Moema Miranda

 "Per la mort, per la por de la mort
comença el coneixement del Tot! "
Franz Rosenzweig, L'Estel de la Redempció

Durant  els  últims  dos  anys,  cada  un  de nosaltres ha experimentat –certament– la  punyent  sensació  de  no  tenir  més  llàgrimes  per  plorar  els  seus morts. Les persones   a   qui   la   Covid   va  arrabassar  la vida –moltes  vegades  enterrades sense  comiat,  sense  ritu,  sense  vetlla– van  caminar  cap  a  l'eternitat  amb  els innombrables   líders   i   defensors   dels   drets  socioambientals  assassinats;  de dones  víctimes de feminicidi; de joves negres eliminats a les nostres ciutats. Entre les  morts  per  les  quals   plorem,  hi  ha  una  immensa quantitat d'arbres tallats a l'Amazònia,  en  una   desforestació   rècord.   Gairebé   tres   mil milions d'animals incinerats  a  Austràlia i  un  nombre no registrat d'incendis que es van propagar en diversos  biomes  d'Amèrica  Llatina.  Corals   sense  vida,  peixos  enverinats amb plàstic, glaceres i glaceres foses. Potser mai com abans, la profunda interconnexió de  la  vida – de tota la vida –  va  ser  tan  evident,   tan   propera,  com durant la pandèmia de Covid 19. Amb  commoció  ens  adonem  que aquí a la Terra, la mort també  és  part  d'aquesta  immensa  connexió  còsmica.  "Tot està interconnectat" (Encíclica  Laudato Sí):  vida  i   mort.  Per  això  plorem  fins  que se'ns acaben les llàgrimes. Cridem. Denunciem.  Lluitem.  I,  no  obstant  això, els més forts i rics no tenen "ulls per veure" ni "orelles per a escoltar".
La força devastadora i la fam insaciable dels gegants –dels conglomerats multinacionals i multimilionaris– va seguir el seu curs, com la dels gegants que van viure aquí abans del Diluvi (segons el Gènesi  6, 1-8), escampant el terrible alè de la mort, de l'escalfament, de l'extinció. Explica el relat bíblic que quan els gegants i els homes es van unir per a la destrucció, "Jahvè es va penedir d'haver fet a l'home a la terra i li va fer mal el cor". (Gn 6,6) La gran tristesa de Déu el va portar a una terrible decisió: "eliminaré de la faç de la terra els homes que vaig crear, i també els animals, rèptils i aus del cel, perquè em penedeixo d'haver-los fet (Gn 6,7). En la tradició judeocristiana la interconnexió entre tots nosaltres, criatures de Déu de la vida, és intrínseca i necessària, tant en la vida com en la mort. Una relació visceral, uterina.
No podem ser humans sense el cosmos, sense la Terra i els habitants amb qui compartim la mateixa destinació còsmica. Sabem que per a la ciència –i aquestes són dades per a totes i cadascuna de les ciències del sistema terrestre– el món pot estar sense nosaltres, els humans. Així va ser durant milers de milions d'anys. Però per a la nostra tradició religiosa, també som intrínsecs al projecte amorós de Déu Creador. El món, tal com ho va somiar Déu, ja hauria d'estar amb nosaltres. No per a nosaltres! I aquí, el terrible error de la lògica de la privatització i l'acumulació il·limitada, revelat en la fam insaciable i destructiva dels gegants, els d'abans i els de després del Diluvi.
La pandèmia de Covid 19, pels seus efectes tan propers i, al mateix temps, tan globals, va fer més evidents els lligams de dependència mútua. No obstant això, l'excés de morts i la forma en què han estat maltractades per molts líders en el món, fa augmentar un risc terrible: la banalització de les morts evitables, de les morts violentes. Risc de crear, com a humans, una insensibilitat davant l'absurd. Alguns psicòlegs adverteixen que, davant situacions tan extremes i sense precedents, es crea una insensibilitat autoprotectora. Una mena de "negació de la realitat", veure sense veure. Un no mirar en  profunditat. Sabem, tal com ens ensenyen els científics del Sistema Terra, que en temes ambientals existeixen els "punts de no retorn" (tipping points, en anglès). Un punt des del qual l'acció humana ja no pot evitar la degradació. És així amb el bosc, que després de cert punt de desforestació ja no és capaç de regenerar-se. El mateix passa amb els corals o les abelles. Els psicòlegs diuen que, en termes emocionals, també vam començar a córrer el risc d'un "punt sense retorn" de la nostra insensibilitat davant tantes morts, humanes i no humanes.
Davant d'aquest immens risc, que ens faria inerts a les catàstrofes que ens assolen, hem d'activar tots els nostres mecanismes d'alerta! Redescobrir els camins de la trobada i la sensibilitat.

El gran pensador jueu Martin Buber va escriure el 1923 que "tota vida veritable és una trobada", en la relació profunda "Jo i Tu". Relació a partir de la qual vam constituir un "Jo" que és el nostre.
Com recorda un dels seus comentaristes: "no és només un altre ésser humà el que es converteix en un “Tu” per a mi, sinó també un animal, un arbre, una pedra i, a través de tots ells, Déu, l'Etern Tu". (Buber, Martin. Del diàleg i el dialògic. 2009).

Crec que el camí de la trobada, que és el segell de tota "vida veritable", pressuposa en aquest moment la dignificació de la mort. De totes les morts. Dignificar la mort de germans i germanes, la mort d'arbres, rius, glaceres. La mort de cada un d'ells ha de ser rescatada perquè la seva vida sigui dignificada. Sigui sentida i viscuda com a "vida veritable". I rescatar significa, en aquest moment apocalíptic, anar al sentit més profund de la paraula "apocalipsi". Com bé sabem no significa "fi" o "fi del món". Significa revelació. Veure sense vels. Fer accessible a la sensibilitat i la comprensió. Veure profundament el projecte d'ecocidi que estem vivint per la insaciable acumulació de capital. Projecte d'intenció de mort, o necropolític, com ho diu un filòsof contemporani.
Governats per la lògica de mercat, d'acumulació il·limitada, morirem. Els filòsofs de l'ecologia ara comprenen el que els pobles indígenes no han oblidat: "la criatura que venç al seu entorn es destrueix a si mateixa" (Bateston, G. Steps to an Ecology us Mind, NORTHVALE, Londres: Jason Aronson Inc., 1987). La idea que l’"individu" pot acumular béns il·limitats que extreu del seu entorn, de terra que trepitja, de l'aire que respira, és absolutament suïcida i exterminista.

La consciència de la incompatibilitat entre la lògica de l'acumulació il·limitada, guiada pels principis de mercat, i un planeta on la vida és una trobada, ens exigeix dol i lluita. Hem de tenir temps per acollir el nostre dolor. Cal valorar les morts i, en comunitat, fer el dol: lluitar. A partir d'aquí, com ensenya la nostra tradició llatinoamericana, buscar les arrels de les morts injustes i injustificades que no es poden consolar. Units pel dol, ens trobem en comunitat, en la lluita per la justícia i la pau.
Aquests temps exigeixen un nou compromís apocalíptic. Noves aliances comunitàries que ens permetin veure i revelar el Mal. Nomenar, com ho va fer el Papa Francesc, l’"economia que mata". I, en aquesta dinàmica, passar del dol a la lluita. Un dol ecològic. Una lluita ecològica per un Regne de Justícia i Pau. Que el nostre duel tingui força de Vida! Maranata!