Mireia Tordera

L’octubre del 2023 es va fer un cinefòrum sobre el documental centrat en Palestina, Women daring Peace (Dones amb coratge per la pau), on es va parlar de l’impacte en la transformació social de la CNV (Comunicació Noviolenta). Hi van participar una cap de policia israeliana, una professora palestina que treballa per l’ONU, un psicòleg expert en justícia restaurativa, la directora del documental (Geneviève Roger) i les seves protagonistes
(Nàdia i Anat). Malauradament, dos dies més tard, esclatava la guerra entre Israel i Palestina.
Malgrat Jerusalem és “la ciutat de la pau” segons el seu significat hebreu, el conflicte entre àrabs i jueus es perpetua constantment i sembla, com hem vist darrerament, que cada cert temps tendeix a reviscolar amb fúria. Tants anys de lluites i guerra han fet que, en els dos bàndols, es visqui amb por, ràbia i odi contra l’enemic que ha
assassinat veïns, compatriotes i familiars.
El desig de pau dels seus habitants, però, és ben viu, segons ens mostren al documental, i hi ha persones compromeses a resoldre el conflicte sense violència. Aquest és el cas de les dues protagonistes del film: l’Anat —israeliana— i la Nadia —palestina—. El documental gira a l’entorn del projecte de CNV que tenen en comú per dur pau entre els seus pobles. Enmig del malestar polític i els conflictes, se’ns mostra com la CNV és una eina eficaç per apropar els bàndols i fer que l’empatia per l’altre sigui més gran que l’odi o la rancúnia.
Però, què és la CNV? Marshall Rosenberg (1934-2015), el seu creador, explica que és un llenguatge de vida més proper a la veritat, una comunicació empàtica. Una tècnica per ajudar la gent a comunicar per tal de crear més cooperació i compassió. El contrari seria una comunicació amb judicis, els quals, per a Marshall, són una tràgica
expressió d’una necessitat insatisfeta. “Tràgica” perquè una conversa amb judicis sol acabar amb distanciament dels interlocutors, el contrari del que es busca en una comunicació, que és la unió, el comú. L’empatia, en canvi, és una comprensió respectuosa del que els altres estan experimentant.
La manera de treballar que tenen la Nadia i l’Anat és fer trobades restauratives a casa d’una família, rotativament, amb persones jueves i palestines disposades a escoltar i connectar amb l’altre des de la compassió. La família que acull presenta la seva història i els seus orígens i després parlen de com se senten. Els altres, escolten i els donen empatia, perquè darrere de cada història familiar hi ha un gran dolor, per tanta violència que pateixen.
I com funciona el procés de la CNV? Comença per l’escolta. Sovint no escoltem. Especialment, quan sabem que l’altre ens parlarà des d’un punt de vista que no compartim, des d’una premissa falsa o bé quan la persona o les seves idees ataquen la nostra comunitat o els nostres valors (la nostra cultura). En comptes d’escoltar què ens diu, tenim activat el mode de contraatac, ja sigui interrompent l’explicació o, senzillament, omplint la nostra ment de justificacions que acrediten el contrari. Per això, molts diàlegs entre postures polítiques són tan pesats i estèrils,
perquè ningú té previst canviar d’opinió i, en els casos més intel·lectualitzats, es pot aspirar a una batalla dialèctica que té per guanyador qui millor argumenta (o qui més commou).
