Ivone Gebara

Una de les característiques de moltes savieses humanes, i especialment de la saviesa cristiana, és l'autoimplicació del "jo" en totes les nostres accions. Lluitar contra la fam forma part de "vaig tenir gana". La lluita contra la set comença amb el "vaig tenir set". Lluitar contra el desemparament comença amb el fet de sentir-se abandonat o a la intempèrie.

Encara que no tinguem gana, tots sabem què és la fam. Ens travessa des del principi de la nostra vida com quelcom constitutiu del nostre ésser. Així, de la mateixa manera que tots sabem què és la fam i què és la set, tots podem saber com és viure al carrer o estar a la presó. No es tracta de l'altre, diferent a mi en condició humana, sinó diferent pel que fa a la situació temporal i als privilegis excloents. A partir d'aquest raonament, almenys de manera reflexiva, es supera la separació entre el nosaltres i el jo, l'ésser i el que hauria de ser, entre la necessitat de l'altre i la meva. En el fons no som diferents, però les nostres relacions egocèntriques ens fan creure que ho som i com si estiguéssim radicalment separats.

En la mateixa línia d'aquest pensament més unitari i interdependent, ens obrim a l'intent de superar allò personal i social, allò global i allò local, com si ja no poguéssim existir d'una manera absolutament individual, separada i autosuficient. En aquest sentit, per extensió lògica i per tocar el tema que estem reflexionant, cadascú de nosaltres també és el sistema colonialista, cadascú és capitalista a la seva manera i dins les seves possibilitats. Per això, en llenguatge cristià, ens declarem tots pecadors, és a dir, marcats per una desproporció entre nosaltres i nosaltres mateixos que ens fa oblidar el rostre de l'altre i imaginar que podem viure sense ell.

La força del jo pot ser sensible a la presència de l'altre diferent de mi, però també pot ser esclavitzant i obrir abismes entre el jo, el tu i el nosaltres. El pecat és, en aquest sentit, la ruptura del 'jo' amb el 'nosaltres', com si poguéssim existir per separat. És precisament a aquest espectacle infernal de destrucció mútua al que assistim en els sistemes colonitzadors, en les guerres, en la recerca dels interessos individuals en detriment de la comunitat. Per això, en la saviesa antiga i, en particular, als Evangelis, som convidats a ser sempre el jo i l'altre. La meva alegria, la meva experiència de justícia mai és un acte aïllat, sinó que implica una relació continuada amb i entre els altres. En aquesta percepció, encara que sigui d'una manera imaginària, encara que sigui a través de la simpatia i l'aproximació física, ens hem d'adonar que només som el que som perquè les persones i els molts components del nostre món són el que són. D'aquesta manera, les arrels colonials i colonialistes també ens habiten, perquè formen part de la nostra història humana comuna. Així, quan alcem la veu per denunciar el colonialisme del passat i el que s'escampa avui entre nosaltres, cal que alhora ens xiuxiuegem a nosaltres mateixos la pregunta: “què has fet i què fas per perpetuar aquesta situació”?

En termes antropològics, 'colonitzar' és voler que l'altre sigui la meva imatge i semblança, que no sembli diferent i tingui autonomia. O fins i tot si pensen com jo, actuen a favor de les meves idees i interessos com si la meva paraula fos la veritable paraula per a tothom.

El diferent en ser i en pensar és una amenaça per a mi, sacseja la meva seguretat, em llença cap a allò desconegut, cap a l'imprevist, cap al dubte, cap a la por de perdre'm. Per tant, el colonitzador busca controlar, combatre i maltractar allò que l'espanta, allò que l'obstaculitza, allò que amenaça el seu cos i els seus béns. La resposta a la por a l'altre i a l'apreciació individualista de mi mateix requereix que l'altre entri a la meva 'colònia', és a dir, al 'meu grup' i accepti, encara que sigui per força, la meva manera de pensar i actuar com si fos l'única. Per això, parlem, per exemple, d'una colònia de formigues o d'una colònia d'abelles on s'acompleix una llei interna inscrita en el món d'aquests insectes. És el mateix que es vol fer amb els éssers humans, com si la llibertat, la diferència i la creativitat no fossin característiques dels éssers vius que som. Per això, la paraula colonialisme significa imposició o aplicació forçada de la cultura dels colonitzadors. És el moviment d'un jo plural que s'imposa als altres, el jo dels que es consideren millors, més forts, més savis, potser fins i tot més propers a Déu. Aquest comportament els permet dominar i explotar la gent, els recursos naturals d'una regió i fins i tot el dret a implementar la cultura o la religió del país que es colonitza. El colonitzat es considera menys persona, un objecte a modelar segons la voluntat del colonitzador o simplement quelcom a eliminar.

