María Eugenia Russián

Una vegada vaig llegir el llibre Las venas abiertas de América Latina, en què Eduardo Galeano explicava a la perfecció el procés de colonització de nostra Amèrica per part d’Espanya. En aquesta obra, Galeano descriu de manera magistral: “Vingueren. Ells tenien la Bíblia i nosaltres teníem la terra. I ens digueren: ‘Tanqueu els ulls i reseu’. I quan vàrem obrir els ulls, ells tenien la terra i nosaltres teníem la Bíblia”.

 Sens dubte, l’Eglésia també fou responsable de moltes aberracions de què foren víctimes els pobles originaris d’Amèrica, després de l’arribada dels europeus, que imposaren la seva visió d’expandir la fe cristiana i “civilitzar els salvatges nadius”. Una prèdica que va aconseguir enganyar, delmar i sotmetre els pobles per quedar-se amb els seus territoris.

 Aquesta colonització no només representà l’explotació de la terra o el saqueig dels recursos, sinó el menyspreu per la fe popular, aquella capaç de sentir i interpretar la relació amb la Mare Terra i amb l’espiritualitat ancestral. La colònia va interpretar el misteri de la vida des dels dogmes i les doctrines, que res tenien a veure amb el moviment de Jesús. Els colons van imposar a sang i a foc la religió amb l’objectiu de dominar els nostres pobles.

 Els pobles de la Nostra Amèrica sempre han estat en comunió amb la terra i els seus processos, aprenent dels ancians de la comunitat, venerant la pluja, la collita, la fertilitat i, en definitiva, la vida. Pel contrari, la colònia va exercir un fort domini sobre les poblacions: se’ls imposà la religió cristiana com l’únic camí  per “salvar l’ànima” i se’ls obligà a adoptar un pensament únic que tancava tota possibilitat de raonar d’una altra manera.

 Aquesta imposició de l’Església catòlica es va traduir en una forta topada i una profunda resistència indigena que s’oposava a les imatges, els credos i institucions -concebuts des dels europeus-, que menyspreaven l’espiritualitat popular al considerar-la inculta o supersticiosa, i eren propagats per sacerdots de diversos ordes religiosos, els quals semblaven ungits per la divinitat per portar i encarnar a Déu a la terra.

 Tot i la imposició i el domini espanyol, van sobreviure a aquesta barbàrie els ritus africans i indígenes vinculats amb la natura, les dances, la medicina tradicional, les peregrinacions, els santuaris, com una forma d’aixoplugar els sabers ancestrals que foren menyspreats pel catolicisme.

 D’aquesta manera, es va produir un sincretisme religiós mitjançant el qual cohabitaren diferents formes d’entendre l’espiritualitat, la religió i la fe. La religiositat popular per part dels indígenes, negres i mestissos es va barrejar amb l’Església oficial, a l’incorporar pregàries, peregrinacions, cants i altres ritus al catolicisme. Són ben coneguts els equivalents entre els sants del catolicisme espanyol i els déus indígenes de la natura, mostra palmària del sincretisme religiós llatinoamericà.

 Per suposat, aquest sincretisme religiós no fou producte d’un diàleg fratern o del reconeixement de la diversitat. Pel contrari, va estar plagat d’imposicions, vexacions, violència i negació de l’altri. En aquest context, neix a l’Amèrica Llatina la Teologia de l’Alliberament, no només com un corrent de pensament, sino com un moviment compromès plenament amb les lluites dels pobles i encarregat de descolonitzar el cristianisme.

 Des de la Teologia de l’Alliberament s’entén el cristianisme com una veritable forma de vida que encarna els ensenyaments de Jesús com un instrument per a l’emancipació dels pobles, la justícia, la fraternitat, la solidaritat i la defensa dels més pobres. Aquest és un moviment compromès amb les lluites dels pobles,  posseïdors d’una espiritualitat que es manifesta en una fe viva. Aquesta manera de pensar i viure la fe cristiana mostra grans aportacions a la defensa dels més desposseits, els oblidats i els menyspreats, com la més alta missió, reconeixent i respectant la pluralitat d’identitats religioses i cultes, fomentant un diàleg divers i interreligiós.

A diferència de països com Brasil, on el sorgiment de la Teologia de l’Alliberament va generar un ampli moviment de comunitats eclesials de base -amb el suport de cardenals i bisbes i en diàleg fratern amb pastors d’esglésies germanes-, les comunitats cristianes veneçolanes es van nodrir de l’espiritualitat, sense un suport significatiu episcopal. Per damunt del culte dominical, les més grans formes de convocatòria resultaren ser les processons marianes com la de la Divina Pastora a  l’estat de Lara, nascuda el 1856, quan els creients imploraven a Déu la seva misericòrdia per erradicar el brot de còlera a tot Veneçuela, així com les processons en honor a la Verge del Valle, a l’orient del país o a la Verge de la Chiquinquirá a l’estat de Zulia, entre d’altres.

 Ja no es pot continuar mirant el continent des dels model teològic eurocèntric. És necessari assumir que estem davant un context diferent que requereix accions diferents per part dels que integrem els moviments o portem endavant les pràctiques pastorals. El nostre pensament ha de ser veritablement alliberador mitjançant el mètode de veure, jutjar i actuar. Cada dia es fa fonamental l’organització de base per construir comunitats cristianes descolonitzades.

 Si volem deconstruir les estructures d’opressió dels nostres pobles, hem d’enfortir el moviment de Jesús. No hi ha receptes, però tenim experiències significatives a Amèrica Llatina que mostren com els pobles viuen un Déu que s’indigna davant la pobresa, que lluita contra les injustícies i que defensa la dignitat humana. Hem d’acompanyar les nostres comunitats en la seva experiència de fe, reconeixent l’altri; les seves creences, la seva manera de pensar i sentir Déu, des de la seva cultura i realitat concreta.

Tots tenim maneres diferents d’interpretar el misteri de la vida. Per això, prou dogmes i doctrines; prou imposicions d’imatges i credos. Avui, més que mai, s’ha de descolonitzar l’Església.