Deu paraules clau sobre Haití
DEU PARAULES CLAU SOBRE HAITÍ
Antonio Calvo i Ronie Zamor
P>Haití. Un dels països més empobrits de la terra. Va aconseguir la independència el 1804 i, des de llavors i fins el 1990, mai va tenir un president elegit democràticament a les urnes. Aristide és el primer Els seus habitants, una mica menys de 7 milions, disposen de 28 US$ al mes de renda mitjana. A Haití més del 85% de la població viu en la pobresa absoluta. El 1992 el PIB va baixar un 10%. Des del cop d'estat de fa dos anys han mort assassinats prop de 4.000 desplaçats. L’embargament està provocant la mort per desnutrició de 1.000 nens al mes i hi ha malalties de tot tipus en una població debilitada.
Lavalàs. La gran majoria pobre d'aquest país va aconseguir organitzar-se al marge dels partits en un moviment anomenat lavalàs, ''l'allau". Més del 60% de la població no sap llegir, però sap el que vol. Les majories pobres d'Haití, a la primera ocasió que varen tenir d'exercir la seva decisió i amb el vot orientar el país cap a la justícia social, s'aglutinaren entorn del símbol del Gall, que representava Aristide, i l'ajudaren a pujar a la presidència.
Països amics d'Haití. Grup de països al qual pertanyen els Estats Units, França, Canadà i Veneçuela. En algunes ocasions han demostrat que amb amics així no fan falta enemics. Estats Units, per exemple, ha repatriat la major part dels fugitius haitians per considerar-los refugiats econòmics i no polítics. El blocatge que varen fer després del cop de 1991 tenia més forats que un colador. Només després de la resolució 841 del Consell de Seguretat de I'ONU (16.06.93), per la qual s'aplicaven sancions econòmiques en forma de blocatge comercial i sobre els comptes dels colpistes a l'exterior, R. Cedras acceptava negociacions per restablir l'ordre constitucional i uns dies després es firmaven els acords de l'illa del Governador.
Aquests acords contenen clàusules inacceptables com: l'amnistia total i el previsible control que exerciran els Estats Units, sota l'abric de l'ONU, encarregant-se de professionalitzar l'exèrcit i de crear una policia civil. Aristide es va resistir a firmar aquests acords fins a l’últim moment, malgrat les enormes pressions internacionals.
Arlstide, Jean Bertrand. President elegit pel 67% dels votants el 1990, fou destituït per un cop d'Estat el 30 de setembre de 1991. És un home que aconseguí esperançar la gran majoria pobra d’aquest país, que aconseguí unir-se en un gran moviment i que, en no comptar amb el suport de la minoria rica ni de l'exèrcit ni del capital internacional, representat políticament pels Estats Units i França, va durar en el poder només vuit mesos, durant els quals fins i tot la Casa Blanca reconeix que va disminuir la corrupció. És un home que després de sofrir cinc atemptats encara creu en la no-violència i del qual els Estats Units desconfien, perquè defensa una democràcia participativa i té un discurs antiimperialista.
Cedras, Raoul. Encapçalà el cop d'Estat contra el legítim govern d' Aristide. És el general de l’exercit, de la quadrilla de Duvalier. Només és la tapadora d'extremistes com el coronel M. Franç0is, que volen "corregir" el veredicte de les urnes, encara que per això hagin d'eliminar qualsevol que s'oposi als seus propòsits. Després dels acords de l'illa del Governador i una vegada que el nou primer ministre, l'empresari Robert Malval, jurà el nou gabinet civil les sancions foren aixecades i els militars pogueren abastir-se de nou de combustible i retirar fons dels comptes dels Estats Units. De seguida començà el boicot de l'acord. Molts funcionaris mai aconseguiren prendre possessió dels seus càrrecs. L'alcalde de Port Prince, el popular Evans Paul s'escapà de morir a pedregades quan un enfurit grup de paramilitars l'esperava davant de les seves oficines. El nou director del canal de TV estatal no aconseguí entrar al seu despatx. I el ministre de Justícia, Guy Malary, fou assassinat en ple dia el13 d'octubre. Aquest conegut jurista, advocat d'importants empreses i de l'ambaixada dels EUA, era un home clau, perquè la policia havia de passar sota la seva responsabilitat.