Seguint els esdeveniments històrics d'Amèrica Llatina, podem dir que el colonialisme és majoritàriament blanc, masculí, heterosexual, racista, misògin i cristià. Va ser així en el passat i així continua essent a gran escala en el present, perquè als colonitzats se'ls va ensenyar l'escala de valors dels colonitzadors. Potser aquesta dura acusació o afirmació que fem sobre nosaltres mateixos ens espanta, ja que tenim el desig de situar l'ideal diví cristià d'estimar al proïsme com a nosaltres mateixos com a exempts de la nostra cobdícia i desig de dominació. És com si nosaltres, que parlem d'un món antiracista, ecologista i feminista, estiguéssim exempts de construir relacions dubtoses que van contra els ideals que proposem.

La nostra reivindicació es basa en una postura filosòfica dualista en la qual l'altre diferent apareix com a separat de mi, com a independent. L'altre, el colonitzador, el corrupte, és acusat. Si fos així, n'hi hauria prou amb unes quantes presons i almoines per curar la fam i la set de molts. Si fos així, n'hi hauria prou amb el dejuni i els sacrificis per compartir el nostre pa i transformar les relacions humanes en tots els temps i llocs. No obstant això, aquesta acusació també s'ha de fer cap a nosaltres mateixos, tenint en compte les degudes proporcions i les diferències. No dic això per destacar la culpa que ens caracteritza, sinó per reforçar la responsabilitat real que hem d'assumir per canviar el nostre món, tant a nivell local com global.

El moviment pel canvi ha de partir d'una responsabilitat col·lectiva que hauria d'estar en tothom i en les nostres institucions. Tots som presoners i constructors d'un sistema mundial injust i excloent, som captius en una terra estrangera i accionistes, fins i tot amb els nostres minsos sous, dels bancs internacionals i nacionals. Mantenim les injustícies, mantenim les múltiples formes de colonialisme, fins i tot els religiosos, creient que només els altres, els grans, en són els responsables. Ara bé, ha de ser junts com hem d'afrontar el llarg viatge cap a altres possibles relacions, cap a un altre món de l'economia i la política, ja que aquest és a punt de naufragar.

El nostre bonic planeta blau està mostrant signes de cansament per l'explotació humana i la depredació i aviat podríem fins i tot veure'l explotar i deixar només rastres de la seva presència a la Via Làctia, si no el cuidem com el nostre cos més gran i el nostre bé més comú.

Ens inunden les notícies catastròfiques sobre l'escalfament global, el desglaç de les glaceres, la crisi climàtica, les moltes amenaces per a la vida de diferents espècies animals i vegetals. Tot això es confon i es barreja amb la manca d'acceptació de l'altre diferent, el pobre, l'estranger, la vídua. Les guerres entre pobles, l'expulsió de la pròpia terra, el racisme –en les seves diferents formes– creixen i s'agreugen en aquesta mateixa catàstrofe. De fet, estem destruint el planeta i destruint-nos a nosaltres mateixos com a humanitat. Hem perdut la brúixola de la tendresa i la cura mútues. Però, l'aposta de la vida ens diu que no tot està perdut. En el fons de nosaltres mateixos, sembla ressonar l'esperança i s'escolten els càntics del profeta Osees que ens convida a tornar a la vida, a tornar a Déu. La seva veu ressona en nosaltres per convidar-nos a sortir de la prostitució dels nostres valors, per buscar de nou la vida en abundància per a tots.

Si no ho fem, ens espera un nou diluvi com el del temps de Noè. Desfer-nos de la cobdícia que ens corroeix, inclosa la de models de bé i, en certa manera, obrir-nos a una ètica decolonial que inclou la Terra i tots els seus éssers vius. Una ètica que clama contra la construcció de la iniquitat col·lectiva, que em sacseja de la meva mandra i del meu fatalisme i que em duu a favor d'un èxode de proporcions mundials cap a un lloc més enllà d'aquesta cobdícia destructiva. La cobdícia que creix en nosaltres com les males herbes que destrueixen els cultius de blat i els cors. S'estan assajant nous dissenys, nous ritmes, nous balls apresos amb la certesa que aquesta novetat pot fer nova la nostra “Llar Comuna” a Llatinoamèrica i en altres continents.