Martha Zein

Els petits detalls també parlen del món i poden ser un minúscul punt de partida per a una transformació de llarg abast. Observem els nostres gestos quotidians. Teclegem en lloc d'escriure amb les mans, multipliquem les nostres trobades virtuals en detriment dels presencials, usem patins elèctrics en comptes de cames, escoltem música amb  els nostres auriculars abans de sentir el que succeeix en el nostre entorn… Estem pujant per una gairebé imperceptible escala que ens allunya del cos i ens desconnecta d'aquest espai comú que reconeixem com “la realitat”.

 L'experiència física és la font d'un coneixement que no sols procedeix dels nostres sentits sinó del que genera la nostra presència en l'entorn. A l'absentar-nos de la realitat perdem l'oportunitat de saber més de les causes i els efectes al mateix temps que aprofundim la l'escletxa que separa el que diem del que fem, deixant una gran part dels nostres actes al desemparament de les nostres reflexions. A una escala major, en reduir l'acostament en els nostres actes i els vincles que ells generen estem desterritorialitzant la nostra relació amb la història i la memòria dels llocs. Oblidem el que les feministes indígenes ens recorden una vegada i una altra: el territori de la terra i el territori del cos van de bracet. No podrem reivindicar la nostra sobirania energètica, per exemple, sense reivindicar també la nostra pròpia sobirania física.

No obstant això, ens movem en la direcció oposada. Ens hem acostumat a comptar morts més que a enterrar-los. Protegits i protegides pels nostres relats, traiem el cap als nostres territoris espoliats com si no forméssim part del que en ells succeeix. Ho fem perquè el dol  que provoca una dada és infinitament més suportable, breu i substituïble que contemplar les conseqüències del mal. Ho fem perquè narrar no necessita posar en acció les nostres cames, ni les nostres mans, ni tan sols ser presents. Narrar és un acte que pertany a la raó, tan valorada per la nostra cultura, ens allibera del cos però també és capaç de generar-nos emocions. És a dir, els relats no sadollen, ni lleven el fred, ni fan que les llavors arrelin, però ens permeten no sentir-nos sols ni desolats en un món exhaurit. La nostra hipernarrativitat és tan gran com el nostre mal. A la recerca d'una sortida i al mateix temps lluny del real, acabem embolicant els nostres territoris espoliats en un mantell de relats creient que els donem vida quan el que fem és ofegar-los encara més.

La separació cultura i naturalesa tan arrelada en les societats occidentals (propiciada pel patriarcat i exacerbada pel capitalisme) ha arribat en la nostra era a la seva màxima expressió. Per a continuar espoliant la terra i les seves riqueses davant dels nostres nassos sense cap límit, per a mantenir el seu estatus, aquesta elit blanca/occidental/patriarcal/capitalista ha colonitzat també les nostres estructures mentals, els nostres valors, les nostres maneres de relacionar-nos, la nostra manera de concebre'ns creant una fàbrica de relats saciants, prou addictius com perquè no necessitem contrastar-los amb el real.

La profusió de les seves narracions tòxiques genera una falsa sensació que contemplem la vida en les seves múltiples manifestacions quan, en realitat, el que estem fent és perpetuar l'espoli i l'abandó dels nostres territoris. De fet, són moltíssims més els actes silenciats, els que busquen a algú que s'atreveixi a donar-los veu, que els actes que narrem una vegada i una altra. La nostra hipertròfia narrativa aplana el camí als qui es lucren suplantant la realitat amb relats vinculats amb els actes que els interessen o sobre accions que mai van succeir.

No estranya que proliferin les faules, les notícies falses, els falsos debats, els algorismes fets per a assassinar la realitat, els haters professionals i les fake-news. Són útils. Impedeixen que el dolor ens desperti i la indignació ens porti a parar aquesta maquinària. Les elits colonitzadores necessiten que les nostres ments no reconeguin que la causa de la nostra falta de potència és precisament l'espoli dels nostres territoris. En dedicar més temps a aquest dir tòxic que a la resta de tasques oblidem que, perquè la veritat se sostingui ,és necessari que relat i l'acte al qual es refereix vagin lligats, que un corrobori a l'altre.

