Dones llatinoamericanes: signes de vida i esperança

Ana Mara Tepedino

Guadalupe pertanyia a un grup de joves de l'Església catòlica. El grup va ser capturat, acusat de subversiu i les noies atrapades. Ella va escapar però va patir cremades i va ser torturada. Va tenir una filla a qui dedicava un gran amor. Va seguir compromesa amb l'alliberament del seu país. Al cap dels anys va ser empresonada novament. Aquesta vegada van abusar d'ella de dia i de nit, fins que va perdre el coneixement. Va quedar embarassada altra vegada. Va tenir un varó, al qual li va dedicar, també, un gran amor, intentant donar-los a tots dos les possibilitats d'educació que ella no havia tingut.

Com podia Guadalupe estimar aquests fills, fruit d'una violència que afecta l'ésser més profund de la dona, el seu mateix cos?

A la Bíblia hi tenim experiències semblants contades al llibre dels Jutges, capítol 19, com ara la història de Dina, que serveix d'inspiració a Judit.

Aquella historia és gairebé prototípica a l'Amèrica Llatina, des de la conquesta fins als nostres dies. Les dones del nostre continent, que van patir i pateixen tota mena de marginació i discriminació (social, cultural, econòmica, religiosa –simbòlica– i sexual) descobreixen, des de la seva fe, la gran força que les anima a lluitar per una vida millor i més digna per als seus fills, tal com ho fa Guadalupe.

Elles, a les quals el sistema patriarcal i masclista infravalora, apareixen com unes protagonistes en els moments més perillosos de la història. Elles, que sempre havien estat anònimes, van començar a tenir nom al Nou Testament quan Jesús va ser pres i els deixebles (homes) van fugir: Maria Magdalena, Maria, la mare de Sant Jaume i Josep, Salomé (cf Mc 15, 40-41). Al Brasil, els moviments de dones i les dones mateixes apareixen públicament a partir del 1964, precisament quan va començar la dictadura militar. Estic segura que passa el mateix a tots els altres països d'Amèrica Llatina.

A partir d'aquests moments comencem a lluitar en fronts on abans no érem presents: en moviments per aconseguir menjadors populars, vivendes, escoles, guarderies infantils, llocs en l'àmbit de la salut… als sindicats, els moviments dels "sense terra", les coordinacions pastorals i principalment a les CEBs. Avui dia aquests moviments són reconeguts com els més actius dins del teixit social. També se'ls considera com esforços vàlids per tal de canviar la societat. Els sociòlegs parlen de la importància de la vida quotidiana. Els politòlegs apunten els moviments de dones com un dels micromoviments amb capacitat per a canviar allò macro, la societat.

Amb un gran esforç i superant dificultats enormes, sense deixar la llar ni la cura dels fills, les dones afronten molts reptes i lluites per a les quals, moltes vegades, no se senten preparades. La por i la inseguretat encara les frena en moltes activitats. Tot i que els nostres treballs no són encara prou valorats, descobrim que el nostre paper dins la societat i les esglésies és, cada dia, més significatiu i que juntament amb els companys podrem col.laborar per construir una societat i una història diferents.

Les dones llatinoamericanes, que abans érem com les nines dominicanes, sense rostre, sense identitat pròpia, avui comencem a tenir rostres bells, fruit de la nostra experiència de resistència davant el patiment.

El document de Santo Domingo diu: els rostres de les "empleades domèstiques, migrants, camperoles, indígenes, afroamericanes, treballadores humils i explotades… dones en situacions difícils, separades, divorciades, mares solteres, nenes i dones prostituïdes per causa de la gana, l'engany i l'abandonament…" (DSD 107-110) ens fan descobrir el rostre del Senyor Jesucrist (cf DSD 179), Servent Dolgut de Javeh (Is 53) i ens desafien a tots els cristians a una conversió personal i eclesial (DSD 178).

A poc a poc les dones van prenent consciència de la gran força de transformació de la qual són portadores, que els ve de la seva experiència particular de Déu, viscuda en una relació de gran proximitat. Nosaltres tenim una connaturalitat amb allò diví: tots els moments de la vida estem en contacte amb Déu, amb Jesús, amb Maria. Tal com si fos un procés iniciat en temps immemorials, passat de mare a filla en un diàleg ininterromput, en l'alegria i la tristesa, en els desafiaments i l'esperança, en les victòries i les derrotes, en les celebracions i les festes.

Aquesta connaturalitat és viscuda d'una manera especial en la gran lluita per la vida. El Déu de la Vida, que va enviar el seu Fill per tal que les persones poguem tenir vida plena (cf Joan 10,10) té les dones com a companyes i còmplices. Elles engendren vida, en tenen cura, perquè en coneixen la fragilitat, lluiten per millorar-ne les condicions, com una manera de correspondre al Déu que la sosté i ens infon coratge per lluitar, i tenacitat i creativitat per mantenir-la.

Les dones dels sectors populars d'Amèrica Llatina, ens han ensenyat aquesta nova manera de ser dona. Elles dibuixen traços nous al rostre de dona que es dibuixa en aquest continent. També comença a aparèixer la necessitat d'una manera diferent de ser baró: una persona no pas opressora i dominadora, sinó que reconegui l'altre com a diferent, però amb la mateixa dignitat i drets, i amb valors propis. Les dones estem cansades de discursos que parlen de la igualtat fonamental, de la paritat entre homes i dones. Ja n'hi ha prou de discursos bonics. Volem petits passos cap a la igualtat. Volem construir junts una nova societat, amb relacions diferents basades en el respecte i l'estimació. Aquest és el nostre somni, aquesta és la nostra esperança per a la Pàtria gran.

Els nostres germans indígenes ens ensenyen a contar-nos els somnis els uns als altres.

Per això, nosaltres les dones desitgem donar les raons de la nostra esperança: que en el futur dones i homes siguin companys i còmplices, compartint tasques i responsabilitats, aportant cadascú unes característiques i dons específics, per tal que puguem ser, en igualtat i reciprocitat, veritables col.laboradors de Déu en la construcció d'una història amb rostre més humà, en la qual la vida (no pas l'interès o el guany) sigui el criteri fonamental.

Ana Mara Tepedino, Brasil