CIA. S'ha comprovat que entre l'any 1980 i fins el 1991,Ia CIA ha estat pagant militars de la cúpula de l'exercit d'Haití per informació política i de contraban. Pocs dies abans de la data fixada per la tornada d'Aristide a Haití, el30 d'octubre de 1993, destapà un informe secret al Senat, que era la institució que havia d'aprovar els fons d'ajuda a favor d'Aristide. L’informe deia que Aristide era un desequilibrat i un cruel instigador d'assassinats mitjançant primitius mètodes africans El rebombori fou tan gran que la Casa Blanca s'afanyà a reconèixer públicament que l'Aristide que ells coneixen no té res a veure amb el descrit a l'informe.
Fraph. Front per al Progrés d'Haití. És el braç polític de l'exèrcit i de la policia; volen fer el cop institucional i posar el seu candidat, Emile Jonabaint, titular del Tribunal Constitucional. Estan disposats a sacrificar R. Cedras, com varen fer el 1986 amb Duvalier, per aconseguir credibilitat internacional.
Cinisme. El Que tenen els colpistes d'Haití. Acusats de més de quatre mil assassinats després del cop militar, l'alt comandament de l'exèrcit afirmà en un comunicat que no hi havia perill per als parlamentaris, l’exèrcit garantiria la seguretat en tot el país, "tal com ho havia fet en el passat". Quan s'aixecaren les sancions, començà una fustigació sistemàtica a tot el que representava el retorn a la democràcia. El dia 15 d'octubre el general Cedras declarà que no hi havia les condicions per la seva renúncia, encara que això eslava previst per 15 dies abans del retorn d'Aristide. No podia renunciar perquè el parlament no havia decretat una amnistia total. El parlament mai es va poder reunir perquè els militars boicotejaven les sessions. Mentrestant, el mateix Pentàgon que havia organitzat la "Tempesta del Desert" ordenà que es retiressin els dos-cents soldats enviats per l'entrenament de la policia davant de l'actitud hostil dels colpistes.
Hipocresia. El que tenim en abundància els països que ens amaguem sota les sigles de l'ONU. La utilització de diferents vares de mesura i d'esforç0s tan diferents, segons que es tracti de defensar els interessos dels poderosos o dels pobres de la terra, han buidat de contingut organitzacions que podrien ser utilitzades per fer un món millor, on tots poguéssim viure dignament. Haití és una petita acidesa en l'enorme procés digestiu del gegant. A aquests pobles sense res a oferir, analfabets, famolencs, assedegats i amb malalties, només els resta no ser, desaparèixer. No obstant això, aquest poble tan destrossat, tan massacrat pels bandits de torn, ha estat capaç de construir amb la seva pretesa ignorància, des de la seva misèria i a pesar de ser aixafats sota les horribles botes de militars i mercaders sense escrúpols, l'enorme utopia de creure en el futur, construint-lo en el present del moviment Lavalàs. Sense intentar viure la fraternitat, la democràcia és un globus, i la humanitat... ja a ho estem veient. Estimar l'altre és dir-li: "Mentre jo visqui, tu no moriràs". Doncs això: si Haití mor és perquè el deixem morir; amb bona lògica, perquè el matem.
Esperança. El 1804 s’acabà l’esclavitud oficialment, però els haitians continuem essent explotats. Amb les eleccions de 1990 vàrem tenir una experiència de llibertat amb un company, sacerdot i fill dels pobres. Vam aprendre que les nostres misèries no ens impedeixen ser homes amb dignitat. Començàrem a somniar d’una altra manera, a tenir il•lusions. Amb Aristide la generositat es va fer vivència en els pobres. Amb el cop d’estat la minoria rica vol sufocar la nostra esperança. Però, és que un núvol pot tapar la llum del sol? A més que mai volem viure lliures, poder somniar, seguin lluitant per construir fraternitat. Derrocar Aristide és solament “tallar l’arbre, però rebrotarà, perquè les seves arrels són profundes, nombroses i no poden morir”. La sang de les víctimes dels militars germinarà en el futur en milers d’homes i dones com Aristide, perquè el regne es vagi apropant. L’esperança és l’únic que ens queda. Però es l’arma que fa por als militars i als imperialistes. Seguim esperant activament. La victòria final es dels pobres.
Antonio Calvo, Espanya
i Ronie Zamor, Haití