Adama Boiro Sabaly

Assenyalaré reptes per a descolonitzar les vides dels africans. Vaig néixer al Senegal i l’educació primària la vaig rebre allà. Actualment parlo i escric en català, castellà i francès, però no soc capaç de mantenir una conversa en la meva llengua materna sense afegir paraules d’aquestes tres llengües i, per descomptat, que n’ignoro l’escriptura. De ben petita, com totes les meves amigues, el meu somni era tenir el cabell llis i una pell blanca i neta. Per allisar-nos el cabell les nostres mares ens posaven una crema que tot sovint ens provocava cremades al cuir cabellut. Pel que fa a la crema blanquejadora, en el meu cas la meva mare no la podia pagar.

Fa poc vaig estar al meu poble natal i una tarda la meva neboda va tornar del col·legi i la vaig veure amb el symbole (una banya de cabra), penjant del coll amb un fil. L’hi havien penjat per parlar Puular -la meva llengua materna- al pati del col·legi , on només s’hi pot parlar francès. Em vaig dir a mi mateixa que trenta anys després  d’haver marxat  la situació no havia canviat: la llengua francesa segueix dominant l’espai d’aprenentatge i de producció de coneixements.

Un dels punts que fa sagrada la llengua materna és, que tot allò que puguis aprendre a través d’ella et dona més possibilitats d’explotar les teves capacitats cognitives i intel·lectuals. Per això és profundament perillós mantenir aquesta herència del colonialisme encara dominant. La destrucció de moltes llengües nadiues ha generat un impacte molt negatiu en la identitat cultural i l’autoestima dels pobles africans i el seu desenvolupament. Si països com ara Senegal, amb només disset milions d’habitants, engloba dins seu més de vint ètnies, ens podem fer càrrec de quanta diversitat existeix en tot el continent africà. Així doncs, la imposició de les tres llengües com a forma única de produir coneixement per al desenvolupament material i intel·lectual del continent és un crim.

Sense un racisme estructural, ni l’esclavatge ni el colonialisme haurien pogut tenir una dimensió tan transcendental, igual que la violència masclista no tindria tant poder sense un sistema patriarcal ben estructurat. Per saber fins quin punt els africans patim les conseqüències del racisme, hem de fixar la mirada en els productes blanquejants per a la pell, que es fabriquen majoritàriament a Occident, però que s’utilitzen més a l’Àfrica. Segons l’OMS, a països com Nigèria, més del 70% de les dones usen cremes blanquejadores de la pell. En alguns països ja ho estan prohibint degut a les conseqüències negatives per la salut de les dones. L’ideal d’un color de pell perfecte és el dels blancs occidentals, la resta de tonalitats que no formen part d’aquest ideal pateixen un rebuig i els negres ens trobem justament a l’altre extrem. Des d’Àfrica fins Amèrica el cabell afro, malgrat que els darrers anys s’està portant més, segueix essent només un símbol de resistència i no una forma natural de lluir el nostre cabell natural.