João Pedro Stedile

En la nostra experiència de lluita, de treball de base amb l’MST (Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra) i en la pugna per la reforma agrària, utilitzem sempre diversos exemples i lliçons històriques apreses de les lluites dels pobles per explicar als companys d’on ve la força d’un poble, en la lluita per conquerir drets i millores de les
condicions de vida.
Primer expliquem que la força de l’estat, administrat pels governs, està en l’ús de la força militar, expressada en les policies, les forces armades i fins i tot en l’organització de milícies. Sempre que els estats volen imposar la seva
voluntat, utilitzen l’anomenada força pública.
La classe dominant, la burgesia, quan vol viabilitzar la seva voluntat política, el seu projecte, disposa de la força dels diners, del capital. Amb això, construeix els seus imperis de manipulació de les idees, compra, coopta, s’escull i així aconsegueix els seus objectius, per seguir explotant el treball i dominant.
I el poble, on és la seva força? La força del poble està en el nombre de persones que aconsegueix mobilitzar cap a un objectiu comú. Ni l’estat, ni la classe dominant no tenen gent, no tenen persones.
Així doncs, el secret de la possibilitat de conquestes i drets per millorar les condicions de vida per a la població és sempre poder organitzar i mobilitzar molta gent. Si el contingent mobilitzat és petit, difícilment aconseguirà els seus objectius. Per tant, la nostra força popular està determinada pel nombre de persones que aconseguim aglutinar.
La segona lliçó de la història és que la conquesta de drets i de victòries pel poble, no està relacionada amb la llei, amb arguments. Com més persones reunim al voltant d’un objectiu, més ràpida serà la conquesta. Com menys persones, més temps comportarà tenir la possibilitat de victòria.
Tercera lliçó: durant el procés d’organització i mobilització, les formes de lluita, de pressió, són variades. Depenen de la cultura política, de la regió, del nivell de consciència de classe dels participants, és a dir, de factors subjectius.
Al llarg de la història de la humanitat, els pobles han utilitzat múltiples formes de pressió, des de marxes, vagues, ocupacions de latifundis, d’edificis públics, encerclament de ciutats, vigílies, vagues de fam, etc.
Així doncs, el grau de radicalitat sobre què volem conquerir no està en l’ús de la violència, oacció, sinó en el contingent de persones que s’organitzen de forma massiva per lluitar.
També és cert que, històricament, molts pobles han hagut de recórrer a la lluita armada, contra l’opressió de governants, el colonialisme, contra forces militars invasores. Forma part del dret i el deure de resistència i lluita. Però el secret de la capacitat de victòria no està en la forma de lluita, sinó en el grau d’adhesió de milers de persones, homes i dones, joves i adults.
Hi ha múltiples formes d’organitzar-se per reunir molta gent. Un cop més depèn de la tradició, de la cultura política, del nivell de consciència, etc. A cada país i regió, existeixen formes d’organització diverses, des dels nuclis de base, els comitès locals, associacions, assemblees, moviments populars, fins formes més clàssiques com els sindicats i els partits polítics. Les formes d’organització no han de ser l’objectiu. L’objectiu és lluitar contra les
injustícies i conquerir millors condicions de vida per tot el poble. Sempre que una agrupació posa “la forma d’organització”, sigui un moviment, sindicat o partit, com objectiu principal, caurà en el sectarisme i estarà condemnat al fracàs. El que provoca els canvis no són les formes, sinó la força del poble mobilitzat.
Per això, tots nosaltres, militants de les causes del poble, hem de tenir sempre present, i posar les nostres energies, en organitzar el poble, conscienciar-lo i mobilitzar-lo. Com més persones, més ràpides seran les conquestes.
Aquestes són les lliçons de la història de la lluita de classes en la humanitat, que només resumeixo de manera grollera!