Mario Garcés Durán

Tant l’emergència com i l’impacte dels moviments socials a l’Amèrica Llatina, aquests darrers anys, han estat capaços de plantejar preguntes i desafiaments molt intensos a les nostres societats. En particular, des de les dones i els nostres pobles originaris. En el primer cas, es tracta de les aportacions i sabers del feminisme a propòsit de les relacions de gènere, mentre que el segon, té a veure no només amb el valor de les cultures dels nostres pobles originaris, sinó  també amb la denúncia sobre els efectes del colonialisme i el racisme. D’aquesta manera, gènere i raça són dues categories que, sumades a la de classe, configuren aspectes fonamentals dels processos i les identitats populars a l’Amèrica Llatina.

La discriminació dels nostres pobles originaris és similar a la minusvaloració dels mestissos (en les seves diferents formes) i de les majories pobres d’Amèrica Llatina. D’altra banda, les relacions de poder i sotmetiment del patriarcat comprometeren no només les dones, sinó el conjunt de la societat.

El desenvolupament dels nostres pobles originaris com a moviment social no només ha comportat demandes de restitució de terres i béns als estats nacionals i empreses, sinó que ha anat situant la pregunta de quin és el lloc social dels indígenes i, encara més, quina és la condició social i cultural de l’”indi”. Com sabem, la colonització d’Amèrica Llatina es produeix a partir del sotmetiment i la dominació de l’indígena, vist com l’altri, inferior i que pot ser explotat. El triomf militar sobre els indis, com indica Dussel:

“Va donar al conqueridor… una dominació econòmica i política absoluta, que fou usada de manera despietada, sense cap tipus d’humanitat, per organitzar les estructures de la dominació –fins el present, durant cinc segles- del món colonial i postcolonial. Els va permetre igualment tenir una pretensió de superioritat, que mai havia experimentat davant el món àrab, indostànic o xinès, més desenvolupat”.  (DUSSEL, Enrique.  Política de la liberación. Historia mundial y crítica, 2007, pp. 56-57).

L’indi inferioritzat (o minoritzat) és a la base del racisme modern i contemporani. No només l’indi, també tots els seus descendents, especialment mestissos de diverses categories i, per descomptat, els negres i els seus respectius descendents. El racisme es va multiplicar a mesura que creixia la demanda de mà d’obra, primer indígena i després la que sorgiria amb l’esclavatge d’africans. La contrapart de la inferiorització de l’indi i del negre esclau fou la de l’europeu blanc, que construiria amb anys i segles de domini la superioritat d’Europa i dels nostres estats nacionals, que tindrien en el vell món un model i un mirall on mirar-se i avaluar-se.

Per a Rita Segato, les qüestions de gènere a l’Amèrica Llatina suposen la minorització (o inferiorització) de les dones, expulsades de l’espai públic i llançades a l’esfera de la vida privada, sense valor polític. D’aquesta manera a Amèrica Llatina, en funció de la seva història:

“El subjecte natural de (l’) esfera pública, hereva de l’espai polític dels homes en comunitat, serà, per marca d’origen i genealogia: 1) masculí, 2) fill de la captura colonial i, per tant, a) blanc o blanquejat; b) propietari; c) lletrat; i d) pater familias (…). És a partir d’aquest procés que es pot afirmar que la història dels homes, el procés històric de la masculinitat és l’ADN de l’estat, i la seva genealogia masculina es revela quotidianament”. (SEGATO, Rita. La guerra contra las mujeres, 2016, p. 94).

Des de la perspectiva de Segato, en aquesta història, la política i la construcció de l’estat i allò públic és monopoli dels homes, i en conseqüència té formes i continguts patriarcals.