Jailson Salvador da Silva

La descolonització i la decolonització són processos emancipadors que permeten fer front a la matriu ideològica que va minimitzar l'experiència dels nostres pobles afroamerindis durant la colonialització europea. Sense desconnectar del primer, parlaré del segon terme.

Des dels albors de la vida, estem colonitzats per la llengua d'un Altre. Un Altre matern i, més tard, d'un Altre a qui atribuïm significants que entenem com si fossin nostres. El llenguatge, no la llengua, és la combinació que posa en funcionament aquest sistema de significants amb una gramàtica i una lògica pròpies. En un procés d'alienació al desig de l'Altre i de separació en relació a aquest mateix desig, cada subjecte es vincula socialment, establint la seva forma de connexió amb els discursos imperants. Tals discursos, que pretenen donar unitat al vincle social, sempre fragmentats, els anomenaré, a partir d'ara, convencions.

Aquesta primera consideració sobre la nostra condició d'éssers parlants és fonamental per entendre per què la parla pot produir efectes colonitzadors en el subjecte parlant.  Les ments han estat i estan marcades afectades, colonitzades a la nostra Amèrica Llatina, fonamentalment, per aquesta relació amb la llengua d'un Altre. Aquest procés de constitució psíquica és la base segrestada per l'estratègia simbòlica, que la decolonització ha d'aconseguir. Els seus efectes no són mers enllaços de raonament d'acord amb les idees i estratègies del poder colonitzador.

Al nostre continent, Aníbal Quijano (1994) desvetlla aquesta maniobra de conquesta de subjectivitats anomenant-la la colonialitat del poder. El poder en curs, en els àmbits territorial, polític, social, econòmic, religiós i cultural, va produir subjectivitats, amb característiques que podem qualificar de colonitzades. Si el colonialisme va ser un període, en la història, en què el procés d'opressió institucional va produir cossos esclaus, la colonialitat és una estratègia simbòlica de poder que impera i que cal deconstruir com una manera d'aturar els efectes de la subordinació i la deslegitimació de les subjectivitats originals. El primer reclamava la descolonització i el segon continua articulant-se per la decolonització.

Decolonitzar les subjectivitats per fer front als efectes de la colonialitat del poder és la nostra direcció. Comprendre com es van establir és un primer pas cap a la decolonització. Els actes de parla enunciats sobre els cossos, repetidament, dins d'una convenció, produeixen una marca colonitzadora. La convenció legitima, de manera violenta, allò que l'acte de parla va aportar com a dita. El compartir implicat per la convenció marca la superfície del cos com un ferro calent a la pell. Per tant, aprendre a afrontar els actes de parla i les convencions que els legitimen és l'inici de la decolonialització de les ments.

No és només una manera de pensar. El pensament colonitzat és la punta de l'iceberg. El dinamisme psíquic que es pot reconfigurar en decolonitzar les subjectivitats és una de les millors solucions per als efectes del racisme, l'heteronormativitat cis, les desigualtats de classe, la supremacia nacional. En una experiència així, l'ésser humà, des dels més petits fins als més grans, segueix avergonyint-se en allò que, a l'altre, els sembla estrany, com una manera diferent de gaudir de la vida. L'imperatiu colonitzador pressuposa que la vida es gaudeix d'una sola manera i li dóna la gramàtica; s'imagina que el semblant és la imatge segura, perquè l'altre no sembli amenaçador. Aquesta percepció crònica (suposada i sospitosa) d'un mateix i de l'altre, consolida la colonialitat del poder, en el qual el gaudi de l'altre apareix com a insuportable.

Recordo, en aquest punt, les consideracions de JA. Miller (2010), a Extimitat, sobre agressivitat i racisme. L'odi expressat contra les subjectivitats colonitzades assenyala que hi ha quelcom de real (Un altre gaudiment) en l'Altre. Per això Miller es pregunta: Què fa que aquest Altre sigui Altre, perquè pugui ser odiat en el seu ésser? Aleshores respon: l'Altre és l'Altre dins de mi mateix. L'arrel del racisme, continua Miller, és l'odi al propi goig, ja que l'Altre està en el meu interior en una posició d'extimitat.

