Dário Bossi, Brasil

Piquiá és un poble de mil habitants, ubicat a l’estat de Maranhão, Brasil, a la regió de l’Amazònia oriental. Fa més de trenta anys que aquest poble pateix la contaminació d’empreses siderúrgiques i les activitats de l’empresa minera Vale S.A., la mateixa que és responsable de la mort de centenars de persones i de dos rius, dels crims de Mariana i Brumadinho.

                La comunitat de Piquiá lluita per una reparació integral dels seus drets; entre ells la mitigació de la pol·lució i la construcció d’un nou barri, amb totes les condicions de qualitat que ha definit la comunitat, lluny de les siderúrgiques que han envaït el seu territori. Aquesta obra costaria a l’empresa només 5,7 milions de dòlars, que és el que guanya amb les seves activitats en 3,5 hores! Piquiá lluita per això des del 2008...

                A molts països d’Amèrica Llatina la mineria es veu com el motor del desenvolupament, els governs, sigui quina sigui la seva tendència política, la promouen reduint impostos, facilitant la inversió, flexibilitzant les lleis, entregant territoris. No obstant, tal com passa a Piquiá de Baixo, la mineria no representa per als pobles una millora real de les seves condicions de vida: es violen els drets, es divideixen les comunitats, es debiliten les democràcies, es contaminen les aigües, s’afecten les economies locals, les cultures, els territoris, la salut i les generacions futures. Els projectes generalment s’imposen sense participació ni consulta prèvia i, en molts de casos, amb l’oposició de les comunitats.

                Desmitificant aquesta visió que relaciona la mineria amb el desenvolupament, uns anys enrere l’Institut de Justícia Fiscal (Brasil) va denunciar que Vale va utilitzar una maniobra comercial per deixar de pagar al menys ¡6,2 milions de dòlars en impostos sobre les exportacions de mineral de ferro, entre 2009 i 2015!

                Una eina essencial per combatre les violacions als drets humans i de la natura perpetrats per les empreses mineres és afectar-les on més mal els fa: a la butxaca. Per mostrar les contradiccions de Vale als inversors, per exemple, un grup d’accionistes crítics participa cada any a l’Assemblea General d’Accionistes i dona veu sistemàticament als crits que venen de les comunitats afectades.

                Una altra manera de fer incidència sobre les corporacions internacionals a partir de les seves inversions és promoure la desinversió crítica. Es tracta d’identificar les connexions entre les empreses violadores, els bancs i fons que les financen i les nostres inversions.

                El món financer està controlat per grups molt poderosos i centralitzats, que concentren la gestió dels valors econòmics de les empreses transnacionals del món. Són els grups responsables dels dramàtics canvis de preus dels productes bàsics en tota l’economia mundial. Contribueixen poc a l’«economia real» perquè es tracta d’institucions que no produeixen: remenen papers financers, fluxos d’informació o intermediació de commodities.

                Una bona campanya de desinversió serveix també per mostrar com, avui, el finançament de l’economia està allunyat cada vegada més de l’economia de la gestió del bé comú, de les activitats productives i dels beneficis per als estats nacionals.

La Campanya de Desinversió en Mineria

                És una iniciativa de la Xarxa Esglésies i Mineria, una xarxa ecumènica present a 8 països d’Amèrica Llatina a través de comunitats i organitzacions aliades. Les entitats que conformen aquesta xarxa col·laboren amb altres articulacions al nord global. La campanya assumeix el repte de dialogar i actuar, en una coresponsabilitat nord-sud, per a la cura de la vida i de la Casa Comuna.

                Atenta a les crides que ressonen als territoris, la Xarxa Esglésies i Mineria cerca models econòmics alternatius, més sostenibles, més amigables amb la natura, amb un sòlid «suport espiritual», com assenyala el Document Final del Sínode de l’Amazònia, en el qual la xarxa va participar activament: «Assumim i recolzem les campanyes de desinversió de companyies extractives relacionades amb el dany socioecològic de l’Amazònia, començant per les pròpies institucions eclesials i també en aliança amb altres esglésies» (Document Final, 70).

                En aquest sentit, la Campanya de Desinversió en Mineria dialoga amb les congregacions religioses, les diòcesis de l’Església Catòlica, les institucions d’altres esglésies cristianes i altres grups religiosos.

                La majoria de les organitzacions de fe intenten considerar criteris ètics en l’ús dels seus diners. Generalment, posen recursos en fons d’inversió maniobrats per un administrador, sota polítiques de responsabilitat social i criteris ètics. No obstant, dins dels paquets accionarials no pas poques vegades hi ha inversions en empreses mineres amb males pràctiques que probablement no són conegudes pels inversionistes. Per això, la campanya intenta donar a conèixer les violacions a aquestes organitzacions i advertir-les per tal que no recolzin, directa o indirectament, amb els seus diners, les empreses responsables.

                La retirada de diners no és pas l’únic ni el principal objectiu. La campanya, cerca, sobretot, que les esglésies coneguin i escoltin el crit de les comunitats afectades per la mineria. Que comprenguin les estratègies i pràctiques emprades per les empreses per obtenir la llicència legal i social per a les seves operacions. I que les esglésies estiguin a l’aguait respecte de les temptatives de seducció operades per les corporacions, intentant «comprar» el seu suport i benedicció.

                Coneixem alguns casos, molt ben intencionats, que aposten per «pressionar des de dins». Creuen amb il·lusió que, en disposar d’un bon nombre d’accions en una determinada corporació, una organització religiosa podria influenciar en la seva conducta i «convertir-la» al respecte prioritari del bé comú i dels drets socioambientals. La nostra experiència al respecte és lamentablement crítica. L’amarga repetició de les violacions ha traït gairebé sempre les nostres il·lusions; no creiem en les autodeclaracions d’eticitat de les multinacionals, ni en la promesa d’un «capitalisme inclusiu», com han garantit al Vaticà companyies com British Petroleum (BP), Bank of America i Allianz SE, entre d’altres.

                Pensar que podem convèncer el mercat per fer-li canviar espontàniament les seves regles, que en el món financer responen exclusivament a la maximització de lucres i dividends, és una quimera. Des de la nostra experiència, el camí eficaç per regular el mercat és a través de mecanismes vinculants, determinats per lleis i normes globals i fiscalitzats per agents externs a les corporacions, com per exemple la iniciativa,  proposada a l’ONU, del Tractat Vinculant d’Empreses i Drets Humans.

                No podem fingir més que tot rutlla bé! Com diu el Sínode de l’Amazònia: «Potser no podrem modificar immediatament el model de desenvolupament destructiu i extractivista imperant, però, sí que tenim la necessitat de saber i deixar clar: On ens ubiquem? De quina banda estem? Quina perspectiva assumim? Com transmetem la dimensió política i ètica de la nostra paraula de fe i vida?» (DF 70). Ajudeu-nos a fer conèixer la Campanya de Desinversió en Mineria (https://divestinmining.org/). Verifiqueu quins són els codis ètics que orienten la inversió de diners de les vostres esglésies, o de les congregacions religioses que més us inspiren.

                ¡Treballem junts i juntes per tal que la nostra relació amb els diners sigui coherent, sigui cada vegada més un testimoni dels nostres valors evangèlics!