Drets Humans de les dones
 

Elsa Támez

“Drets Humans de les dones” sona estrany i redundant. Les dones són éssers humans i per això n’hi hauria d’haver prou en parlar de DH de manera inclusiva. Desgraciadament no és així. A la pràctica les dones no són considerades humanes i per tant no se’ls respecten els seus drets. O se les veu com un ésser humà a mitges, els drets de les quals també es respecten a mitges. Això és producte de les desigualtats de gènere, que són el resultat de la discriminació contra les dones: segons l’OIT (2008), les dones cobren el 70% de mitjana en relació amb els homes; moltes dones continuen morint en infantar (130 morts per 100.000 nascuts vius, CEPAL, 2007), i en alguns països com Costa Rica el 49,7% dels embarassos són no desitjats (CEPAL 2007).

Però el que més aterra són els assassinats contra les dones en l’àmbit privat. A més de no parar no deixen d’augmentar, són cosa de tots els dies arreu del món i no només en els països pobres. Que a Amèrica Central, dues de cada tres dones assassinades, ho siguin pel simple fet de ser dones, és inconcebible. El primer pas vers l’assassinat és la violència. Per això totes les persones, homes i dones han de denunciar-la i combatre-la com a prioritat número u, així com la impunitat que l’acompanya en la majoria de casos. Segons el Secretari de l’ONU, Ban Ki Moon, la violència contra les dones és tan alta que és un dels DH més violentats al món.

Davant d’aquesta realitat la Declaració Universal dels DH de 1948 es va quedar curta, doncs no cobreix els drets de tots els humans, incloent les nenes i els nens. Des de la dècada dels anys setanta la Declaració ha estat denunciada com una carta pensada de manera androcèntrica i abstracta, sense tenir en compte la diversitat dels subjectes concrets, el seu gènere, classe i color. Gràcies als moviments feministes preocupats sempre per la situació de violència envers les dones, es va arribar a aprovar el 1979 la Convenció sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació Contra les Dones (CEDAW), la qual va entrar en vigor el 1981 i ha estat signada per una gran quantitat de països. La CEDAW s’ha vist com a marc de treball i guia per prendre mesures que garanteixin els drets d’igualtat de gènere. Però com passa amb la majoria de lleis als nostres països, l’existència d’aquest document no ha aturat la discriminació contra les dones, que és motor de la violència. I cada vegada més lleis i protocols es continuen firmant amb l’esperança d’acabar amb aquest mal.

El 1993, a Viena, en la Conferència de l’ONU sobre DH, es va fer el reconeixement explícit que les dones tenen drets específics com a DH. En altres paraules, es va afirmar la humanitat de les dones, per afirmar que mereixen que se’ls respectin els seus drets. Ja des dels anys setanta es demanava una reformulació dels drets a partir de les necessitats particulars de les dones com són els drets sexuals i reproductius, però va ser al Caire, 1994, en la Conferència Internacional sobre Població i Desenvolupament, on explícitament es va discutir amb major aprofundiment sobre la salut sexual i reproductiva de les dones.

La IV Conferència Mundial sobre la dona a Beijing va reafirmar el document del Caire pel que respecta a la sexualitat, i va donar més passes concretes sobre els drets sexuals i reproductius de les dones, com el tenir control sobre les qüestions relacionades amb la seva sexualitat, decidir lliurement sobre el seu cos, sense veure’s subjecta a coerció, discriminació i violència.

A les Amèriques, la Convenció Internacional de DH (CIDH, 1969) va assumir el compromís sobre els drets de les dones el 1994, i va crear allò que se’n va anomenar la Relatoria. Aquesta tenia com a fi assegurar el respecte i la garantia dels DH de la dona a tots els estats membres i vigilar en quina mesura es complien les mesures preses en les legislacions dels Estats. Però la seva proposta de prevenir, sancionar i eradicar la violència contra les dones no s’ha complert.

El cas de la violència a Colòmbia és tot just una mostra. Segons dades de l’Institut Nacional de Medicina Legal i Ciències Forenses (INML y CF) el 2012, 47.620 dones van ser agredides per la seva parella, cosa que implica que cada mes, 3.968 dones fossin agredides per la seva parella o exparella. Hi ha homes que es queixen dient que pateixen violència per part de les dones, no obstant i d’acord amb els inventaris, per cada nou dones que denuncien ser víctimes de violència per part de la seva parella o exparella, només un home denuncia el mateix.

Afirmar els DH de les dones ha estat un gran pas en la humanitat, però segons mostren les estadístiques amb les declaracions, lleis, protocols i relatories no n’hi ha prou, cal una modificació profunda de patrons socioculturals i religiosos. Les esglésies han de deixar de ser obstacle per al reconeixement dels DH de les dones, especialment els sexuals i reproductius.

I els que llegeixen la Bíblia de manera fonamentalista han de ser conscients de la violència que ella mateixa porta contra les dones, en considerar-les com a éssers subordinats a l’home, vigilades per un Déu patriarcal.

Les dones només demanem una cosa: que se’ns deixi ser persones amb drets. Simplement volem ser ciutadanes, lliures de violència i discriminació.

Elsa Támez

Medellín, Colòmbia