Després d'assenyalar un goig diferent de l'únic que pot existir, en el vincle social, també és important descobrir què passa quan el goig de l'Altre es pren com a estrany, insuportable, quelcom a segregar. Decolonitzar significa abandonar la naturalització de narracions europeitzadores sobre experiències, superar l'escala ètnica entre nacions, criticar les hegemonies culturals, obrir-se a altres maneres de pensar, sorgides de les nostres arrels indígenes i africanes. D'aquesta manera, diria amb Jacques Lacan (1972-73) que decolonitzar és un moviment del vincle social no-tot, és a dir, una manera de gaudir, una manera de viure la vida més enllà del règim unificador i universalitzador, en el qual cadascú pot, des del seu propi goig, experimentar la seva singularitat. L'estrany gaudi dels altres va invalidar els pobles, va extradir els seus somnis i lluites, va provocar prohibicions, racisme, violència, misogínia, segregació. Mentre que aquest goig és, senzillament i legítimament, un gaudi singular.

Decolonitzar les subjectivitats és llegir, escoltar, intervenir, posicionar-se i prendre partit, atent a “l'epistemicidi del coneixement en terres plurals, plantació de l'egologia divina, asèpsia i blanquejament de la mirada que pretén veure-ho tot –menys ella mateixa–, disfressat de neutralitat. Les aigües torrencials dels règims masclistes i de gènere van fabricar canals de plaer i codis tecnocràtics, van fer creure en la devaluació atribuïda als coneixements, subjectivitats, éssers i poders que, des de sempre, van habitar terres originàries” (Guerra, 2021).

La rellevància d'aquest enfocament de la colonialitat, en aquesta part del jutjar, obre la comprensió de les conseqüències i impactes concrets, simbòlics i subjectius de la colonització, amb efectes importants per a la decolonialitat. Si, com Enric Dussel, entenem l'inici de la modernitat, l'any 1492, com els processos d'invenció, ocultació, conquestes i colonització d'Amèrica; amb Quijano trobem que la constitució del món colonial va inaugurar nous modes d'explotació i expropiació de la riquesa, basats en la producció d'identitats històriques específiques, com ara la raça i l'ètnia (Cf. Silva, 2021, p.19).

Decolonitzar la ment parteix de l'encontre contingent amb «els cossos subalterns i els seus modes inconscients d'ocupació» (Guerra, 2021). Si la idea de la ment suggereix una sortida decolonial del pensament, no és sense l'encontre amb els cossos que s'establirà el procés. Parlo aquí de “cossos negres a la metròpoli, quilomboles al sud global, transgèneres en conquestes legals, organitzats en els desastres ecològics, pacificats en guerres tribals, indígenes en la preservació de les seves terres, denunciants en l'escena violenta domèstica, en lluita en disturbis i massacres, migrants i riberencs a la seva terra natal, apàtrides a causa dels avenços tecnològics resistents a les pantalles” (Guerra, 2021).

Com més adoptem el perspectivisme amerindi i fem el moviment sankofa a la nostra manera de pensar, descobrim que les formes de vida no europees a la nostra Amèrica Llatina, singularment diferents, van tenir com a referència la figura de l'Altre, exotitzades, al·legoritzades o caricaturitzades, la mateixa que necessitava per educar, civilitzar, emancipar (cf. Silva p. 19, 2021). El concepte de sankofa (sanko = tornar; fa = buscar, portar) prové d'un proverbi tradicional entre els pobles de parla akan de l'Àfrica occidental, a Ghana, Togo i Costa d'Ivori . En akan "se wo were fi na wosan kofa a yenki" que es pot traduir com "no és tabú tornar enrere i buscar allò que has oblidat".

Per això, decolonitzar la subjectivitat envoltada per la colonialitat del poder pressuposa tenir present allò que fa insuportable l'Altre per a cadascú i, en conseqüència, reconèixer que la societat llatinoamericana s'estructurava bàsicament al voltant de l'eliminació, la degradació de l altre i el buidatge dels altres, dels diferents. Subvertir aquesta lògica i gramàtica influeix en el nostre futur.