita de l'Oxford Languages és la que, carregada de sentit eurocèntric, s'ha introjectat en la mentalitat regional, fomentant una manera dependent de sentir i pensar.
D'aquesta manera, la matriu colonial del poder permet tota la realitat humana regional, incidint subreptíciament en els judicis que suporten les maneres habituals de conducta, des de la religió fins a l'acadèmia, des de les decisions econòmiques fins a les polítiques, des dels espais de convivència social fins a la consciència personal, etc. Davant això, la proposta decolonial convida a una desvinculació radical d'aquest sotmetiment i apel·la a una emancipació plena de les consciències llatinoamericanes en ruta cap al seu autèntic ser i actuar autònom. Després del previ, m'animo a establir tres consideracions que busquen ser crítiques davant la postura decolonial amb vista a afinar un camí descolonitzador pertinent per a la realitat llatinoamericana contemporània.

En primer lloc, i encara que a primera vista poden semblar confrontades, em sembla que la decolonialitat i l'ideal original de la modernitat occidental apunten al mateix valor: la llibertat humana. En el cas europeu, la modernitat en les albors del Renaixement va significar alliberar-se dels esquemes medievals teocèntriques i avançar per l'autonomia de la raó cap a la màxima possibilitat de l'ésser humà en tots els àmbits; la decolonialitat planteja emancipar-se dels estils de domini cognitiu i polític que es van implantar en el subjecte llatinoamericà en tres segles de colònia.

En segon lloc, si la profunda coincidència axiològica que hi ha en l'anterior pot sustentar-se en el bàsic, és factible suggerir un replantejament de l'esforç teòric decolonial, ja que en comptes de desvincular-se radicalment del bagatge teòric europeu, pot aprofitar-lo per als seus fins. Com aconseguir-ho? Se m'ocorre que el primer és apuntar en la direcció correcta a l'hora d'especificar el problema de la matriu colonial del poder, perquè aquesta expressió pot confondre en visualitzar al període colonial com la condicionant essencial en les formes posteriors de gestió del poder. En realitat, el sentit comunitari de l'Abya Yalava estar apegat al motlle clàssic de la cultura rural, caracteritzat per jerarquitzacions socials i pràctiques religioses afermades als ritmes de la naturalesa i a les deïtats corresponents, és a dir, els pobles originaris van viure així el seu propi trajecte antropològic (Durant, 2004) consolidant la seva cosmovisió i "nucli dur" cultural –que per exemple en el cas mesoamericà va coincidir amb la domesticació del blat de moro, entre el VI i V mil·lenni a. C. (López, 2006, p. 28)—. Per tant, i conseqüents amb aquest esquema natural, la càrrega d'heteronomia (aplicant a propòsit la noció moral kantiana) era significativa en les seves normativitats comunitàries. I va anar aquí on va tenir el seu lloc d'assentament la matriu colonial, que aprofitant patrons conductuals marcats per l'obediència i submissió, van donar per resultant societats immadures per a un estil autònom i raonat del poder.

En tercer lloc, penso que seguint el fil del que s'ha dit, seria més apropiat parlar d'una matriu heterònoma del poder, que venint des del precolombí i passant per l'específic colonial, demarca una línia de continuïtat en el nostre avui. Veure les coses d'aquesta manera ajudaria a un enfocament més ampli i realista, ja que no es carregarien responsabilitats sobredimensionades en el vessant europeu del nostre ethos polític, sinó que ens veuríem obligats a explorar els llits originals de nostres heteronomies actuals. És aquesta ruta d'autodescobriment profund a la qual convida Robert Carmack al final del tom I d'Història General de Centreamèrica, i que és extensible a l'àmbit regional llatinoamericà: "Podem afirmar, finalment, que no entendrem Centreamèrica si som incapaços de conèixer la seva història antiga, història que no es troba només en el passat, sinó també en el present, i per tant es necessita per a preparar el seu futur." (Torres, 1993, p. 319)

Conclouen així aquestes idees, pensant en una reorientació del pols descolonitzador cap a la meta de promoure l'autonomia integral de la regió, assumpte amb sabor d'utopia, perquè les tendències heterònomes són maneres humanes que sempre ens acompanyaran, però que poden aprendre a limitar-se. En aquest sentir, és valuós celebrar diàlegs amb iniciatives teòriques com el cosmopolitisme o la filosofia intercultural, ja que elles visualitzen la possibilitat autonòmica del bigarrat conjunt regional en la dinàmica d'un plurivers de valors on les riqueses culturals locals es comparteixin en clau , és a dir, gaudint de les diferències en un espai humà global compartit.