El despropòsit d’aquest tipus de comunicació, segons la CNV, ocorre pel judici i la suposició. Si els eliminem de les converses i ens centrem, en primer lloc, en els fets (per exemple: una bomba ha matat 43 persones a una escola), facilitem poder arribar a un consens amb l’altre, ja sigui del bàndol de les víctimes o dels perpetradors. Aquest seria el primer pas. El següent, ja és una mica més difícil, i comporta entrar en el registre de les emocions, per a les quals estem poc educats, en general. Seria dir, per exemple, “Quan el meu veí m’explica que els israelians vau posar una bomba a una escola que ha matat 43 palestins, sento ràbia, odi, impotència, tristesa, desesperació i molta por per si passa a l’escola dels meus fills.” Després de llegir aquesta frase, encara que canviéssiu els bàndols, creieu que mentre algú us la digués us sentiríeu jutjats o necessitaríeu buscar arguments? No, perquè no ens
parla en uns termes discutibles, sinó descriptius: primer, parla d’uns fets que són contrastables, i, després, d’unes emocions que són personals i que no involucren l’altre. Diferent hauria estat si hagués dit que se sent traït, violat, atacat o que sent injustícia. Aquests serien uns exemples de sentiments que comporten un judici i que, segons
la CNV no convé utilitzar perquè ens allunyen de l’altre, fan que l’interlocutor se senti violentat, estigui en desacord i entri en la roda de la defensa, l’acusació, la justificació, etc.
El que pretén la CNV és connectar amb l’altre i, per fer-ho, cal voluntat i obertura, estar disposat a rebre què diu l’altra persona. La tecla clau que acaba de fer que la tècnica funcioni —ja que toca els cors i els activa perquè s’harmonitzin— és el tercer pas, el reconeixement de la necessitat o necessitats que han estat insatisfetes. Tots els
éssers humans tenim unes necessitats bàsiques que compartim i que ens igualen. Les més òbvies per al benestar són aquelles que asseguren la supervivència (el descans, l’alimentació...) però després també n’hi ha de psicològiques o espirituals. Si les necessitats primeres no estan cobertes, difícilment hi haurà disponibilitat per a
l’obertura a cobrir necessitats més elevades, com ara les intel·lectuals, les de transcendència o de sentit de comunitat.
Recapitulant, tenim que, per a una comunicació no-violenta ens cal: escoltar, expressar els fets de manera objectiva, les emocions que ens comporten (sense judici), les necessitats insatisfetes que provoquen aquestes emocions i, finalment, la petició o estratègia per aconseguir que les necessitats passin a ser cobertes.
L’Anat diu que «la CNV és un remei molt gran per al sofriment constant en què vivim, ja que obre el cor, hi ha pau, amor, amistat...». La CNV treballa a nivell micro, i mostra com, aplicada a un mateix, «dona lloc a una manera de viure amb pau interior que inspira els altres», diu la Nadia.
Ara bé, en una guerra, explica el psicòleg Héctor Valle, «hi ha coses que no es poden reparar. Una història, una família, severament danyada no és fàcil de sanar. Però hi ha un procés que ens hi pot acostar: dotar els actes de significat. Saber que un altre ens escolta, connecta i habita el teu dolor durant uns instants repara la xarxa relacional, sistèmica, que contribueix a acompanyar i poder sostenir les històries de dolor.» És en aquest sentit que podem dir que els cercles o reunions de CNV són sanadors. Compartir les històries de dolor i teixir una relació de confiança, d’escolta empàtica i de solidaritat dona pau i esperança. En temps difícils, aquestes xarxes són les que
et poden salvar de caure en l’abisme intern, perquè més enllà dels que han mort, hi ha els que sobreviuen i són l’esperança d’un futur de pau.
La pau i la protecció de la vida són necessitats humanes que tots tenim, però, malauradament, hi ha més pressupost per a la guerra que per a la pau. Opino que les guerres, avui dia, són un joc del Monopoly de les altes esferes, una qüestió d’ambició territorial deguda a interessos geoestratègics (econòmics, al capdavall), que té
com a fitxes persones, territoris i vides reals i els daus són les bombes. Els que donen les ordres són els que queden impunes, paradoxalment. A sota, hi ha la població civil que és qui rep i no guanya mai.
La maquinària de les guerres s’engreixa a partir de l’odi, i l’odi només comporta sofriment. Manipulant les emocions i aprofitant-se, sovint, de la ignorància, es generen els bàndols. Però Marshall Rosenberg declara que «la figura de l’enemic pot desaparèixer si incorporem la CNV profundament». I em pregunto si hi pot haver guerra sense enemic. Per això, diu l’Anat, «la CNV s’escampa pel món, perquè aporta esperança»; és una via que mostra
com la unió i l’amor són més forts que les bombes de separació mental.