Però qui manté dret un palau? el tirà, la seva cort o les pedres que el sostenen? Per què no s'esfondra aquest palau narratiu? Sense territoris, lluny de la realitat i de les cures que requereix tot el que és  viu, els nostres relats ens generen la ficció que som milionaris en relats, que comptem amb milions de súbdits i gaudim de la nostra cort fantasma, quan en realitat no som més que les pedres que sostenen al tirà i els seus acòlits.

Però potser és que ens volem tirans? Crec que la resposta és molt més tendra i humana. La nostra espècie només és capaç de sobreviure en ramat. La dificultat per a accedir als nostres territoris és tan innegable, l'avarícia dels qui ens colonitzen genera tanta escassetat en milions de persones que el nostre inconscient s'ha posat en manera supervivència. Davant una realitat cada vegada més allunyada de les nostres mans, els habitants amb mentalitat del nord global necessitem saber-nos en companyia perquè és l'única manera de mantenir-nos vius, i els relats creen vincles sense l'aparent necessitat de territoris.

Quant fastig necessitem acumular per a abandonar aquesta fàbrica saciant? Si la fam i les agressions sexuals són armes de guerra, el soroll mediàtic, la hipnosi que genera la fàbrica de relats, també ho és. Manipular la realitat amb relats és un acte de violència que no taca les mans dels qui el fan ni dels qui els repliquen. Encara que danyi, generi sofriment o fins i tot mati. Es tracta d'una estratègia bruta, antiga i només eficaç per als qui es lucren amb l'engany. El circ del decadent imperi romà està fet avui de relats.

Els qui guanyen amb la colonització dels nostres territoris (naturalesa i cossos) colonitzen les nostres ments i això genera una espiral de violència que cala en múltiples facetes de la nostra existència. Així, proliferen els éssers perversos, manipuladors, mentiders, tòxics, que substitueixen el diàleg per l'enfrontament precisament per a no donar espai a aquesta reflexió que permetria el reconeixement de la veritat. Aquests éssers són els que enterren les veus més qüestionadores, les més enllaçades amb els territoris, sense que les elits colonitzadores necessitin tacar-se les mans. Perquè és això el que busquen. La nostra voracitat és part de la seva estratègia colonitzadora. Potenciada per la instantaneïtat i la productivitat de la nostra cultura, la nostra imparable manera de consumir relats fereix de mort el nostre propi esperit crític. Ni tan sols ens donem el temps necessari per a discernir els fets de les interpretacions i confonem trinats i grinyols.

Com revertir aquest procés? En primer lloc, assumint que les nostres estructures mentals han estat adobades per la cultura colonitzadora a la qual pertanyem. No hi ha ningú absolutament lliure. Admetre que l'acceleració i la immediatesa ofeguen el nostre esperit crític també és un bon pas. Però potser l'acte més resolutiu és acostar-nos  els cossos (acuerparnos), donant-nos suport  mutu amb els fets dels quals parlem, tacant-nos les mans, passant fred o calor, corrent riscos, deixant-nos afectar pels nostres vincles. D'aquesta manera potenciarem el nostre esperit crític, delmarem les  fake news i els haters i omplirem de carn els nostres relats, és a dir, posarem la raó i la seva capacitat de transcendència al servei de les nostres mans faedores. En descolonitzar les nostres ments podrem recuperar les regnes de tots els territoris on es manifesta la vida.

El fet de saber-se colonitzat ja és un pas, però no significa que ens hàgim apartat de la fàbrica. A més, "descolonitzar-se" és un compromís incòmode perquè implica portar-se bé amb el dubte. El veritable esperit crític té doble punta de fletxa, es dirigeix cap a fora i cap a dintre, per això resulta imprescindible conrear la grandesa de cor.